Tippi Degré: «Si no confies, no deixes que flueixi la màgia de la vida»

Menuda, de pell pàl·lida i ulls d'aigua, als seus 24 anys Tippi desprèn una barreja de fragilitat i convicció. El 29 de novembre passat va estar a Barcelona per rebre el reconeixement de la fundació Esport Solidari Internacional i va accedir a exposar-se a una entrevista en profunditat. La seva mare, la fotògrafa Sylvie Robert, es va mantenir discretament al seu costat però no va poder resistir la temptació d'intervenir en algun moment de la conversa.

-¿La sorprèn que la seva vida cridi tant l'atenció?

-Fins fa molt poc temps no entenia aquesta fascinació. La gent converteix les experiències normals en extraordinàries. Viure en la naturalesa envoltada d'animals era una cosa quotidiana per a mi, però als altres els sembla extraordinari, potser perquè estem molt desconnectats de la naturalesa.

-¿Li sembla normal córrer i voltar al costat de lleopards i elefants?

-Encara que la majoria de la població viu en ciutats, encara queda gent vivint en la naturalesa i grangers que comparteixen territori amb animals salvatges. ¡No sóc l'única que ha tingut aquesta experiència!

-La premsa la va batejar com a 'Mowgli, la nena de la selva'.

 

-És una mica clixé i aquest és el gran problema. És com si jo hagués de ser algú sensacional, fora del que és comú. És una etiqueta que no sempre és respectuosa ni certa, però a la gent la fascina. Per començar, ni tan sols vivia a la selva, sinó que vivia a la sabana, a les regions desèrtiques i semidesèrtiques del sud de l'Àfrica on els meus pares feien fotos durant l'estació seca; la resta de l'any vivíem a París.

-Molts animals salvatges amb els quals vostè convivia estaven acostumats a la presència humana.

-Cada un tenia la seva història. Alguns havien estat rescatats: Abu, l'elefant, va venir d'un circ dels Estats Units i el seu amo va serla primera persona que va organitzar safaris amb elefants a Botswana. També feia pel·lícules i anuncis.

-¿Quina relació tenia amb Abu?

 

-Fa molt temps d'això i em queda una mica lluny… Però Abu era únic. Em tractava com a un cadell, era com el meu germà gran. Amb Abu vaig sentir amor en el sentit més ampli i espiritual de la paraula. Suposo que ell podia sentir que jo era una nena. La puresa, la innocència i la falta de prejudicis dels nens fa meravelles en la relació amb els animals. Suposo que noten que els nens estan més a prop de l'arrel de la vida.

-També hi ha imatges seves passejant amb un lleopard.

 

-Amb els depredadors la relació és més superficial perquè has d'estar sempre alerta i el vincle és molt diferent del que puguis crear amb una mascota. Amb els animals salvatges has de situar-te en una posició de respecte, com a iguals, i aquesta actitud et dóna una altra visió de la vida perquè deixes de comportar-te com l'animal superior dominant. Necessitem tornar a vincular-nos amb la naturalesa i els animals perquè això ens fa ser més humans i també millors. Jo vaig desenvolupar l'ànima a l'Àfrica, però segueixo tenint tots els defectes propis d'un ésser humà. Perquè sóc un ésser humà, no sóc un animal.

-Els seus pares eren molt confiats.

-Em deixaven fer, sense interferir, però sempre eren a prop, observant. [Intervé Sylvie, la mare de Tippi: «L'única cosa que jo li vaig ensenyar és a no tenir mai por però a estar sempre alerta al perill»]. Igual que a la ciutat aprens a travessar el carrer amb el semàfor en verd, jo vaig aprendre com havia de comportar-me en la naturalesa. La part difícil és que en la naturalesa no hi ha normes, és una qüestió d'instint, de respecte i de comportar-se de forma natural. Si no confies, si no deixes que passin les coses, no deixes que flueixi la màgia de la vida.

-«No vull ser famosa», declarava amb només 12 anys.

 

-La meva vida va deixar de ser privada, ja no era meva. Quan vam deixar definitivament l'Àfrica i ens vam instal·lar a França, em sentia molt sola i confusa. Havia perdut la meva infància a l'Àfrica i no volia adaptar-me a la meva segona vida. Vivia en el passat i el fet que tothom parlés d'una vida que ja no existia per a mi ho feia tot més difícil. Havia d'acceptar que aquella vida s'havia acabat i que tenia por davant una altra vida que, sent diferent, també podia ser bona.

-Després d'uns quants anys en l'anonimat, l'any passat va reaparèixer en públic però no va ser a París, sinó a Barcelona, on va venir convidada pel Festival Internacional de Cine de Medi Ambient (Ficma). 

-Quan estàs oberta, les coses arriben de forma natural. En el festival em vaig trobar amb persones que van veure alguna cosa en mi que jo ni tan sols sabia que tenia. Em van cuidar, van confiar en mi i això em va motivar i em va donar forces per tirar endavant. La gent del Ficma, juntament amb Josep Maldonado de la fundació Esport Solidari, m'han ajudat a trobar el meu camí, el meu lloc al món.

-Des d'aleshores ve sovint a Barce-lona.

 

-M'encanta, ¡és la ciutat dels gossos! [«¡I dels ocells!», afegeix Sylvie, que escruta amb la mirada la fauna alada del Palau Robert]. He deixat de ser una convidada, ara formo part de l'equip del festival i dirigeixo el Petit Ficma perquè crec que ara mateix l'educació dels nens és la millor contribució a la salvació del planeta. Vull ajudar a trobar finançament i a desenvolupar el festival internacionalment perquè el seu catàleg de pel·lícules és extraordinari. També vull traduir el meu llibre a l'espanyol [el supervendes Mon livre d'Afrique] per reinvertir els beneficis en aquesta causa i crear una fundació. Però bé, a poc a poc perquè, com diuen, qui tot ho vol, tot ho perd.

-¿Està segura que vol tornar a la primera fila i a contestar contínuament preguntes sobre la seva vida?

-Sí, perquè per primera vegada ja no em represento només a mi mateixa, ara represento una causa. Abans la meva ment era un caos, no sabia de quina manera podia ser útil la meva experiència, però ara sóc part d'un equip que vol difondre un missatge de respecte al medi ambient, als animals i a les tribus que poblen els grans espais naturals.

-¿Podria concretar com pot ser útil la seva experiència?

-He acabat els estudis de Cine i Audiovisuals a París i com a documentalista puc mostrar els problemes que hi ha i sensibilitzar la població. Conec els dos mons i puc connectar-los i intentar que la gent canviï una mica de forma de pensar i de veure la vida. La gent sempre m'ha agraït que sigui com sóc, no sé per què però sóc com un símbol per a ells, un símbol d'esperança en una nova manera de viure. No fa falta passar per una experiència com la meva, tothom pot contribuir al canvi des de la seva quotidianitat.

-Digui'm una cosa fàcil que podríem fer des de casa i, per favor, que no sigui reciclar els envasos.

-Obrir la ment; no els ulls, la ment. I pensar d'una altra manera.

-¡Li havia demanat una cosa fàcil!

 

-Té raó, ¡si penso com em va costar a mi obrir-me! Han passat uns quants anys i encara m'estic desposseint dels meus propis prejudicis. ¿Com puc donar bons consells als altres si encara estic en construcció? [Iintervé novament Sylvie: «Tinc un suggeriment. ¿I si intentem posar una mica d'amor en les nostres accions? Almenys una cada dia».] Com veu, la meva mare sempre té molt bones idees.

 

-¿Quant temps fa que no ha tornat a l'Àfrica?

-Vaig tornar-hi l'any 2006 per rodar documentals, però no vaig anar exactament als llocs que coneixia i, a més a més, anar-hi per feina no és el mateix. A la terra on va transcórrer la meva infància no hi he tornat des que tenia 12 anys. A finals d'aquest mes hi anirem de vacances. Me'n moro de ganes.

-¿Quina és la primera cosa que pensa fer quan trepitgi aquella terra?

-¡Fotos! A París m'avorreixo fent fotos, no sento cap emoció ni estic motivada. Però sobretot sentir la terra, olorar-la. L'Àfrica té una atmosfera molt especial, no només és la calor, és… No sé com descriure-ho, és una sensació que impregna tot el teu cos i et fa sentir d'una forma diferent.

Notícies relacionades

Obre el pàrquing de Bonaire a Aldaia, símbol de les mentides de la dana

Doctora Andreea Ciudin: "Prendre l’Ozempic per a l’‘operació biquini’ és una frivolitat perjudicial"

-Porta el mateix pentinat amb serrell de quan era una nena.

-[Riu] És veritat. Potser encara estic atrapada entre els dos mons i en el fons segueixo buscant aquella nena petita.