«Homologar el títol depenia de la voluntat del professor»

Alessandro Gori era culer molt abans que«el Barça comencés a guanyar-ho tot».«Sempre m'ha agradat anar contra corrent i, a la dècada dels 80, a Itàlia, seguir un equip com el Barcelona era gairebé una excentricitat», observa.«No com ara»,afegeix. Per això, quan al final dels seus estudis de Llengües Romàniques a la Universitat de Venècia a Gori li va sorgir la possibilitat d'acollir-se a una beca Erasmus, la seva destinació va ser clara: la ciutat comtal. La capital catalana acabava de viure els Jocs Olímpics i traspuava modernitat.

«Jo no parlava gairebé ni una paraula de castellà, però en català em sabia espavilar molt bé, perquè era una de les matèries que havia estudiat a la facultat»,explica aquest italià d'Udine, que treballa com a periodista i eventualment també fa d'observador internacional per a la Unió Europea.«Tots els alumnes que vam fer un Erasmus, almenys en aquella època, vam respirar, en més o menys grau, un esperit paneuropeista que llavors estava de moda»,reflexiona Gori.

Notícies relacionades

La UE redobla l'aposta per les beques Erasmus al fer 25 anys

«Els espanyols no es movien aleshores tant com ara»

També en el seu cas el pitjor de l'experiència van ser els problemes econòmics.«Més que una beca, Erasmus era una ajuda, però no donava, en absolut, per poder-ne viure»,assegura. «Acadèmicament, vaig trobar que, almenys en aquells temps, l'estudiant estava en mans de la voluntat del professor a l'hora d'homologar titulacions»,objecta.

Amb tot, en conjunt, l'experiència va resultar positiva.«El fet de dominar el català també em va obrir les portes de la comunitat local. Vaig fer molts amics barcelonins, no només estrangers».De fet, un temps després, ja l'any 1997, Gori es va instal·lar a la capital catalana, on va residir durant cinc anys. «Era la millor ciutat de tota l'Europa occidental»,afirma.«Molt millor que ara», sentencia.