Teresa Soriano: «De vegades surto d'urgències amb ganes de plorar»

Si hi ha alguna cosa semblant a Déu és un metge d'urgències quan estem descompostos i espantats en un box. Al gegantí Hospital Vall d'Hebron n'hi ha 20. I entre els titulars hi ha la doctora Teresa Soriano (Barcelona, 1972), no només admirable perquè ja suma 15 anys a peu de llitera i perquè quan penja la bata es converteix en mare de família nombrosa. També perquè no tem alçar la veu per testimoniar la situació en què treballa un dia rere l'altre.

-Les urgències de la Vall d'Hebron sempre han estat complexes. En un dia normal pots rebre 250 pacients, i en dies dolents, fins i tot 300. Això està assumit, des de sempre. És el meu ritme de vida. La meva vocació. Però ara tenim la sensació de treballar en una cadena de muntatge.

-Posi'n un exemple, si és tan amable.

-A les vuit del matí has d'assumir de cop 10, 12, 15 pacients. Et limites a valorar-ne un, mires que no tingui res greu, li poses el tractament, i cap al següent. I cada malalt mereix que li dediquis el temps i els coneixements que requereix. Tu estires tant com pots, però hi ha dies que surto d'urgències amb ganes de plorar al veure que els pacients s'acumulen perquè el procés no progressa.

-¿Què vol dir?

-Dilluns passat, per exemple, hi havia una pobra noia de 19 anys que des del dijous anterior estava pendent d'ingrés. ¿Gairebé cinc dies a urgències i a ningú li cau l'ànima a terra? El que es dedica a gestionar l'hospital li ha de donar un llit. Urgències està per estabilitzar un problema agut i prou. Crema el fet que el que has pogut resoldre en un temps rècord, es quedi encallat perquè falla el drenatge.

-A l'estiu se solen tancar llits, ¿oi?

-El col·lapse que vivim no és fruit d'una punta inusual al juny o conseqüència del tancament estival de llits. La sensació de fer medicina de guerra s'ha cronificat. I angoixa. Tens la impressió que se t'escapen les coses de les mans.

-I a sobre, amb el sou retallat.

-Per descomptat. Però no demanem que ens apugin el sou, ni que ens treguin hores de guàrdia o ens donin un menjar més bo a les nits. Només demanem treballar en unes condicions més dignes per als pacients i per a nosaltres. Els últims quatre anys hem escrit cartes denunciant la situació, però també per protegir-nos, perquè tothom ha de ser conscient que, treballant així, et pots equivocar. Tractem amb persones, no amb peces d'un cotxe.

-En això ningú li pot negar la raó.

-Doncs el que més molesta és que el sistema opina i decideix per tu. Els que sabem què s'ha de fer amb els malalts som nosaltres, els metges. Però és més fàcil dir que les coses no funcionen perquè els professionals no volen treballar a la tarda que dir que no funcionen perquè no ens donen els recursos necessaris per fer que funcionin.

-No calla, veig. I això que acaben de destituir el cap d'urgències per queixar-se.

-No callar està en el meu ADN. Jo tindria por de dir una mentida i que algú m'enxampés, però només dic el que visc cada dia.

-No tots ho fan.

-Algú ha de donar la cara. Hi ha molta indignació a l'hospital. Molta. Tenim la sensació que l'únic que importa és fer quadrar els números a finals d'any.

Notícies relacionades

El rugit del foc que arrasa "el territori que estimes"

Un foc de gran intensitat

-Per si portés poca batalla, és mare de família nombrosa.

-Sóc l'única boja del servei d'urgències que té tres fills, de 9, 6 i 2 anys. Quan acabo a l'hospital i les assemblees, comencen les urgències casolanes. Els deures, el parc, les dutxes, els sopars... Viure a un ritme revolucionat m'empeny a organitzar-me. Això i una mare que ajuda molt.