Tombarelles vertiginoses

Volar en una avioneta és una de les sensacions que més impressionen en la vida. A ningú el deixa indiferent la pèrdua de gravetat, la potència i la rapidesa i, alhora, la fragilitat d'aquest vehicle. I més si puja a un aeroplà, com l'Extra 330LX, de color foc, d'ala baixa i amb dos seients alineats cap a l'hèlice, dissenyat per aconseguir un rendiment extraordinari en acrobàcies, aquelles vertiginoses piruetes que deixen la seva estela dibuixada al cel. Especialment, els girs cap per avall en què es perd la línia de l'horitzó i el plus de risc dispara el cor i l'adrenalina.

El pilot és Nicolás Ivanoff (Ajaccio, 1967), pilot acrobàtic francès d'origen rus que acaba de guanyar la Red Bull Air Race de Dallas. Avui participa per tercera vegada en la Festa al Cel, que aquest any sobrevola Mataró, després de la cancel·lació l'any passat a Barcelona al denegar el permís l'Agència Estatal de Seguretat Aèria.

Ivanoff, conegut en el món aeronàutic com a Quick Corsican (el Cors Ràpid, ja que va néixer en aquella illa) supera les 7.000 hores de vol, i s'acosta a les 6.000 acrobàtiques, la fórmula 1 de l'aviació.

«Volia ser pilot de l'elit dels cotxes. Els meus pares tenien por. Deien que no era una professió real», recorda Ivanoff. Així es va fer aviador, primer de vols privats i després comercials. «Tres vegades els meus instructors em van proposar fer acrobàcies, i deia que no. Temia trobar-me malament. Fins que als 22 anys ho vaig provar. Em va impressionar tant que no parava de dir-me per què no ho havia fet abans. És com passar de conduir un cotxe normal a un Ferrari», compara.

La seva destresa en guinyades, quan fa girar l'avió sobre el seu eix vertical, una vegada i una altra, com un remolí, li ha donat fama mundial. «Són sensacions visuals i físiques molt extremes. Voles sobre la teva esquena, no hi ha res que iguali aquesta impressió. En aquesta posició la Terra es veu més bonica», assegura el pilot. I afegeix que en les pujades i baixades a ritme de muntanya russa, el pes del cos augmenta quatre o cinc vegades. «Et sents com aspirat pel seient. És una força invisible molt intensa», explica Ivanoff, a qui no agraden les fronteres. «No sé on són els límits, depèn del dia. Però no sóc un suïcida en absolut. Em cuido i mai he tingut un accident. Tinc experiència i no em fio de la sort. Sóc conscient del risc. Cada dos o tres anys perdo un amic».

A través del mirall

La seva agenda de competicions l'obliga a travessar diverses vegades l'oceà Atlàntic. Abans d'emprendre el vol, parlem del seu dia a dia. «Disfruto de la vida volant. No tinc fills, la meva família són els meus pares i la meva germana. Com a mínim volo dos caps de setmana al mes en competició», assenyala.

En les poques ocasions que fa pujar un passatger a la seva avioneta adverteix que és millor ser a terra desitjant ser allà a dalt, que ser al cel volent baixar. Tot seguit mostra una bossa de paper subjectada al seient per si no es pot evitar vomitar. I en pla irònic diu: «Si he de morir, val més no estar sol». Repte acceptat.

La primera sorpresa és que el seient del pilot és el de darrere, i per això la teva mirada percep el cel, el mar i la terra sense obstacles visuals. Això transmet una certa angoixa abans de l'enlairament. No hi ha xarxa, no tens la seguretat psicològica de veure el pilot al davant. Només veus els seus ulls a través d'un mirall.

Notícies relacionades

¿Què és la febre hemorràgica?

Els menús de migdia a BCN van pujar el 8,3% el 2023

El primer és subjectar el paracaigudes, que es posa com una motxilla a l'esquena. Després cordar el cinturó de seguretat molt estret al maluc i al final posar-te els cascos amb un micròfon sense fil a través del qual ell et dóna instruccions en anglès o et va preguntant com et trobes. «A alguns els agafa un atac». No és estrany, la impressió és d'un altre món. No s'hi pot embarcar qui tingui vertigen o bé es maregi amb facilitat.

Però si no es tenen aquests problemes, res és comparable a aquella sensació de caure en picat mentre contemples la línia de la Terra, que des d'aquella altura es veu rodona. El temps s'alenteix. De por, en aquell moment, no se'n té. És pitjor després, quan l'aeroplà torna a situar-se en posició horitzontal. Llavors ets conscient de l'experiència que has viscut i recordes la llegenda dels pilots acròbates: «Els aviadors no moren. Només volen més alt».