El vi català es llança al rescat del raïm autòcton

El vi català de qualitat viu un moment de reivindicació, no només davant consumidors que prefereixen altres begudes sinó davant nous mercats que aprecien la singularitat de les seves propostes. I ho fa gràcies a varietats de raïm locals que havien quedat arraconades en favor d'altres de foranes més conegudes interna­cionalment, com chardonnay, cabernet sauvignon o merlot, que han omplert bona part dels catàlegs de les grans marques comercials.

Garnatxes (negra, peluda, blanca o grisa), carinyenes (negra i blanca), xarel·lo, macabeu, trepat, picapoll negre o sumoll comencen a fer-se un lloc en les etiquetes dels productors desitjosos d'exhibir un producte que expressi la terra i que resumeixi la filosofia actual que el vi es fa a la vinya i no al celler. Això en un país on les 11 denominacions d'origen admeten fins a 26 varietats, de les quals 18 poden considerar-se autòctones, encara que no siguin les majoritàries.

«Totes les denominacions d'origen (DO) catalanes admeten les varietats més globalitzades del món, com sirà, cabernet sauvignon, merlot i chardonnay, amb què es fan monovarietals en el seu nom. I això no els aporta cap credibilitat a l'hora de crear un vi propi i diferencial», sosté Jordi Alcover, autor de la Guia de vins de Catalunya. «Moltes d'aquestes varietats no funcionen bé a Catalunya o almenys no s'han adaptat com en els seus països d'origen. Ningú fa un cabernet amb merlot català tan bo com un Bordeus, o un pinot noir com un Borgonya o un sirà del Roine. Si això segueix així, només servirà per fer còpies dolentes de grans originals», sosté.

Alcover reclama que les DO eliminin bona part de les varietats autoritzades i que els productors arrenquin les vinyes de varietats adaptades en pro de les pròpies. «¿Què fem plantant albariños o incrozio manzoni, que és un raïm italià? Intel·lectualment, no se sosté», afirma.

No tothom comparteix una opinió tan radical, però entre les noves generacions està molt assumit treballar amb varietats pròpies que destaquin el valor de la terra i ­l'expressin a l'ampolla. És el cas de vins tan premiats com les garnatxes i les carinyenes del Priorat, el Montsant i l'Empordà, o el xarel·lo o el macabeu del Penedès, que ja han aconseguit entitat pròpia i el seu dret a ser monovarietals davant el char­donnay o el merlot.

«Les DO catalanes no saben el tresor que tenen amb les varietats pròpies. Hi ha una riquesa brutal que s'ha deixat perdre i que s'ha de recuperar», afirma Sara Pérez, enòloga de Mas Martinet, a la DO Priorat, i Venus La Universal, a la DO Montsant, que admet que està arrencant cada vegada més cabernet per reintroduir carinyena i garnatxa, i que ha reduït els percentatges de les foranes en els seus vins, «encara que no les eliminaré perquè també són part de la història del Priorat». «Tot depèn del que vulguis posar a la teva copa. Un vi és un viatge a un territori, si vols que expressi una terra, has de viure el lloc i entendre el seu raïm», assegura.

«Apostar per les varietats autòctones és el projecte del vi català dels últims 30 anys, i és un projecte a llarg termini», afirma Miguel A. Torres, president de Bodegas Torres, un dels principals productors de Catalunya. «Hi ha hagut un esforç de diversificació cap a la garnatxa blanca, el sumoll i l'ull de llebre». El seu celler, que està present en cinc de les 11 DO, entre elles Penedès, Priorat i Catalunya, ha abandonat la carinyena «per l'atenció intensiva que requereix», afirma. Torres recorda que al seu dia van passar de fer el Gran Viña Sol de garnatxa blanca a chardonnay, com a «part de la incorporació de varietats foranes per elevar la qualitat del vi català» i va importar el riesling al Penedès per fer el vi Waltraud, com a homenatge a la seva dona.

RECOMANATS I AUTORITZATS /«Ja fa temps que no s'autoritzen varietats noves a Catalunya, però es recuperen les antigues. No s'han de criminalitzar les foranes perquè han aportat molt», afirma Jordi Bort, director de l'Institut Català de la Vinya i el Vi (Incavi). Moltes DO, sobretot les més petites, estan optant per «recomanar» l'ús de certes varietats, sempre locals.

Notícies relacionades

El poder d'un raïm lleuger

Un tresor pròxim a l'extinció

«Cabernet, merlot, chardonnay...  no són tan dolentes, però no són les que aprofiten millor el sòl», explica Joan Assens, antic enòleg d'Álvaro Palacios a Priorat i actual copropietari d'Orto Vins, que recupera el picapoll negre en el seu premiat Les Tallades de Can Nicolau. «A la DO Montsant, el merlot ja està descartat i el cabernet va pel mateix camí perquè en els anys secs ha donat molts problemes de maduresa, en canvi la carinyena i la garnatxa aguanten. El canvi climàtic ens ensenya que com més tradicionals siguem, millor», afirma.

«La idea de la identitat a través d'una varietat és recent, perquè la terra aporta la seva part. Al Penedès es van fer una sèrie d'aberracions però a mesura que passa el temps la gent que fa vi de qualitat troba el camí i sol ser amb varietats autòctones, que a més són les més apreciades sobretot a l'estranger. N'hi ha alguns que ara posen cabernet i no ho diuen», afirma Joan Valencia, propietari de la distribuïdora Cuvee 3000 i el bar Brutal a Barcelona. «Només quan ja tens un nom, pots influir en el mercat. Si deixem fer, tot es posa al seu lloc», afirma Sara Pérez.