Ana Estévez: "Mai vaig dubtar de fer-m'ho"

Ana Estévez es confessa admiradora d'Angelina Jolie en gairebé totes les seves facetes mediàtiques: actriu, activista i marassa. Però ni remotament podia imaginar-se, fins dimarts passat, que les seves biografies acabarien tenint un vincle comú més enllà de coincidir en una nombrosa prole. Les uneix un nexe que simbolitza la feminitat i la maternitat, que se sobreexplota com a reclam sexual, que segueix monopolitzant portades en funció del seu volum i atreviment, però que també amaga darrere la seva inherent bellesa infinites històries de malaltia, de dolor, de pèrdua i de superació. Dos pits. No dos pits i prou, sinó dos pits perduts. I dos pits reemplaçats.

Perquè Angelina no és un cas extrem, ni una diva excèntrica que va escollir canviar una amenaça de carn i ossos per un salconduit de silicona. Jolie és una dona amb un gen alterat i una alta possibilitat de desenvolupar un càncer de mama. Igual que l'Ana, igual que milers més de dones al món. Però a Espanya, com als Estats Units, quan la genètica juga en contra existeix la possibilitat de decidir entre un control rigorosís-

sim i continu per detectar un possible càncer en un estadi precoç, o el de tallar dràsticament en sec amb l'ara jacèlebremastectomia preventiva. Cap metge la recepta. És la pacient qui ha d'escollir. I l'Ana també va triar perdre els seus pits ja fa quatre anys, substituir-los per una pròtesi i deixar enrere la por.

Normalització

Aquesta barcelonina de mirada i conversa serenes té un nou motiu per empatitzar amb la dona de Brad Pitt. Li agraeix que, al fer pública la seva mutilació, hagi contribuït a normalitzar-la. A fer que la gent sàpiga que existeix, que és una decisió«dura»,tremenda, però«comprensible»i respectable. Com l'actriu, l'Ana vol viure i veure créixer els seus fills. Amb 34 anys, ja té cinc nens, d'entre 6 anys i 4 mesos. La vida va pesar molt més que l'estètica en la seva decisió, explica al saló de casa seva, al barri de la Bonanova, sense perdre el somriure i des de la convicció:«Mai vaig dubtar de fer-m'ho. No m'he penedit ni un instant del que vaig fer i tornaria a repetir-ho en la mateixa situació».Cap història amb la paraulaamputació al seu argument és fàcil, però sí que pot tenir desenllaç feliç. Encara que la narració comenci tan dolorosament com en aquesta família. El càncer es va colar de ple en les seves vides fa sis anys, quan va morir una cosina germana a qui li havien detectat un tumor a la mama set anys abans, quan nomé tenia 25 anys. Just llavors la mare de l'Ana va ser diagnosticada del mateix. Poc després, una altra cosina germana a la trentena va patir càncer de mama bilateral. Va ser llavors quan van sonar les alarmes. Allò no podia ser casual. L'equip del prestigiós doctor Josep Baselga (llavors director de l'Institut d'Oncologia de la Vall d'Hebron, càrrec que manté honoríficament, i ara actual director del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York i metge que ha visitat Tito Vilanova als EUA) va recomanar fer proves genètiques a la mare de l'Ana i als seus quatre germans com a punt de partida.

Aquest primer cribratge va determinar que un germà i una germana de la mare (pares de les cosines afectades) eren portadors de l'alteració del gen BRCA2, un dels que disparen la possibilitat de desenvolupar la malaltia. Llavors els va arribar el torn als

fills de cadascun. Una allau de proves que va determinar que diversos cosins l'havien heretat, igual que l'Ana, el seu germà i la seva germana. Una de les cosines amb el gen va ser diagnosticada llavors amb un càncer in situ. Aquestes tres dones, joves, van prendre la decisió gairebé a la vegada: s'operarien. En poc més d'un any totes tres van desfilar pels quiròfans de la Vall d'Hebron.

¿Sona a sentència el positiu genètic?«No va ser un drama. Em va agradar saber-ho, saber que podia fer alguna cosa, i tenia clar que si em sortia, ho faria», recorda amb calma, mentre dóna el biberó al Pablo, el més petit. Precisament la lactància va ser l'únic que va alentir els seus plans. Aquesta lluitadora es va fer la prova un mes de juny, va rebre el resultat a l'agost i es va operar el febrer de l'any següent.«Estava donant el pit al meu segon fill i em va dir la doctora que podia esperar uns mesos», explica. La doctora és Judith Balmaña, oncòloga responsable del consell genètic de càncer familiar en aquest hospital i que ha seguit en primera línia la batalla que aquesta família ha lliurat davant la gran epidèmia del segle XXI. Rebobinant els records a l'abast de la memòria, els Estévez pensen en l'avi matern, també mort de càncer, com a possible transmissor recent de la mutació a les actuals generacions.

Intervenció complexa

L'Ana recorda la primera operació sense traumes.«Va durar unes vuit hores i vaig estar uns quants dies ingressada»,relata. La complexa intervenció va consistir a extreure tota la glàndula mamària i el mugró, l'opció més comuna en dones d'alt risc, ja que mantenir-lo suposa assumir un cert risc de càncer, aproximadament del voltant del 5-10% del qual parla Jolie, que ha preferit conservar-lo. En el seu cas, van optar per col·locar-li un expansor temporal que permet anar injectant sèrum regularment durant uns mesos de manera que el múscul i la pell cedeixin de mica en mica per poder acollir després la pròtesi.

El postoperatori va ser dolorós, són moltes les cicatrius internes, els traumes i el drenatge de les ferides. Però la pacient, de les que deuen venerar tots els metges, no és de les que es queixen. Quan gira la vista enrere no parla de pèrdua, ni de por d'enfrontar-se al mirall, ni de complexos ni vacil·lacions.

«El més difícil va ser la logística familiar», afirma. Conciliar el seu paper de mare i la seva hiperactivitat amb la convalescència. «No pots aixecar els braços ni agafar pes durant setmanes». Va recórrer a la carta més segura, la seva mare. «Ella s'havia recuperat del càncer. Encara no ha decidit si es farà mastectomia de l'altre pit», una qüestió menys vital en la menopausa, quan la malaltia sol ser menys agressiva. La urgència la dibuixaven les dues filles: l'Ana, amb 30 anys llavors, i la seva germana, amb 27, unides per una experiència íntima que van afrontar agafades de la mà.

El primer cara a cara amb el nou perfil «impacta», però no va anar acompanyat de plors. «S'havia de passar per això», explica en detall, sense que el dramatisme sobrevoli la conversa. I em demana que emfatitzi que «el suport incondicional de la parella és fonamental». «Has de ser forta de caràcter i posar la mà al foc sobre la teva relació». El seu marit li va donar tot i més. «És un tema molt important, amb implicacions sexuals i de salut, i ell no ho va dubtar ni un segon». Un pas difícil d'imaginar per a molts, quan el pacient encara està sa. «Com que no tens la malaltia, s'ha de tenir clar».

Un cop eliminada l'amenaça, l'Ana no va tenir pressa a arribar a la segona parada hospitalària d'aquest viatge a l'esperança. La implantació de la pròtesi definitiva es va retardar un any. És fàcil endevinar el perquè, a hores d'ara. La lluita contra el càncer no havia frenat el seu desig de forjar una família nombrosa. «Dubtàvem entre tres o quatre fills, i al final han sigut cinc», gairebé com els Pitt-Jolie. En aquest lapse va tenir al tercer. Quan va arribar la nova intervenció la cosa va ser més senzilla. Menys ingrés i una recuperació més ràpida. Però tampoc hi ha presses per als retocs finals estètics pendents, quan es reprodueix el mugró i es tatua l'arèola. Avui l'Ana llueix un bonic escot, però és la força de la seva mirada el que capta l'atenció.

L'harmonia amb què afronta el que moltes dones veuen com una mutilació té molt a veure amb la convivència dels tres casos a la vegada. «A la família sempre s'ha parlat amb naturalitat del tema, no és cap tabú». Les tres cosines es van posar en mans de la sanitat pública amb plena confiança, tant per extirpar com per fer la cirurgia plàstica, en què el resultat final no només depèn de les mans del cirurgià, sinó de la cicatrització de cada dona.

Notícies relacionades

L'Angelina Jolie catalana va parlar clar

Els matisos mèdics

Viu «tranquil·la i feliç», però, com Angelina, a l¿Ana li tocarà moure fitxa també sobre els seus ovaris. «M¿han recomanat que m¿ho faci cap als 40». Descarta tenir més fills, però assumeix que «a ningú li fa gràcia quedar-se menopàusica a aquesta edat». La difícil detecció del càncer d¿ovaris, però, fa que pensi que aquest camí també està decidit. Sense estressar-se.

El camí que va començar a traçar ara fa quatre anys no ha exclòs al 100% els riscos, la glàndula mamària s¿estén a les aixelles i les mamografies continuen sent anuals, però la possibilitat és remota i el pànic a les proves ja no té cabuda. Pot ser que torni quan les seves dues filles tinguin edat de preocupar-se¿n, però aquesta economista de carrera i màster ¿que espera reprendre avait la seva vida laboral¿ confia en la ciència. «Quan siguin grans potser el càncer ja serà com una apendicitis», pensa. I si s¿ha d¿optar per la mastectomia, la tindran «al seu costat per afrontar-ho».