José Clavero: "Jo volia exposar, explicar el que és cada eina"

El que fa de José Clavero una persona especial no és tant que un bon dia va decidir començar a fabricar diminutes eines de camp, ni que de la seva constància posterior en sortís una col·lecció de 200 peces -fetes, la majoria, a imatge de les que van envoltar la seva joventut camperola-, ni que un dia considerés que tot això tenia un valor, i d'aquesta consciència brotés la determinació d'ensenyar-ho. Tot això està molt bé, és clar, però és un detall nimi el que explica quina persona és: el seu maletí. Negre, de cuir, amb sivelles. Possiblement dels anys 80. Usat i atrotinat. Aquí hi ha la clau. En el que fa amb ell.

-Un maletí que porta...

-Als col·legis. Quan vaig als col·legis. El porto per mostrar el meu projecte.

-Ah. I ¿què hi ha dins?

-Doncs miri. Tinc aquestes carpetes amb les valoracions dels col·legis, fotos de l'exposició, els retalls de les poquetes entrevistes que m'han fet; i les cartes que han escrit els estudiants valorant l'experiència.

-I vostè agafa el seu cotxe i se'n va pels col·legis ensenyant tot això. ¿És així?

-No, de cotxe no en tinc. Vaig en autobús, en tren. El meu radi d'acció són els pobles que hi ha a prop de Cerdanyola i del Vendrell. És a dir, on visc i on passo l'estiu.

-Expliqui'm què fa, exactament.

-Bé, doncs vaig a les escoles i els dic que tinc això, la meva col·lecció de miniatures, i que les faig servir per explicar als nens com era la vida al camp quan jo tenia la seva edat. Si l'escola s'hi interessa, llavors jo hi vaig amb tot això i els engego el meu discurs. A tota l'escola, ¿eh? Passo per totes les classes, així que estic quatre o cinc dies anant i venint.

-¿Amb la col·lecció a sobre?

-És clar. La porto en un parell de maletes.

-I vostè què: ¿els diu: «això és una arada, que serveix per a això…»?

-Els dic… Exactament. Els dic què és una arada i per a què serveix, perquè no ho solen saber. Ho munto per temes: transport, conreu, sembra, reg, trills, fabricació de la farina, del pa. I els ho explico tot. Fins i tot a vegades porto una espiga de blat i els explico què és, perquè els nens no ho saben.

-Digui'm: ¿als nens d'avui els interessa?

-¡Molt! Els nens m'han acollit de manera increïble. Al final els dic que qui vulgui pot escriure el que li ha semblat la classe, i després el col·legi m'envia les cartes per correu. Són cartes meravelloses, molt agraïdes, que em fan sentir un privilegiat. Imagini's quina sort: estar envoltat de nens i poder parlar-los de la meva infància.

-Parlem-ne. De la seva infància.

-Jo vaig néixer a La Zaida, un poblet a la riba de l'Ebre de 600 habitants. A Saragossa. Allà vaig viure fins als 30 anys. Els meus pares eren pagesos, i jo, mentre vaig estar allà, vaig treballar al camp. Totes les meves miniatures estan fetes segons els meus records d'aquella època.

-Però, ¿vostè tenia experiència fent artesanies, manipulant la fusta…?

-No, i ara. Jo la principal feina que vaig tenir va ser de peó en una fàbrica de plàstics. No: simplement un dia, ja jubilat, vaig veure en un casa museu a les Canàries una arada petitona, una miniatura. Em va agradar molt, i al tornar aquí vaig pensar: «A veure si em surt l'arada». ¡I em va sortir molt bé! Així vaig començar.

-¿Quan se li va acudir anar als col·legis?

-Quan vaig veure que volia un públic que no sabés res. Perquè miri: al principi jo ensenyava la col·lecció a pobles, en casals de gent gran, però allà estaven familiaritzats amb les diferents eines. I jo volia exposar, parlar, explicar què és cada eina.

Notícies relacionades

Dos presidents, a 550 metres i sis mesos sense parlar-se

Sánchez promet a les víctimes de la dana un funeral d’Estat a València

-Digui'm, ¿quants col·legis ha visitat?

-Vint-i-set. Això són uns 8.000 o 9.000 nens. No està malament, ¿eh?