Elisabeth i José Antonio: «Vam dir: 'Farem un menú barat per a gent gran'»

-¿Tots dos?

-Sí, tots dos érem carters. Per això ens vam conèixer, de fet.

-¿I això té a veure amb tenir un menú per a jubilats?

-Hi té a veure perquè quan ets carter tens molt contacte amb gent gran. Et demanen que els llegeixis les cartes, a poc a poc hi estableixes relació. I un dia t'expliquen que els menús els resulten costosos.

-Ho entenc. Així que quan van obrir això…

-Sí, un cop aquí jo crec que ho vam entendre millor, perquè vam veure, per exemple, que hi havia parelles de vells que demanaven un menú per a tots dos, i que es queixaven, deien: «És que amb la nostra pensió…». T'explicaven coses com que algun cop els agradaria anar a un bon restaurant però que els ingressos no donen. Ens va fer pensar.

-Ja és molt. No tothom és sensible als problemes dels altres.

-I és que, a més, pensem que just en aquesta crisi són els grans els que aguanten les famílies; amb les seves pensions, ells impedeixen que tot s'enfonsi. Es llegeix per tot arreu, ¿oi? Gent que es queda sense feina i que ha de tornar amb els pares i tots viuen de la pensió. Estan fent molt per la societat, ajudant els seus fills, i ens n'oblidem.

-Impressionant; tot un discurs darrere del menú. ¿Quant fa que tenen el local?

-Des del juliol. En vam parlar, ens ho vam pensar molt i vam decidir que era el moment de llançar-nos, de tenir el nostre propi negoci.

-Restaurant Stickers; a Consell de Cent amb Bailèn; perquè quedi dit. ¿I els menús per a grans? Van venir després, ¿oi?

-Sí, com li dic ens van trobar aquestes situacions… Doncs al setembre vam començar a temptejar els clients, i a l'octubre ho vam posar en marxa. Vam dir: «Farem un menú per a ells, arreglat de preu».

-¿Quina és la diferència respecte al menú normal?

-¿De preu? El menú normal costa 8,50, i el menú per a la tercera edat 5,95 euros.

-¿I són diferents? El menjar, vull dir.

-Per als grans hi ha plats del menú normal i plats que fem només per a ells. Plats de cullera, sobretot: cigrons, llenties, mongetes, arrossos. A les persones grans els agraden els plats de cullera. Procurem fer-los molt baixos de sal, perquè la majoria han de cuidar la sal.

-Digui'm, ¿quina resposta han tingut?

-La gent va venint. Ho aprecien. Potser hi ha algun dia que ningú demana aquest menú, però és habitual que hi hagi algú. Això sí, dels plats específics no en fem grans quantitats perquè, s'ha de reconèixer, la demanda encara no és important.

-A la pissarra especifica que és per a més grans de 65 anys. ¿Demanen el carnet?

-No, en general no. Però, vaja, si ho veiem molt just sí. Un cop va venir un senyor dient que en tenia més de 65 i semblava de 50. Va demanar el menú per a gent gran i li vam demanar el carnet. En tenia 66.

-¿Quin era el menú d'avui?

-A veure... Avui teníem crema de carbassa i arròs amb pollastre de primers, i de segons, lluç a la planxa o botifarra. Per cert: també en fem per endur, perquè alguns necessiten emportar-se'l a casa.

-¿Necessiten? ¿En quin sentit?

-Sí, per exemple, hi ha una senyora que té el marit amb Alzheimer; ve dos o tres cops per setmana. No el pot deixar sol gaire temps, i no té temps per cuinar. L'hi posem tot en una bossa i ja està.

Notícies relacionades

L’escàndol de les religioses intervingudes amenaça el ‘boom’ dels retirs secrets

Cau una trama que tramitava padrons falsos a migrants a Palafrugell

-José Antonio Sales i Elisabeth Vicente. Suposo que és una satisfacció, ¿oi? Ajudar la gent, d'alguna manera.

-És un granet de sorra que hi posem. Així ho veiem nosaltres.