Aprenent a viure a Londres

És una d'aquelles històries que se senten explicar de tant en tant, però que no per això deixen de sorprendre. “Vaig marxar per amor”, recorda Javier Chaparro. Estava convençut que havia conegut algú especial i va decidir abandonar València i volar fins a Brighton (Anglaterra) per iniciar una relació que prometia. “La història va durar 10 dies”. Literalment. Però abans de tornar a Espanya amb la cua entre les cames, Chaparro va creure oportú viatjar a Londres i aprofitar que era allà per perfeccionar el seu anglès, mentre intentava buscar-se la vida. Un amic el va allotjar a casa durant els primers dies i el va ajudar a trobar la seva primera feina: un lloc de jardiner. D'això ja han passat sis anys i mig. I encara que el seu espanyol està intacte, de tant en tant se li escapa alguna paraula en anglès. Està completament fet a la capital britànica, on actualment treballa com a 'stock controller' (controlador d'estoc) a la firma de moda DKNY.

“Tinc dret a treballar en les mateixes condicions que si fos ciutadà anglès”

Els primers dies, recorda, no van ser fàcils, “perquè ignorava com funcionaven les coses a Londres”. Un dels primers tràmits que va fer va ser la sol·licitud de la targeta sanitària europea, que allà té una caducitat de quatre anys. “La demanes per internet i te l'envien a casa per correu”. És el primer pas perquè t'atenguin a la sanitat pública. “El següent –també necessari per obrir un compte al banc i poder treballar– és tenir el National Insurance Number. La seva obtenció està supeditada a la realització d'una entrevista, en què et pregunten sobre els teus plans al país. Amb aquest número has d'anar al teu ambulatori de referència i demanar l'Hospital Number, una nova numeració que és la que et sol·liciten cada vegada que vas al metge”. Afortunadament, Javier l'ha hagut de fer servir ben poc.

Desocupació

Notícies relacionades

La Pedrera acull un debat sobre drets ciutadans europeus

Barcelona, Capital Europea del Voluntariat 2014

Deixant de banda l'atenció sanitària, un altre dels drets europeus de què s'ha beneficiat Chaparro des que viu a Londres és la percepció d'una prestació per desocupació. “Només he estat a l'atur en una ocasió, durant dos mesos. L'Estat paga un subsidi que, en el meu cas, era de 70 lliures setmanals (85 euros). A canvi, cada setmana has de justificar que segueixes buscant feina demostrant els currículums que has enviat i a quines empreses”.

El cert és que Javier ha tingut bastanta sort, laboralment parlant. “Després de la meva experiència com a jardiner, vaig entrar com a caixer a Zara, després a Massimo Dutti i, abans d'incorporar-me a la meva empresa actual, vaig estar a Matches Fashion”. No obstant, admet que en algunes ocasions ha sentit un tracte discriminatori a la feina pel simple fet de ser estranger. “A l'hora de triar horaris o vacances, per exemple, he vist com a la meva empresa s'afavoria clarament els treballadors locals. De fet, ho he plantejat en alguna ocasió als meus caps i s'han vist obligats a rectificar, conscients que, com a ciutadà europeu, tinc dret a treballar en les mateixes condicions que si fos anglès”.