Eva Saumell: "M'agrado molt més ara que fa 20 anys"

Entrevistar i fotografiar una persona el 1996 i tornar-la a entrevistar i a retratar el 2013 dóna com a resultat dues entrevistes i dues fotografies diferents. Així doncs, ¿qui és en realitat aquesta persona? ¿La d'abans? ¿La d'ara? ¿Totes dues? El 1996 Craigie Horsfield va retratar veïns anònims de Barcelona per al projecteLa ciutat de la gent. Una selecció d'aquelles imatges de gran format s'exposa ara a la mostraArt, dos punts, al Macba. L'Eva tenia vint-i-pocs anys quan va posar per a Horsfield; avui, als 40, veurà exposat per primera vegada el seu retrat.

-[A l'espera que obri el museu] Per sort no hi havia gaires Eva Saumell registrades. Ha sigut bastant fàcil trobar-la després de tants anys.

-Em sembla que sóc l'única a Barcelona. El fat ens és favorable.

-Abans del Macba, les fotos es van exposar a la Fundació Tàpies i a CaixaForum. ¿Com pot ser que encara no hagi vist el retrat?

-El vaig veure al catàleg de la Tàpies, però contemplar-lo en un museu em feia molta vergonya. Em pensava que, com que l'artista era anglès, les fotos només s'exhibirien a Anglaterra [riu]. Quan es van veure a CaixaForum, un parent em va trucar: «¿Ja t'has vist?», em va dir. El seu to era com de: «¿Què fas en pilotes en un museu?». S'accepta molt més un nu en pintura que en fotografia.

-[Finalment el museu obre les portes] Ja està a punt de veure'l. ¿Preparada?

-[Se'l mira en silenci] Vaja... Me l'imaginava encara més gran. Osti, sí que estic canviada, ¿oi? Però les arracades són les mateixes, no me'ls trec per res.

-És com una maja despullada en versió popular.

-Sí, unamajadespullada de barri, de barri català [riu].

-¿Què sent al veure's per primer cop?

-És com si haguessin congelat aquella època i l'haguessin posat en una capseta. Brrr, se'm posa la pell de gallina.

-¿Com va anar, la sessió?

-El Craigie va venir a casa, al carrer Manso, i vam estar parlant de mi fins que es va fer fosc. «Pensa en com t'agradaria veure't quan tinguis 80 anys», em va dir com a premissa per posar. I vaig pensar: «Serena». En aquella època no ho estava gaire i m'havia proposat com a objectiu a termini mitjà arribar a coneixe'm a mi mateixa. Segueixo volent arribar als 80 serena, en pau amb mi mateixa, però al pas que vaig no sé si ho aconseguiré...

-¿Són molt diferents l'Eva d'ara i la de la foto?

-Som el que hem viscut i els anys han anat deixant solcs, però l'essència és la mateixa; el motoret, aquella olla que bull [s'assenyala l'estómac] i que a vegades bull molt, és la mateixa. Físicament podem canviar moltíssim. Jo m'agrado molt més ara que fa 20 anys, però l'energia interna és la mateixa.

-¿Diu que no s'agradava físicament?

-Em va costar temps acceptar-me. Havia acabat l'Institut del Teatre i per guanyar-me la vida vaig començar a fer de model de dibuix. El primer dia a l'Escola Massana m'estava a la tarima, amb la bata posada, i pensava: «O et treus la bata o fots el camp». Al principi totes les meves poses eren molt tancades, molt púdiques, però amb el temps em vaig anar sentint segura amb el meu cos.

Notícies relacionades

Els oceans, d’abocador a peça clau global, Tema del Diumenge

Juana Rivas, imputada per sostracció del seu fill menor

-En aquella època devia tenir expectatives de triomfar a l'escenari.

-Tots els que fan teatre volen trepitjar el Lliure, però si hagués triomfat segurament no hauria conegut el meu home ni tindria la meva filla. La vida és com un vodevil, són portes que s'obren i es tanquen, i jo disfruto fent classes i ajudant a dirigir de tant en tant. Per cert, al setembre estrenem a l'Almeria TeatreThe Friki Shakespeare's Show, una adaptació en femení deLes obres completes de William Shakespeare (abreujades).