«Una beca no és només una nota»

El 1993, als seus 18 anys, Isabel Monterde va fer la maleta i es va plantar a Barcelona des de Vinaròs amb un somni: ser arquitecta «amb despatx propi». La seva mare era mestressa de casa; el seu pare percebia una prestació per minusvalidesa «molt baixa», i la Isabel, la petita de tres germans, sabia que amb aquests ingressos la seva família no podia fer front a lesdespeses de la carreraa l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Com milers de joves, va tenir una taula de salvació: unabeca, la màxima, de 500.000 pessetes de les de llavors. «Sense beca no hauria pogutestudiar, hauria hagut de tornar-me'n al meu poble a treballar en el que fos», afirma al mirar enrere des del despatx d'arquitectura que comparteix amb el seu soci a Sabadell.

«Una beca no és una nota. Les beques garanteixen laigualtat d'oportunitats», diu la Isabel en referència ala intenció del ministre d'Educació, José Ignacio Wert, d'endurir els requisits acadèmics per poder aspirar a les ajudes econòmiques. Si les exigències que ella va haver de complir com a estudiant li van semblar molt dures, les condicions que sospesa ara el Ministeri per a les carreres i les enginyeries li semblen inabastables. «Em recordo a mi mateixa fent malabarismes no només per subsistir econòmicament, sinó per poder aprovar la quota mínima de crèdits i no perdre la beca», rememora. L'equació, per a ella llavors i per a molts joves ara, és senzilla: sense beca no hi ha carrera. Sense carrera no hi ha futur.

Condicions dures

«Arquitectura és una carrera difícil, molt subjectiva, en què a més puntuen a la baixa», explica la Isabel. De fet, és habitual que el ritme d'un curs per any es faci insostenible. En el seu cas, va necessitar vuit anys, i va resistir gràcies a la beca i a les feines de mitja jornada que va trobar en alguns despatxos. Amb unes condicions acadèmiques més dures per accedir a l'ajuda, creu que no hauria donat l'abast i que probablement ara no ho estaria recordant des del seu despatx.

La Isabel fa extensives a altres carreres les seves crítiques als plans d'Educació per a les beques. «No són conscients del que estan demanant. És una mesura injusta i elitista», protesta. Li sembla bé que per estudiar becat s'exigeixi un esforç -«són diners públics i s'ha d'evitar els abusos», subratlla-, però ha de ser assequible i raonable. «¿Caldrà renunciar a estudiar el que t'agrada perquè és difícil i buscar opcions més senzilles?», es pregunta.

El pla Bolonya i la crisi

Notícies relacionades

Obre el pàrquing de Bonaire a Aldaia, símbol de les mentides de la dana

Doctora Andreea Ciudin: "Prendre l’Ozempic per a l’‘operació biquini’ és una frivolitat perjudicial"

La Isabel recorda que en la seva època els plans d'estudi permetien compatibilitzar carrera i feina -«en els últims cursos podies treballar mitja jornada, cosa que permetia cert descans», diu-, un recurs que entre el pla Bolonya i la situació del mercat laboral avui resulta impensable: «¿Com pagaran els estudis moltes famílies en la situació econòmica actual?».

Se li fa inevitable referir-se al seu nebot Genís, que el curs que ve comença Enginyeria Mecànica a València: «La seva situació és la mateixa que la meva fa 20 anys, però la conjuntura econòmica és pitjor i qui sap si podrà tenir beca amb les noves condicions». I sent impotència. «Al final, poder estudiar es redueix a si estàs bé o malament econòmicament», conclou la Isabel, i afegeix: «La igualtat d'oportunitats no es mesura amb una nota».