Javier Valero, el reporter sense vertigen

Una audaç forma de reinvenció, molt de moda en aquests temps movedissos que ens està obligant a viure la maleïda crisi, consisteix a no canviar de professió, sinó de client. Aquí Javier Valero, un exemple de llibre de com a un mateix ofici se li poden treure moltes puntes quan la necessitat colla i l'audàcia funciona a ple rendiment. Hi ha vida més enllà del que tenim a un pam dels nassos.

«Més que reinventar-me jo, he reinventat el meu client», resumeix aquest saragossà de 37 anys. Portat a l'extrem, Valero fa ara el mateix que fa cinc anys: la seva feina, avui i llavors, consisteix a prémer amb el dit el botó vermell de la càmera de vídeo i mirar el món a través de l'objectiu. Però que poc que s'assembla el que s'hi veu ara i el que veia aleshores.

Després d'exercir com a model de passarel·la i fotògraf de moda des de la seva més tendra joventut, Javier es va reciclar en càmera de vídeo i vivia feliç i content a la riba de l'Ebre proveint de reportatges de vídeo un estudi de fotografia de Saragossa amb sucursals a Logronyo i València. No li faltava la feina: es va atipar de gravar, muntar i editar cerimònies de casaments, batejos i comunions.

Però van arribar les retallades, i els suculents paquets complets que acostumaven a contractar amb alegria els clients, consistents en un detallat àlbum fotogràfic més un vídeo de l'esdeveniment, van començar a quedar-se reduïts a unes quantes fotos i poca cosa més. Al final, l'estudi per al qual treballava va acabar tancant i Valero es va veure de la nit al dia a l'atur.

Després de passar per uns quants treballs de subsistència -algun dia s'haurà de fer un homenatge a l'ofici de cambrer, l'autèntic coixí professional d'aquest país-, Javier va acabar mirant-se al mirall. En els últims anys, de forma paral·lela a la feina, havia anat desenvolupant una important afició a la muntanya. Practicava alpinisme, feia escalada i era un habitual usuari de tots els esports de neu que poden exercitar-se al Pirineu. De fet, es coneixia els cims d'Osca i de Lleida com la palma de la seva mà. «Així que em vaig plantejar el repte d'enllaçar la meva professió amb la meva devoció per la muntanya», explica.

Primer va treballar com a productor audiovisual per a empreses turístiques arrelades al Pirineu, fent reportatges corporatius i clips promocionals, fins que la seva familiaritat amb aquest món el va animar a llançar-se en solitari com a productor de vídeo i documentalista d'esports de risc relacionats amb l'alta muntanya. De la mateixa manera pot gravar aficionats a l'alpinisme o el descens d'aigües braves dels que volen tenir un record de la seva experiència com pot muntar documentals d'autor centrats en professionals d'aquest esport, com el que està realitzant ara mateix sobre Juan Carlos Guichot, una de les figures més destacades en el món de l'alpinisme internacional. Quan el tingui acabat del tot, espera vendre'l a cadenes de televisió i pàgines web especialitzades en escalada de tot el món.

SFlbUn nou ofici

Notícies relacionades

Adaptació forestal al canvi climàtic: estratègies a Collserola, Planes de Son, les Gavarres i Montserrat

Renfe proposa alternatives al tall de l’R3 de Rodalies

«Jo tenia dues passions, el vídeo i la muntanya, i he aconseguit ajuntar-les», finalitza. Alhora, s'ha inventat un ofici que no existia: el reporter sense vertigen. «De càmeres de vídeo n'hi ha molts, però no tots saben com t'has de penjar en un precipici de 300 metres per aconseguir la millor imatge, ni són experts en alpinisme. Jo sí», aclareix.

Fa dos anys que es dedica a això a través de la seva productora, Parbolt Media, i quan mira enrere no sent enyorança pel que feia abans. Comparin la perspectiva d'un casament ple de convidats amb la contemplació de la vall d'Ordesa vista a través de la seva càmera. «Ben pensat, crec que aquella aturada em va donar la puntada al cul que necessitava per posar-me a fer el que realment m'agradava. La crisi ens està obligant a més d'un a sortir de la nostra zona de confort, i això no és necessàriament dolent», opina.