David Riera: «Es va obrir la porta i va sortir la Callas, en caftà»

David Riera fa 60 anys -i en té- 78, que persegueix cantants d'òpera per caçar les seves fotos dedicades. En té més de mil. Di Stéfano, Pavarotti, Renata Tebaldi, Plácido Domingo, Kiri Te Kanawa, Edita Gruberova, la Caballé… Encara que el do de pit de la seva col·lecció el fa Maria Callas.

-L'únic cop que Maria Callas va cantar al Liceu va ser el 5 de maig de 1959. Uns amics d'Itàlia m'havien portat una biografia seva i jo volia que me la firmés. Dos dies abans del concert vaig pentinar la ciutat per saber a quin hotel s'allotjava. El vaig trobar fent una miqueta de trampa.

-¿Quina mena de trampa?

-Vaig telefonar al Ritz i vaig dir: «Tru-

co de la floristeria, tinc un centre de flors per a la senyora Callas i volia saber si havia arribat». I em van dir: «Doncs sí». Vaig anar corrent amb el llibre, però el conserge no el acceptar. Així que el vaig embolicar, li vaig posar un llaç i dues roses, i l'hi vaig entregar a un altre conserge. Després del concert, vaig tornar al Ritz, però ningú en sabia res, del llibre.

-Però la història no s'acaba aquí.

-No. De sobte vaig veure baixar la soprano Elvira deHidalgo, mestra de la Callas. Em vaig presentar, li vaig explicarel meu problemai em va fer esperar. Poc després, un grum em va dur fins a la sevasuite. Es va obrir la porta i va sortir ella, esplèndida, en caftà. Tenia el meu llibre sobre el piano. Es va posar les ulleres i el va firmar: «Maria Meneghini Callas». I en el moment que me'l donava, em va fer dos petons i em va posar un clavell dins el llibre. ¡Em va tremolar tot el cos!

-Lògic. La Callas era la Callas.

SEnDEn un moment de des­ànim laboral [va ser comercial del ram de l'alimentació] em vaig posar a escoltar la sevaCasta divai, a l'acabar, li vaig escriure una carta i l'hi vaig enviar a París. Als 10 dies vaig rebre una foto seva deNorma.Diria que ella em va salvar.

-El seu no va ser el primer autògraf.

-No. Va ser el del tenor Mario del Mónaco, el 1955. Volia que em firmés una foto d'Otello, però me'n va donar una altra. Va veure la meva decepció i em va dir:«Non tu piace? Dammi il tuo nome».Als 15 dies em va enviar la que volia des de Milà. I tres anys després en vaig rebre una des de Tòquio.

-¿Tots l'hi han posat tan fàcil?

SEnDGairebe tots. Jessye Norman, que va venir a Cap Roig, no va voler firmar les fotos que li vaig portar perquè, va dir, eren d'internet. No era cert. Però me'n va donar una de les seves.

-¿Les dives són molt dives?

-No. I entre totes, la gran senyora de la lírica va ser Victòria dels Àngels. És l'única a qui li demanaves un autògraf i, quan et tornava la foto, et deia: «Gràcies».

-¿I d'ells, què me'n diu?

-Tinc debilitat per Roberto Alagna, que em va colar en una estrena de Plácido Domingo delSamsó i Dalilaa Nova York, el 2001, i en el sopar posterior que oferia l'alcalde.

-També va caçar Pavarotti, veig.

-La primera foto és del 1963. Va venir al Liceu i no va agradar gens. El 1971 vaig anar a veure'l a Milà i me'n va donar una altra.

-No té vergonya.

SEnD¡Gens! I miri que m'he ficat en embolics, ¿eh? Alguna vegada m'he tancat al lavabo del Liceu a esperar que tothom marxés per colar-me a la platea i arribar al camerino.

-¿No ha rebut mai cap bronca?

-No, però durant els fastos de la coronació d'Isabel II, Londres va invitar la ballarina soviètica Alexandra Danílova i jo vaig enviar una carta a l'organització demanant una foto dedicada. Va passar un mes i mig, i res.

-Era previsible.

SEnDUn dia em van citar a la comissaria de Via Laietana. Hi vaig anar amb un cangueli... «¿Quina relació té amb gent de darrere del teló d'acer?», em van interrogar. «¡Què haig de tenir jo!», els vaig dir. Danílova m'havia enviat la foto des de Sant Petersburg i el mata-segells va alarmar la policia.

Notícies relacionades

¿Què és el peix escorpí present a les platges d’Espanya i què s’ha de fer si et pica?

Declarats culpables els dos acusats de l’assassinat de Valentín Moreno

-Hilarant. ¿Com va començar tota aquesta aventura?

-Sóc de Balsareny i vaig venir a BCN als 14 anys. Vaig començar a anar al cinquè pis del Liceu i em va fascinar. Vaig canviar la col·lecció de cromos de futbolistes per la de cantants.