«Des que venim al diari estem més units»

Des de fa gairebé 15 anys, el ritual és el mateix. Joan Clapers (Castellterçol, 1932) i Pedro Menís (Ayamonte, 1944) arriben a La Botiga d'EL PERIÓDICO a les 11 en punt. Minuts després hi entra Ramón Alcántara (Calaf, 1928). Agafen en préstec els diaris i, durant dues hores, llegeixen i comenten les notícies. És el racó del món que han escollit per abonar la seva amistat.

-¿Es presenten, si són tan amables?

J.C.- Durant 30 anys vaig regentar la Pensió Itàlia al carrer de Princesa. Per allà no tan sols hi passaven turistes, sinó també gent que m'enviaven per ajudar-los a aconseguir feina, alguns acabats de sortir de la presó. A la Ribera em coneixien tots. Vaig estar nou anys casat, fins que vaig enviudar. Em vaig jubilar el 2000 i, al no tenir fills, vaig adoptar  en Pedro, que és un verdader sant.

P.M.- Acabat de néixer, em van trobar en una sitja de gra. A conseqüència d'això vaig quedar gairebé sord. Em van deixar a la inclusa, a Ayamonte. Allà vaig créixer, vaig aprendre l'ofici d'ebenista i les monges em van aconsellar venir a Barcelona. Aquí he treballat 22 anys i vaig viure a la pensió d'en Joan. Quan ell es va jubilar, em va acollir a casa seva. Sempre anem junts a tot arreu.

R.A.- Jo vaig ser calderer d'una fàbrica tèxtil de la Colònia Rosal, a Berga. I més tard, em vaig treure un sobresou com a bateria de Los Alcántara, un quartet de música patxanguera liderat pel meu fill. Jo tocava sense solfa, d'oïda. A l'enviudar, deu fer uns 14 anys, vaig decidir mudar-me a Barcelona, perquè a Berga hi fa molt fred i jo tinc bronquitis.

-¿Fa molt que són amics?

R.A.- Ens vam conèixer al casal de la Ribera, deu fer 20 anys. Allà jugàvem a billar.

J.C.- Després en Pedro i jo ens vam mudar a Consell de Cent, en Ramón tenia el seu fill a Diputació i ens vam tornar a trobar aquí.

-Sempre són al mateix lloc davant del faristol.

R.A.- Sí. Si jo arribo tard i en Pedro està assegut en tamboret alt, me'l cedeix sempre.

P.M.- És un senyal de respecte.

-¿No els sortiria més a compte pagar l'exemplar i llegir-lo còmodament a casa?

R.A.- ¡No! Aquest és el nostre punt de reunió. Aquí ens trobem cada dia.

J.C.- A l'hivern i a l'estiu. Arribem a les 11, comentem les notícies i a la una, cadascú a casa seva. Des que venim aquí estem més units que abans.

-¿Units per l'actualitat?

J.C.- A mi la política m'interessa. ¿Sap per què? El meu avi va ser a la guerra de les Filipines i a la de Cuba. Va ser un dels que van portar la bandera que inspira l'estelada. I el meu pare va anar a la guerra d'Àfrica.

R.A.- Cadascú té el seu caràcter, ¿no? A en Joan li agrada la política i a mi gens. En el que tots tenim interès és en el Barça.

-¿Veuen bé l'equip?

J.C.- Jo vaig jugar a l'infantil del Barça de Kubala i, des del meu punt de vista, a l'equip li fan falta dos defenses alts.

R.A.- Jo opino el mateix.

-¿Entenen el món que llegeixen?

R.A.- Jo ja no l'entenc, no. Parla un i sembla que tingui raó. Parla l'altre, i també. Al final et fas un embolic...

J.C.- Tot això de la corrupció ens sembla una vergonya. ¡Tots roben! I mentrestant hi ha nens amb malnutrició i als jubilats no ens apugen ni un euro. Però nosaltres ja no ens fiquem en res perquè l'única cosa que volem és morir en pau.

-Home, no sigui tan fatalista. 

J.C.- De salut, el que està millor és en Pedro. Es nota que les monges el van cuidar bé. Diria que ell ha estat feliç. I jo... Estic content, perquè tinc bons veïns, veig els nens jugar a la sortida del col·le i tinc en Pedro.

R.A.- ¡Jo estic millor que mai! Visc amb el meu fill i la meva nora em tracta com si fos el seu pare. Cobro una pensió decent. I tinc una amiga especial amb qui ballo els dissabtes en un casal del Carmel.

Notícies relacionades

El Govern destinarà 20 milions d’euros a reformar 70 residències d’avis i a crear 504 places noves

Poques aus, però un paradís per a la flora: ¿què hi ha ara a la llacuna de la Ricarda, afectada per l’ampliació de l’aeroport?

-Escoltin, ¿i fora d'aquí no es veuen?

R.A.- Un dia vam anar a menjar una paella.