L'ombra masclista

«Vaig mostrar als meus alumnes la vinyeta de Ferreres en què dues noies joves s'enorgulleixen dels seus nòvios controladors. Asseguda amb elles, una dona gran les mira amb perplexitat. Els vaig demanar que escrivissin un text argumentatiu sobre l'escena. Són bons alumnes i tots van coincidir que això no era amor. Fins i tot hi van posar bonics títols, com ara Caminar sense ombres». La Marta, la veterana del grup, és professora d'ESO. Actualment ho fa en un centre d'adults al qual assisteixen des de joves de 18 anys fins a voluntariosos octogenaris. Comenta orgullosa les paraules dels seus alumnes, però reconeix que la realitat és una mica més fosca que el llenguatge tan políticament correcte de les redaccions. ¿Existeix actualment més violència de control que en les generacions anteriors? «El problema és que es dóna el masclisme per superat -reflexiona l'Aida, la més jove del grup-. Hi ha un cert convenciment que el temps superarà les desigualtats, però la realitat és que des de ben petites ens bombardegen amb missatges que confonen l'amor amb el control: si tant t'estima, si tant s'interessa pel que fas és que t'estima». La Bet, de 37 anys, apunta: «Nosaltres estàvem més alerta. I ara potser s'ha abaixat la guàrdia. Jo vinc d'una família on tot estava molt repartit. Una relació d'igual a igual. La meva mare em va educar perquè no acabés sotmesa a ningú». L'Elisabeth, als seus 42 anys, sap perfectament el que és viure la desigualtat a la feina i sacrificar la seva carrera professional per la maternitat. Afirma rotunda: «Vivim en una societat masclista, ho portem a l'ADN».

L'Aida, l'Elisabeth, la Bet i la Marta. Quatre dones d'edats i situacions molt diferents. Amb moltes llums i algunes ombres, les que les han amenaçat al llarg de la vida o les que segueixen allà, més o menys amagades, mirant de posar límits a la seva capacitat i els seus somnis pel fet de ser dones. A vegades, l'ombra adquireix la forma de la por. I s'amaga en la nit, quan temen tornar soles a casa. O quan senten el pes d'una mirada intimidatòria. En altres ocasions, adopta maneres més subtils. Un suposat piropo, una brometa sobre aquella minifaldilla, un acudit... Són vels que van cobrint la silueta femenina fins a tornar-la més petita, més disminuïda. Fins a col·locar-te en un situació d'inferioritat.

ENTRE EL PIROPO I L'ABÚS 

«Sempre hi surts perdent», afirma l'Elisabeth, una dona menuda que va decidir alçar-se sobre els talons per mantenir les mirades sense elevar la vista. Recorda quan era jove i va decidir callar davant les bromes masclistes dels companys de feina. Per cansament, perquè respondre'ls encara els animava més, perquè fes el que fes, sentia que ells hi guanyaven. «Si critiques un piropo, et diuen feminazi», apunta l'Aida. Hi ha unanimitat sobre aquesta qüestió. ¿Per què hem d'aguantar que algú ens jutgi i decideixi si estem més o menys bones? Massa sovint, les fronteres entre el piropo i l'abús es difuminen... Més ombres.

«Des del moment que permetem que una dona cobri menys per fer la mateixa feina que un home, som una societat malalta. ¿Consentiríem que aquesta desigualtat es donés entre individus de races diferents?». La Bet llança l'interrogant sabent que la resposta és tan òbvia com dolorosa. Les desigualtats en el món laboral i la dificultat per compaginar la professió i la maternitat adquireixen la lacerant duresa de l'experiència viscuda. Al tenir la primera filla, l'Elisabeth es va acollir a la jornada parcial. No va tenir dubtes, va creure que era el millor per a la filla, va pensar que seria possible conciliar el rol de mare amb el de professional. «Però aquella decisió ha acabat amb la meva carrera». I la confessió es transforma en un mantell espès del qual, per un segon, costa desprendre's. Entre els seus fils s'endevinen els moments de decepció, d'impotència, de pèrdua. «Al final, t'obliguen a escollir. Aquí sí», conclou l'Elisabeth. En el món de l'educació, la Marta no ha sentit la desigualtat. No almenys entre col·legues. Però sí que sap que, en algunes classes, davant d'alguns alumnes, les professores s'han d'esforçar més per fer-se respectar.

Malgrat les dificultats, malgrat les rendicions temporals, totes tenen ple convenciment de les seves capacitats. Fins i tot cert orgull per un sentit de la responsabilitat que sembla incorporat en els gens. «Les dones estan acostumades a administrar diversos fronts oberts», apunta una. «I no perden el temps en reunions inútils que s'allarguen fins a l'eternitat sense arribar a cap conclusió», s'hi suma una altra. «Tenen un sentit més pràctic de la vida», reflexiona una més. I l'Aida conclou: «Jo preguntaria als empresaris: ¿estàs segur que has sabut potenciar el talent femení?».

L'ENSARRONADA DE LA CONCILIACIÓ 

L'Aida, la Bet, l'Elisabeth i la Marta. Quatre dones que, en realitat, parlen en nom de moltes més. D'aquestes amigues, amb carreres universitàries, professionals que tot i així accepten comentaris despectius de les seves parelles. D'aquesta professora que cada dia lídia amb mascles alfa en potència i submises voluntàries. I també d'unes mares que, a través de les veus de les filles, també se sumen al debat. «Quina golejada ens han clavat amb això de la conciliació», es queixa sovint la mare de l'Aida. «Una estafa, això és el que és», afirma contundent la mare de la Bet.

Queixes, laments o reptes que s'expressen entre les parets de les llars, de generació en generació. Però, també, missatges. Multitud, infinitat de missatges que arriben a través dels mitjans i que coincideixen, massa sovint, a oferir una determinada imatge femenina, a consolidar uns rols que encadenen la dona a l'atenció del seu cos i de la família. «Hi ha poques pel·lícules protagonitzades per dones que no busquin l'amor», observa la Bet. «Impossible no trobar als diaris digitals, entre les tres primeres notícies, alguna que no jugui amb l'erotització del cos de la dona», afegeix l'Aida. N'hi ha mil exemples. No cal fer inventari, n'hi ha prou mirant al nostre voltant amb ulls femenins per veure el protagonisme cedit a l'escot d'una, al cul d'una altra, a l'èxit aconseguit per ser la nòvia d'algú. Per a ells, les imatges de les trobades d'empresaris, banquers, líders mundials, on les dones són l'excepció.

EL MISSATGE DE DORAEMON 

«La meva filla vol ser una princesa», anuncia la Bet, vestida de fosc, sense concessions a la coqueteria i lluint un somriure entre resignat i divertit. A la seva nena de tres anys, la mateixa que ha anat empalmant refredat rere refredat des que, fa un mes, la seva mare va començar a treballar en una empresa de serveis editorials, li encanta el rosa. A l'arribar a les pàgines blaves dels catàlegs de regals assegura que ja no són per a ella. Malgrat les opcions cromàtiques de la seva filla, la Bet té molt clar quina és la línia vermella: «De la diferència a la desigualtat hi ha un on bon tros». La nena podrà vestir de rosa tant com vulgui però, per exemple, no tornarà al cine a veure el Doraemon. La simplificació de rols de la pel·lícula d'animació i el declarat masclisme en els personatges adults la van deixar perplexa.

«¿Per què un dia de la dona treballadora?», pregunta l'Elisabeth. Durant anys, ella es va negar a celebrar-lo. La mateixa existència d'una celebració, encara que sigui reivindicativa, assenyala l'horitzó encara fosc al qual ens enfrontem. Tristos protagonistes de les pitjors estadístiques. Sous més baixos, menys dones directives, bretxa salarial aprofundida per la crisi i, la pitjor part, sumant titulars de sang. 365 dies de pèrdues i absències. «En todo estás y eres todo, para mí en mí misma moras, nunca me abandonarás, sombra que siempre me ensombras». Els versos de Rosalía de Castro servirien per descriure un altre tipus d’hostilitat. Un combat que no es lliura en el lloc de treball. Tampoc a casa o al carrer. Una lluita en què només es pot mirar als ulls de l’enemic davant d’un mirall. Perquè, massa sovint, l’adversari habita en les pròpies dones.

LA CULPA

A vegades, les ombres es fan insuportables. L’Aida va centrar el seu treball de recerca de batxillerat en la depressió en les dones. «Les pressions psicosocials són molt fortes. Arriba un moment en què no ho pots aguantar tot». El sentiment de culpa plana en aquesta trobada. Culpa per no dedicar prou temps als fills. Per haver d’abandonar aquella reunió abans que finalitzi. Per no cuidar-se, per no anar al gimnàs, per no haver fet prou... Culpa, fins i tot, per assistir a aquest debat amb les filles amb febre. Sempre corrent i sempre amb la sensació de no avançar. Fins que arriba un dia en què la culpa es fa tan espessa i tan fosca que sembla asfixiar la vida. «Els homes no tenen tant sentiment de culpa si no arriben a tot», prossegueix l’Aida. I cada una posa una cara a aquesta opinió.

Notícies relacionades

Guttmann porta la inclusió fins a la meta de la Titan Desert

Temps a la carta per tornar

«Hem de començar per canviar nosaltres mateixes», sosté l’Elisabeth. Un canvi que són molts. Des del llenguatge fins a l’educació dels fills o la duresa en els judicis propis. «A vegades, crec que ho vivim tot amb massa intensitat –apunta la Marta–. Ens carreguem a sobre tots els problemes i això tampoc crec que sigui positiu». Un excés de responsabilitat. El mateix que porta a sostenir l’organització de la família. Tant si treballen com si no, la majoria de les dones segueixen sent les que controlen la compra o saben quin dia els nens han de portar el xandall a l’escola. Una infinitat de petites missions sense una importància aparent que acaben saturant la jornada. L’Aida, la Bet, l’Elisabeth i la Marta. Quatre dones. Una que somia incorporar-se al mercat laboral. Una altra que desitja tornar a tenir un horitzó professional. Les altres que creuen els dits per conservar la feina. Impossible escoltar-les i no recordar-se de tantes altres dones. D’aquella que va ser descartada perquè rondava els trenta i, és clar, ja se sap, en qualsevol moment podia decidir quedar-se embarassada. D’una altra que va ser acomiadada perquè preferien un home que no posés pegues a l’horari, encara que ningú es va molestar a contrastar l’eficàcia d’una i l’altre. De la que va ser descartada per ser considerada «massa sènior», un eufemisme per amgar que preferien un cos més jove. N’hi ha més, moltes més. La joveneta a qui el seu nòvio revisa el telèfon mòbil. La que suporta els insults, els menyspreus. I, també, les adolescents víctimes de les agressions físiques. 632 denúncies l’any passat. Totes i cada una d’elles superant la seva por, atrevint-se a esquinçar l’espès mantell de l’opressió.

RESPECTE, IGUALTAT, JUSTÍCIA 

«És important que no eduquem les nenes en la por», exhorta l’Aida. No se’ls ha d’inculcar debilitat o inferioritat. S’han de conèixer les amenaces, però no per marcar els límits del comportament ni per coartar els moviments. Molt al contrari, «s’ha d’ensenyar els nens a respectar les dones». Fer-los conscients de la foscor del masclisme i mai disculpar un comportament que contribueixi a la negror. La igualtat és molt més que un valor desitjable, és un acte de justícia, una oportunitat per poder fer un món millor. Perquè homes i dones puguin caminar sense ombres.