Laura del Río: "A porta tancada et diuen: 'Si ho ets, calla'"

És una de les poques esportistes espanyoles que s'ha atrevit a sortir de l'armari i continuar jugant. Mentre ho va fer aquí, al Llevant o al Sabadell, va callar. Va ser al saltar a la lliga dels Estas Units quan Laura del Río (Madrid, 1982) va fer pública la seva homosexualitat. Sap que a Espanya va ser una bomba, però ella havia posat un oceà entremig. Parla de por i de pressió als clubs, que prefereixen tancar els ulls.

-¿Existeix encara el tabú de l'homosexualitat en el futbol?

-Sí, en el futbol masculí encara més, i a Espanya encara és pitjor, perquè és un país molt masclista. Crec que serà molt difícil que un homosexual s'expressi lliurement i doni a conèixer la seva identitat sexual.

-¿Per què?

-Perquè encara hi ha la idea del mascle jugant a futbol. Per això no hi ha gairebé afició de futbol femení i amb prou feines se'n retransmeten partits. El futbol es continua veient com un esport d'homes. La gent creu que un futbolista ha de ser un homenàs. Als gais els consideren efeminats i no encaixen en la masculinitat que se li suposa al futbol.

-¿Hi ha por de reconèixer-ho?

-Sí, és clar que hi ha por. És una por generalitzada perquè sempre es veu el futbol com una cosa tan masculina… Aquesta mentalitat continua viva, sobretot en la cultura esportiva, on les dones no ocupem el mateix espai que els homes. En el futbol hi ha un tabú immens.

-¿Veurem un dia un futbolista espanyol sortir de l'armari?

-Espero que sí, vull ser optimista, però això segur que encara trigarà. De moment, jo no veig que la mentalitat hagi canviat. Hi ha moltíssima pressió.

-¿Quina creu que seria la reacció si un futbolista declarés que és homosexual?

-Segur que seria molt millor al País Basc que en qualsevol altre lloc. Perquè a l'Athletic de Bilbao han treballat en campanyes de sensibilització i això arriba als seus aficionats. A la resta, es muntaria alguna cosa grossa, perquè no s'accepta.

-¿D'on vénen les pitjors reaccions, dels clubs o de l'afició?

-Dels clubs, sens dubte. Hem de pensar que la majoria dels directius són persones molt grans amb mentalitats endarrerides carregades de prejudicis. Perquè tenen prejudicis. Encara que diguin que no, a porta tancada et diuen: «Si ho ets, calla. Si ho ets, no ho diguis».

-¿Com respondria l'afició a un cas d'homosexualitat?

-A la grada crec que hi hauria de tot, potser seria un 50-50. Però crec que és més senzill en els equips que són més humils.

-Ha jugat a Espanya, Alemanya, els Estats Units i, ara, a Anglaterra. ¿Nota que hi ha una acceptació diferent?

-Sí, és clar. La pionera va ser Alemanya, i aquí a Anglaterra també s'està obrint molt la mentalitat. El que em crida més l'atenció és que els futbolistes que no són homosexuals surten públicament parlant del tema i donant suport als seus companys gais. Aquest suport és fonamental i fa que et sentis més recolzada, i això afavoreix que surti més gent de l'armari. Per exemple, aquí ho ha reconegut la capitana de la selecció de futbol anglesa.

-¿Creu que una campanya institucional de clubs o federacions funcionaria a Espanya?

-Sí, cal que siguem realistes. Hi ha gent que no ho admetrà mai. Però una campanya en aquest sentit ajudaria molt la gent jove, els que avui són nens petits, si veuen amb naturalitat el tema de l'homosexualitat quan creixin no patiran si són gais. Tot és educació.

-¿Quan va decidir fer el pas i sortir de l'armari?

-Quan me'n vaig anar als Estats Units. Sé que aquí va ser com una bomba, m'ho van explicar. Molta gent se'n va sorprendre i algunes companyes, que fins llavors no ho sabien, em van recolzar. Jo no em vaig sentir ni afalagada ni rebutjada.

-Diuen que a Espanya no hi ha futbolistes homosexuals.

-Això és mentida (riu). ¿Que no n'hi ha? (riu). El que hi ha és un tabú enorme. Que no hi ha futbolistes homosexuals no m'ho crec. Ho veuen com un problema, és per això que diuen que no hi ha futbolistes homosexuals. Un futbolista a Espanya té por. Por de l'opinió pública. Por del club. Por que el persegueixin. Por que l'enorme pressió mediàtica destrueixi la seva carrera.

Notícies relacionades

Homosexuals, els invisibles del futbol espanyol

L'abisme doble del jugador gai

-Massa pors.

-El primer que surti de l'armari a Espanya serà per dir-li: «¡Bravo!» No és gens fàcil. Per això les iniciatives polítiques serien molt útils perquè se sentissin recolzats. No és fàcil viure amb el silenci de voler presentar el teu nòvio, voler-lo portar a una festa i no poder, per por.