«Separar-me dels meus pares va ser positiu»

«La primera nit em va costar molt. No en sabia res del tema, bé, el que veus a les pel·lis. Només hi havia un noi espanyol i vaig tenir por. Tot eren nois marroquins que acabaven d'arribar. Després em vaig acabar adaptant molt bé». Aquesta primera nit és la que Toni Gómez va passar en un centre d'acollida quan li quedava poc per complir els 14. El seu germà, de 13, va ingressar en un Centre Residencial d'Acció Educativa (CRAE), un recurs més estable en què, explica, segons sembla no hi havia plaça per a tots dos. Fins llavors vivien amb els seus pares en una llar marcada per la violència, l'alcohol i les drogues. L'Administració va assumir la tutela dels nois. Un tercer, de 16 anys, va continuar fent la seva vida fora de l'àmbit familiar. «Separar-me dels meus pares va ser positiu, encara que crec que es van fer malament les coses i van trigar a actuar. Ja feia temps que assistíem a teràpies i ens feien un seguiment. Quan ens van separar no era el pitjor moment. Els meus pares ja havien deixat les drogues i la beguda», explica el Toni. Ho explica sense retrets, amb calma i un amable somriure. Insisteix que veu aquella separació com una oportunitat d'estudiar i centrar-se. «Pocs xavals de la meva edat poden estar com jo, en un pis de manera independent», afegeix. Assegura que té molts bons records de la seva estada en un centre (després de l'acollida d'urgència va ser derivat a un CRAE, diferent de nou del del seu germà): «Era com estar de colònies. No em preocupava sortir perquè pensava que aniria amb els meus pares als 18». No obstant, als 16  li van proposar anar a un pis tutelat de l'oenagé Aldees Infantils amb sis nois més sota la supervisió contínua d'educadors. Des dels 18, comparteix vivenda assistida amb el suport de professionals. Ho ha preferit a estar amb els seus pares. Ara, quan li queden pocs mesos per fer els 20, comença a estar intranquil. Als 21 haurà de deixar el pis. Estudia un curs pont per fer Educació Social perquè vol treballar ajudant persones amb discapacitat. I insisteix, amb el seu amable somriure, que ha tingut molta sort.