Emmanuelle Zamora: "¿Valenta per anar-me'n al Japó? ¡Valent és quedar-se aquí!"

El mur del petó de la plaça d'Isidre Nonell, un mosaic de Joan Fontcuberta compost per 4.000 fotos enviades per lectors d'EL PERIÓDICO, s'ha convertit en una icona de Barcelona. N'és una prova que Emmanuelle, Manu, va començar aquí el rodatge d'un capítol del programa Niji Iro Jean (L'arc de sant Martí de Jean) de la cadena japonesa Kansai TV dedicat a la capital catalana.

-¿Qui és en Jean?

-Una mascota, un peluix que viatja pel món i mostra als espectadors el millor de cada ciutat. A mi m'ha tocat acompanyar-la per Barcelona.

-A més del mural de Fontcuberta, ¿quina una altra cosa li ha ensenyat a en Jean?

-La Sagrada Família, el parc Güell, la catedral, el restaurant Les Truites...

-¿Les Truites? ¿Està dient que aquest petit i genial restaurant del Putxet és un must a Japó?

-La gràcia del programa és que no solament mostra els llocs típics, sinó que es busquen coses autèntiques i originals. També hem anat amb en Jean a la botiga de roba i complements Rollitoasí i a veure un assaig dels Castellers de Sants.

-¿Com s'ha arribat a convertir en la guia d'un peluix japonès?

-L'any passat vaig estar treballant al Parc Espanya, un parc d'atraccions situat a la prefectura de Mie, al Japó, que reprodueix els carrerons andalusos i el parc Güell i té muntanyes russes amb el nom de Pirineus i Montserrat. El coordinador del parc em va recomanar per al programa. Van fer un càsting i em van triar.

-¿Quina feina hi feia al parc?

-Vaig estar 10 mesos ballant en un espectacle sobre els encierros de Pamplona. Anava vestida de vaqueta. Vaig estudiar dansa a València i des dels 10 anys que ballo flamenc com a aficionada.

-¿Era la seva primera estada al Japó?

-Sí. Me'n recordo del primer dia. Quinze espanyols que treballàvem al parc vam entrar en un supermercat sense saber si un producte era per netejar el terra o per rentar-te els cabells, si allò era sal o era sucre... Vaig trigar cinc mesos a distingir el condicionador del xampú a la dutxa, fins que vaig aprendre a llegir una mica.

-Mie-ken és el Japó profund.

-Fins allà no arriba el turisme estranger. A vegades els nens em miraven com a una marciana i quan anàvem a la platja en biquini ens feien fotos. És una regió amb una riquesa natural impressionant. Amb la seva fauna salvatge, els seus rius blaus i les seves llacunes d'aigües calentes, no respon de cap manera a la imatge que tenim del Japó a Espanya. Una de les coses que em va agradar més és l'amor que senten per la naturalesa. A Mie-ken hi ha alguns dels principals santuaris sintoistes i pots veure la gent abraçant arbres als temples.

-¿I el que li va agradar menys?

-La falta de contacte humà. Els japonesos que no han sortit mai del seu país són molt freds, no mostren els seus sentiments, no fan petons, ni tan sols et donen la mà. Quan vaig anar a acomiadar-me de la noia japonesa amb qui havia treballat durant tota l'estada la vaig abraçar i es va quedar rígida com un pal. És una fredor a nivell de pell, perquè després són molt amables i servicials. M'han ajudat més al Japó en 10 mesos que en tota la meva vida.

-¿No hi pensa tornar?

Notícies relacionades

¿On es poden veure les notes de selectivitat 2025 a Catalunya a partir d’aquest dimecres? Consulta aquest cercador

EL PERIÓDICO recull el premi al diari millor dissenyat d’Europa

-No. Ha estat una de les millors experiències de la meva vida i em vaig passar uns quants dies plorant quan me'n vaig anar, però allà ja no hi tinc res més a fer. He fet audicions per al Moulin Rouge i el Lido de París i estic pendent d'una altra per treballar a la Xina. Molta gent em diu que sóc molt valenta. ¿Valenta per anar-me'n al Japó

o a la Xina? ¡Valent és quedar-se aquí!