3 de juliol de 1970: 112 morts al Montseny

La primera imatge

de l'accident que li ve al cap a Manuel Prieto, aleshores sergent de la Guàrdia Civil d'Arbúcies, és la del cos d'una dona penjat d'un pi. Aquell 4 de juliol de 1970 plovisquejava i el matí era fresc. Quaranta-quatre anys més tard i als seus gairebé 94 anys -els farà el mes vinent- Prieto recorda amb precisió l'olor de cremat dels cossos, escampats per tot el vessant després del sinistre que havia tingut lloc la tarda anterior. «Va ser un horror. Un espant», descriu l'avi, que en la seva llarga vida les ha vist de tots colors. «Jo havia passat tres hiverns a Leningrad a 25 sota zero amb la neu fins a la cintura, estava bregat, però el que em vaig trobar aquell matí a les Agudes ho superava tot», relata Prieto, una de les primeres persones a trobar les restes del Comet 4 de la companyia Dan Air desaparegut la tarda abans i amb els cossos «trossejats i socarrats» dels seus 112 passatgers.

L'avió, procedent de Manchester, s'havia estavellat a una alçària d'uns 1.100 metres, al cor del Montseny, quan, en teoria, estava a punt d'aterrar al Prat. «A la nit vaig sentir a la ràdio la notícia de l'avió desaparegut, i més tard, això de l'accident, però no m'imaginava que veuria el que vaig veure», prossegueix Prieto, que recorda, encara colpit, com baixaven al poble els camions de les escombraries amb els cossos: «Recollien els trossos escampats per tot el bosc amb bosses de plàstic».

 

Tot i el pas de les dècades, a Arbúcies encara gairebé tothom recorda -amb més o menys precisió, afegint-hi més o menys suc- l'episodi, segurament el més tràgic i pintoresc que s'ha viscut a la tranquil·la localitat de la Selva. És innegable que el fet que la totalitat de les víctimes fossin forasteres hi restava dramatisme i hi sumava exotisme.

«Jo tenia 2 anys i me'n recordo. El meu pare sempre explica que hi va pujar. Molta gent del poble hi va pujar a veure-ho. Va ser un esdeveniment. Imagina't…», explicava dimarts, dos dies abans de l'aniversari de la tragèdia, un home que escombrava el cementiri, al costat de la fossa comuna on estan enterrades les 112 víctimes de l'accident aeri, el segon viscut al Montseny, on 11 anys abans, l'agost de 1959, es va estavellar -aquella vegada al costat del Turó de l'Home- un altre avió anglès, sinistre en què també van morir tots els ocupants, en aquella ocasió 32 estudiants de diverses nacionalitats que, com els estavellats a les Agudes, també anaven de vacances a la Costa Brava.

Un d'aquests curiosos era Josep Ayats, veí de Santa Maria de Palautordera i un apassionat de documentar la història «del país». «No deixaven passar, però m'hi vaig colar. Vaig fer les fotos que vaig poder», explica mostrant les imatges que va fer, valuós testimoni de la tragèdia. «També vaig fer fotos de l'accident de 1959 al turó de l'Home», relata Ayats al seu despatx, on conserva documents des de l'any 1900.

La fossa comuna amb les restes dels 112 viatgers del Comet 4 de Dan Air es troba a l'entrada del cementiri municipal d'Arbúcies. Diuen que la decisió d'enterrar les víctimes de l'espectacular sinistre en aquesta localitat, a la qual pertany administrativament el pic de les Agudes, en lloc de repatriar-les al Regne Unit, es va deure al pèssim estat en què van quedar els cossos per la brutal col·lisió i a la dificultat de trobar 112 caixes de zinc, el material de què havien d'estar fets per llei els fèretres per viatjar en avió.

Presideix la fossa una gran creu de pedra amb una làpida a cada costat en què es llegeixen els noms dels ocupants de l'avió, tripulació i passatgers. F. Taylor -i vuit Tay-

lors més, probablement d'una mateixa família-, N. Smith i R. Whitehead són alguns dels noms que presideixen el rectangle de terra cobert d'heura sobre el qual encara avui hi ha flors -la majoria de plàstic i descolorides-, fotografies en blanc i negre d'algunes de les víctimes i manuscrits de record. Als peus, una placa: «In loving memory of those who died in the air disaster at Montseny on third July 1970». A banda i banda, un banc blanc de fusta d'estil anglès, instal·lat per la companyia aèria del xàrter sinistrat, espera corcat no sap ningú quina cosa. «Els haurien de cuidar. És una pena la imatge que donen -lamenta un veí-. A l'estiu, sobretot, pugen familiars que vénen de vacances per aquí, i no costaria gens pintar-los i mantenir-los en condicions».

 

L'altre punt important en què es recorda l'impactant accident aeri del Montseny, encara un misteri per als amants de l'aeronàutica, és el lloc exacte on es va produir, en què un monòlit pagat gràcies a una recol·lecta entre els habitants d'Arbúcies homenatja els difunts. A l'arxiu històric del municipi encara conserven el talonari amb les donacions dels veïns, juntament amb tota mena de documentació. Des de l'expedient del sinistre fins a les factures de les bosses de plàstic comprades per transportar els trossos dels cossos cremats. Als peus del monòlit, de molt fàcil accés a peu si es deixa el cotxe al quilòmetre 25,9 de la carretera entre Santa Fe i Sant Marçal, s'apilen encara suposades restes de l'avió que els excursionistes troben pel lloc i deixen com a homenatge: tota mena de ferros, cargols i trossos de tela.

El sergent Prieto recorda que una de les primeres coses que va fer, quan va comprovar, de seguida, que no s'hi podia fer res per les víctimes, va ser trucar a reforços perquè pugessin a vigilar la zona. «Va venir molta gent a veure l'escenari de la tragèdia. Dels pobles del voltant i fins i tot de Barcelona. Això semblava la Rambla. Havíem de protegir les restes per facilitar la investigació», prossegueix el nonagenari.

Causes sense resoldre

Què va fer que la nau no arribés mai a destinació és encara un misteri, i no l'únic d'aquesta història. Tots coincideixen que era un dia ennuvolat i que el pilot va pensar que volava sobre Sabadell. Al comunicar la seva (errònia) posició al Prat, des de l'aeroport li van dir que iniciés la maniobra de descens. Ho va fer i, lluny de trobar la desembocadura del Llobregat, va xocar contra un dels abruptes pics del Montseny. Eren temps anteriors al GPS.

Notícies relacionades

Trànsit vol feminitzar els hàbits dels conductors

El nombre de conductores d’autobús a l’àrea de Barcelona creix un 22%

L'altre gran misteri no és més petit i també obre la porta a l'especulació. Tot i que els documents oficials parlen de 112 víctimes, hi ha testimonis que expliquen que, al fer-se el recompte dels caps -la massacre va ser tan gran que tots els cossos van quedar esquarterats-, en van aparèixer 113. La imaginació al voltant de la xifra -el sempre morbós 13- fa 44 anys que sobrevola la zona. Hi ha qui diu que podria ser un polissó. D'altres, algun pastor que estava en aquell moment a la muntanya.

Al poble expliquen que, després d'algunes ressenyes amb motiu del 40è aniversari de l'accident, una família anglesa va arribar un matí en taxi des de Lloret de Mar. Es van acostar a la policia local i van preguntar per la fossa comuna. El municipal que hi havia en aquell moment al càrrec els va acompanyar al cementiri. Aquests -segons expliquen- van llegir els 112 noms inscrits en les grans plaques i es van trobar amb la sorpresa que el nom del familiar que buscaven no apareixia en la llista. Tristos, van tornar al taxi i se'n van anar. No els va preguntar ningú el seu nom per poder comprovar, o almenys investigar, si es tractava o no del passatger 113. Potser és millor així, per mantenir el misteri i reforçar la llegenda.