Jordi Espinalt: «El meu avi va fer el repic en el bateig de Pep Guardiola»

L'avi i el pare de l'entrevistat, en Josep i en Màrius, també van ser campaners a la localitat del Bages, en concret de l'església de Sant Pere d'Or. Per pujar al campanar, cal exercitar les cames amb 134 esglaons d'una escala costeruda i enganxada a la paret, de les de volta catalana. El nét, Jordi Espinalt Castellana (Santpedor, 1962), és qui s'encarrega de fer-ho ara.

-El meu avi va ser qui va començar, el 1949. Llavors, els campaners hi dedicaven moltes hores. Quan moria algú, per exemple, l'encarregat de la funerària anava a casa seva per avisar-lo, i ell tocava a morts. Si era una dona la difunta, donava dos tocs finals; si es tractava d'un home, tres.

-També tocarien pels batejos, ¿no?

-¡I tant! Me'n recordo de pujar amb el meu avi al campanar. Una vegada acabat el bateig, el padrí li donava una propina; i ell repicava més o menys segons com hagués sigut de generós. «Què, avui has cobrat bé, ¿oi?», li deien.

-¿Va tocar pel naixement de Pep Guardiola? Ho dic perquè és fill de Santpedor…

-És clar, el meu avi va fer el repic per al bateig. Però és que, a més, érem veïns; la família de Guardiola i la meva vivien a només cent metres de distància.

-¿Com es guanya avui la vida, Jordi?

-Sóc responsable d'un taller de pneumàtics i mecànica. Això ho faig per amor a l'art i la tradició, sense cap ànim de lucre… Ara ja només es toquen les campanes en dies assenyalats, per Nadal, Pasqua i altres festes, en dates molt concretes, per exemple quan la Colla de Geganters de Santpedor va fer els 30 anys… ¿Sap què passa? La gent gran, quan les sent, es posa contenta. Però ja no és com abans.

-M'ho imagino.

-Abans hi havia més de 40 tocs diferents: foc, emergències, alertes d'un poble a un altre, tocs de festa, de missa, per al rosari. I també, durant la sega, quan els pagesos paraven a dinar. Temps enrere, les campanes eren la veu del poble.

-¿Tenen nom les seves campanes?

-La gran es diu Petra, pesa mil quilos llargs i té un so més pesat, més greu; l'altra, la Lluïsa, uns 700 quilos, amb un timbre més alegre.

-¡Caram! Es deu necessitar força.

-Bé, la gran, per fer-la ballar, has d'embalar-la i costa una mica, però és qüestió de pràctica. Sempre dic que la campana no és un instrument de percussió, sinó de corda, perquè sense corda no hi ha déu que la toqui.

-¿I per fer-la voltar del tot?

-En alguns pobles, pugen fins a cinc persones per ajudar-se. Amb una campana de les dimensions de la Petra, amb més d'un metre de diàmetre, seria impossible fer-ho tot sol.

-¿Hi ha dones campaneres?

-Ben poques: a Castellterçol n'hi ha una. A Esparreguera, la campanera és ella, perquè va heretar el càrrec, però l'exerceix el marit.

-¿El toc més difícil?

-El més dur són els tocs fúnebres, els tristos. Perquè, en realitat, la campana és alegre. Per mi el pitjor va ser quan vaig haver de repicar per Miguel Ángel Blanco, a punt d'expirar l'ultimàtum d'ETA.

-¿Quants són a Catalunya?

-No crec que arribem a 200. Existeixen llocs amb molta tradició, com Tarragona i Os de Balaguer, i ara estem lluitant perquè se celebri el congrés mundial de carillonistes a Barcelona el 2017… ¿Li explico una dita del meu pare?

Notícies relacionades

Rubén Viñuales, alcalde de Tarragona: "Arribarem fins al final amb l’estació intermodal per no perdre’ns trens"

La campanya de vacunació de grip i covid, en marxa

-Vinga.

-El campaner és qui té el càrrec més alt del poble: l'alcalde està a baix i nosaltres sempre a dalt.