No ens semblava bé que Lamine guanyés

Què és el futbol si no un lloc on refugiar-nos. Un lloc únic on ser feliços quan tot Déu ens empeny a no ser-ho, a estar amargats, a envejar vides que no seran mai les nostres. Lamine Yamal no va poder guanyar la Pilota d’Or sent una criatura de 18 anys amb ferros, uns pantalons oversize i un somriure on els de sempre adverteixen l’alba de la decrepitud i el vici. És clar, és jove, fill de la immigració i de l’extraradi. Els judicis a la gent del carrer són sempre més senzills. Imaginin si són de Rocafonda.

No ens semblava bé que Lamine guanyés la Pilota d’Or. Quina barbaritat. Quin exemple per als nostres fills. I que se’n vagi de festa i s’enrotlli amb artistes, folklòriques o influencers que li treuen uns quants anys. I que convidi a la gala 25 persones, inclosa l’àvia, que va trepitjar la catifa vermella de París agafada del braç del patriarca, Hustle Hard, el terror raper de la zona alta de Barcelona. Tot està malament en Lamine. Perquè celebrar els gols amb una corona està mal vist, quin ego; i el més correcte, pel que sembla, seria fer un salt i un crit, com sempre, que així un sembla més civilitzat.

Riscos

Provin de fer un exercici la pròxima vegada que surti Lamine Yamal en la conversa. ¿Parlaran de com juga? ¿De com llisca, com si formés part d’un pla seqüència sense fi? ¿D’assistències amb l’exterior mai abans vistes? ¿De la seva capacitat innata per influir en els partits mitjançant una finta i una esquivada? ¿O d’aquest xut des de la frontal que els porters han après a témer abans que els analistes? En definitiva, ¿parlaran de com n’és de bo? ¿O del presumpte risc que corre el noi si no li corregeixen el seu comportament d’adolescent fora del camp? El dimoni, a la nit, és quan més i millor mira. Els vigilants de balcó i cortineta armats amb el telèfon mòbil.

Ronaldinho, que va ser qui va donar la Pilota d’Or a un Ousmane Dembélé que sempre va desfilar entre la grandesa i el drama, també va guanyar el premi. Ell tenia 25 anys, i ja havia aconseguit una Champions i un Mundial amb el Brasil. Muntava festes al seu ranxo de Porto Alegre on convidava els seus col·legues per beure, ballar, enrotllar-se on fos i jugar a futbol en un camp on ell corria descalç i content. I amb tot fet, va respondre rodant costa avall i sense frens. Amagant-se darrere de màscares, amagant panxa, deambulant per un esport que ja no l’aguantava, fins a convertir-se en aquest ésser fantasmagòric d’ulleres de sol, amb un aire a Marc Anthony, i que ara va on millor li paguen.

Ens hem acostumat en les últimes setmanes a la comparació perquè necessitem el lloc on recolzar-nos per tenir raó. Com si mirar enrere fos l’única manera d’entendre un present que no comprenem.

Heroi generacional

Notícies relacionades

CCOO reclama a Laporta que actuï contra les irregularitats a les obres

Vuit càmeres al voltant del Camp Nou restringiran el trànsit de set carrers

No seria sobrer deixar clar que Ronaldinho va ser un heroi generacional que va fer possible una cosa difícil i massa preuada: que el seu futbol formi part del record de les nostres vides. Com passa i passarà amb Lamine, sigui de la mida que sigui la seva vitrina. Potser és el moment de deixar de pensar que un futbolista excepcional ha de ser perfecte, durar més de 20 anys com Leo Messi o Cristiano Ronaldo i ser un exemple –a saber de què– per als que l’admiren.

Lamine no va guanyar la Pilota d’Or. Ja la guanyarà. Mentrestant, els guardians de la moral podran respirar alleujats.