¿Qui té por dels mugrons?

Abans de començar a llegir, segurament la foto que il·lustra aquesta pàgina els deu haver sumit en una hipnosi sobtada. I segurament també, entre el grapat de paraules que s'ajustin a les seves sensacions no hi figuraran adjectius com inapropiat i/o obscè. No obstant, aquesta poderosa imatge de l'artista argentina establerta a Barcelona Ana Álvarez-Errecalde va ser censurada a Facebook i a la portada de l'últim número de la revista Hip Mama: els quioscos, que no posen inconvenients a mostrar darreres sensuals com els de Playboy, van considerar que l'obra Simbiosi -en què la creadora concentra aquesta «relació simbiòtica de la maternitat en què cada ésser és complet per si mateix però es reinventa i s'enforteix en la relació que estableix amb l'altre»- contenia una cosa tan incòmoda -que si el mugró, que si l'edat del nen- que s'havia de vetar.

Mirin ara una mica més a la dreta. Segurament també deuen haver estat una estona observant el díptic de l'artista El naixement de la meva filla, que ha fet la volta al món, ja es deuen imaginar que causant tota mena de reaccions. I segurament també es deuen haver fixat en la cara exultant de la creadora. En què el cordó encara batega i ella no va vestida de verd, ni està estirada amb els peus amunt, ni té un comptagotes ni un munt de gent dient-li què ha de fer. L'Ana va parir la seva filla a casa i va plasmar en aquestes imatges «l'injecció d'amor i energia» que va sentir al fer-ho. «Em creia capaç d'escalar l'Himàlaia», recorda.

Entre Hollywood i l'Església

L'artista explica que aquesta sang, aquesta placenta que ni les mateixes parteres solen veure, no busquen els titulars fàcils ni tampoc dir-li a ningú com ha de parir: «Hem crescut amb les imatges de parts asèptics i medicalitzats de Hollywood que mostren dones fora de si que necessiten que els recordin com respirar, i amb maternitats virginals fruit de la iconografia religiosa -explica-. Crec que fa falta veure i escoltar un altre tipus d'experiències que ja han viscut moltes dones, perquè les pròximes generacions sàpiguen que el gaudi, el respecte, la llibertat i la saviesa de l'instint també poden formar part del part».

 

Doncs bé. Penjar a Facebook una foto en què se la veia davant aquest díptic li va costar que la xarxa liquidés la seva pàgina, amb material i contactes, sense cap avís previ. No hi va haver explicacions ni reparacions, però el seu cas va aparèixer en mitjans com The Huffington Post i el Daily Mail, i la seva foto alletant el seu fill «va contribuir» a aconseguir que aquest mitjà social aixequés dies enrere el veto a les fotos de lactància. Una victòria, sí. Però a aquestes altures de la seva carrera, l'Ana afirma que quan una dona representa el seu cos fora d'allò que toca -bàsicament, quan no apel·la al desig masculí-, el vel de Facebook no és l'únic amb què es troba.

L'artista és mare de tres fills. I de matinada, quan «la calma» regna a casa, explica que va començar a fotografiar-se fa 15 anys, durant el primer embaràs. La maternitat, explica, la «va transformar completament» perquè el nadó venia amb una situació neurològica molt complexa. «Si ser mare sempre és un desafiament, ser-ho d'un nen que tota la vida serà dependent ho és encara més: la demanda física i emocional és permanent». D'aquest lligam va néixer el seu interès per representar el cos com «un territori pel qual transcorren les nostres experiències i que va quedant marcat per aquestes empremtes».

 

Són precisament els seus treballs sobre la maternitat -el del part i un llibre titulat Cesárea, más allá de la herida- els que han patit gruixudes i fines mordasses. Per exemple: s'ha trobat, explica, amb mitjans que demanen entrevistes i fotos, i després acaben en un calaix perquè algú de la direcció les considera «massa fortes». «Un argument increïble, perquè en aquests mateixos mitjans no hi ha inconvenient a publicar fotografies de guerres i nens morts per bombardejos o matances d'algun segrest». Al circuit artístic, assegura, també ha topat amb silencis camuflats: exposicions en què les seves obres «acaben penjades al lloc més allunyat de l'entrada», i jurats de concursos que la feliciten però que, en veu baixa, es disculpen per «no poder» penjar la seva obra en un espai públic, «quan després en aquest mateix lloc sí que s'exhibeixen fotos eròtiques o nus documentals de tribus exòtiques».

 

¿Per què tant de nerviosisme, doncs? «Crec que el verdader problema que susciten aquestes imatges és veure l'autonomia, el poder i la subversió que transmet la maternitat no domesticada -diu-. No crec que la censura sigui deguda als nus en si, sinó al qüestionament polític i social que fan sobre els interessos econòmics i les conveniències mèdiques que han robat poderoses experiències de part, lactància i autoestima a moltíssimes dones. També hi ha un qüestionament artístic, perquè deixa en evidència que l'art també pot servir per parlar d'alguna cosa més que d'art».

 

Alguna cosa més, per a l'Ana, en realitat són moltes algunes coses més. A més de vindicar que la maternitat no es visqui «gairebé en secret, com un defecte, una debilitat o un tràmit», tota la seva obra és un desafiament a les gàbies. Les seves Tres Gràcies Sagnants, per exemple, parodien a través de la menstruació les gràcies que abunden en la història de l'art «i que tenien com a finalitat el gaudi heterosexual masculí, la satisfacció de tercers». «Molta gent negarà que se segueix reprimint la sexualitat», amb tant «sex shop, tuppersex i porno a l'abast d'un clic», però la «sexualitat empaquetada és una sexualitat reprimida, perquè implica que el que no està dins del paquet 'està malament' o 'no es fa'». La menstruació per als publicistes, assegura, és «un líquid blau que fa pudor»; el control sobre les dones «arriba a debats sobre la legalitat o il·legalitat de l'avortament i avala una infinitat d'intervencions durant l'embaràs i el part que finalitza amb una taxa altíssima de cesàries», i la desvalorització de la vellesa «envia cada vegada més senyores a la recerca frustrant de l'eterna joventut». «La sexualitat -afegeix- està reprimida, perquè deixa de ser una via per a l'autorealització i el vincle sincer i es converteix en un reflex del que el mercat espera de nosaltres com a consumidors».

 

El focus ara recau sobre l'Ana, però els tangos amb la censura els ballen cada dia moltes altres artistes i activistes, o simplement usuàries de les xarxes socials a qui els tanquen els comptes perquè -anatema- es fotografien i els seus cossos tenen, per exemple, més quilos o estries dels que es considera que haurien de tenir.

Notícies relacionades

Trànsit vol feminitzar els hàbits dels conductors

El nombre de conductores d’autobús a l’àrea de Barcelona creix un 22%

La contestació, no obstant, és sorollosa. I una de les que més hi contribueixen és la periodista nord-americana Soraya Chemaly, que des del Huffington Post assenyala les vergonyes a la premsa, als mitjans socials i a les autoritats que veten el nu femení com a part de la protesta política o del discurs artístic perquè, assegura Chemaly, «desafien l'statu quo». «Se'ls està negant la llibertat d'expressió. I quan això succeeix en un context en què la dona rep tracte d'objecte sexual, el silenci al qual són sotmeses és doble». L'Ana ho sub-

ratlla a la seva manera: «Quan fotografio mugrons és perquè formen part d'un cos i d'una experiència vital que aporta alguna cosa. M'agrada trobar aquestes històries que poden confrontar amb pluralismes la història única que ens han ensenyat».