Gent corrent
Ramon Sacristán: «Tinc unes 20 dedicatòries; Fontanarrosa i tot va contestar»
Tot es pot trobar fent un clic, però no li interessa. La informació l'organitza a la seva manera.
«Tinc unes 20 dedicatòries; Fontanarrosa i tot va contestar»_MEDIA_1 /
«Internet és de tots, però això és meu, la meva feina, la meva manera d'arxivar les coses». Així, des d'aquesta perspectiva -la d'un home que vol guardar la informació a la seva manera, i consultar-la igual-, s'entén que Ramon Sacristán hagi aixecat pel seu compte aquest particular, molt, molt particular, arxiu, fet de… Bé, les coses que li interessen: estrelles de cine, homes famosos quan prestaven el servei militar, polítics retratats una vegada i una altra fent el mateix gest. Molt particular. L'octogenari Sacristán hi treballa des de fa tres dècades, avui a ritme de quatre o cinc hores al dia. Sí, també, òbviament: el manté ocupat.
-Vaig tenir unes quantes feines, l'última en un hotel, a la recepció, de nit, i una de les meves tasques era llençar els diaris del dia. I llavors una nit vaig començar a retallar coses.
-Coses…
-Vaig començar retallant vinyetes. He retallat moltes vinyetes i dibuixos des d'aleshores. Miri, les tinc aquí, les agrupo per autor.
-De tots els diaris, veig. De molts.
-Els que hi havia a l'hotel i els que jo mateix comprava els diumenges quan vaig deixar de treballar. Tinc fins i tot vinyetes de Fontanarrosa, el Negro, les que publicava a Clarín.
-Ah. ¿I com les aconseguia?
-Coneixia un argentí d'una època en què m'havia dedicat a la filatèlia, i com que ell coneixia aquesta afició meva, durant uns anys m'enviava l'última pàgina de Clarín.
-Ah, i amb dedicatòria. ¿A veure? Per a l'amic Ramón Sacristán amb una abraçada. El Negro Fontanarrosa.
-Sí. Escric als dibuixants. Els explico el que faig, els dic que tinc una col·lecció de vinyetes seves i els demano que m'enviïn una dedicatòria. En tinc unes 20, gairebé tots contesten. Fins i tot Fontanarrosa va respondre.
-Però no retallava… No retalla només vinyetes. ¿Oi?
-No. Després vaig començar a retallar fotos.
-¿Amb quin criteri?
-Amb diversos criteris. Situacions, per exemple. Situacions còmiques d'algun polític. Si reia, si feia algun gest en particular. O quan trobava una pauta, un gest repetit, no ho sé. Una foto d'un polític tapant-se la boca per parlar no significa res, però unes quantes, això és tendència. Un dia vaig descobrir que Pujol tenia un gest molt seu que era portar la mà enrere i deixar-la aquí, entre els pantalons i la cintura. Mentre parlava. Un tic. Ho feia molt. Tinc unes quantes fotos seves fent això. Miri.
-Ho veig.
-Per a mi són coses que tenen valor, i a més, ningú més faria aquesta feina.
-Però hi ha més coses, ¿oi?
-N'hi ha més. Més endavant vaig començar a retallar les fitxes de les pel·lícules de les cartelleres. ¿Sap de què parlo? Els petits resums que fan als diaris. Una vegada, a més, vaig entrar en un local d'antiguitats i vaig trobar una caixa plena de retalls de revistes de cine dels anys 30; em va agradar, i vaig començar a fer el mateix. Ara tinc, miri, tots aquests retalls d'actors famosos.
SEnDI tot això, si no m'equivoco, és material de consulta.
-Sí, passo moltes hores aquí, i no només ordenant, també consultant, mirant coses. Hi és per a això, ¿no? La meva dona em diu que tot és a internet, que només he de fer clic i ja està, però el que hi ha a l'ordinador és de tothom, mentre que aquestes coses són meves, és la meva feina, és la meva manera d'arxivar les coses. A més a més, l'ordinador no el sé ni engegar. Ho faig perquè m'agrada, perquè m'ho passo bé fent-ho.
Notícies relacionades-¿I aquests?
-Ah. Aquestes són fotos de personatges famosos de l'època en què van fer la mili. Miri: aquest és Gaspart, aquest és Clemente, aquest és Ramón Mendoza…
