Quan va nevar de veritat a Barcelona

Al llarg de la meva vida -ara tinc setanta-sis anys- m'he trobat al mig de diverses nevades aBarcelona, però totes menys una han estat de poca categoria, ja que aquí neva poc i fluix. Però tinc experiència directa i periodística de lagran nevadadelNadal del 1962, que m'agafà en ple exercici de les meves activitats com a redactor de l'agència EFE i de la secció d'informació local del 'Diario de Barcelona.'

El 25 de desembre, Nadal, tenia festa. Amb vint-i-set anys d'edat i solter, celebrava el dinar familiar amb els pares. Vivíem al carrer de Provença, cantonada Muntaner. M'agradà veure des de darrere la finestra com, avançat el migdia, començava a nevar. Era un espectacle insòlit a Barcelona. Laneuqueia mansa, i ja pararia. Per això ens entaulàrem tots amb normalitat i, a mitja tarda, vaig dir que havia de marxar cap a l'agència perquè a Madrid volien una mica d'informació, ja que a gairebé tot el conjunt d'Espanya es treballava. Per la finestra observava que la neu seguia caient, però amb pausa. Em vaig abrigar una mica més del costum i cap al carrer s'ha dit.

LA CIUTAT, BUIDA

El lloc on jo vivia era cèntric, però no passava ningú, i tampoc funcionaven els tramvies pel carrer de Muntaner. L'agència tenia la seva delegació al pis principal del carrer de Pelai, 28, i jo, disposat a tot, em vaig posar a caminar cap al meu destí. A les voreres ja hi havia dos o tres centímetres de neu flonja i amb precaució es podia anar avançant: així ho vaig fer i al cap de 20 minuts o mitja hora ja havia arribat al meu destí. Allà ja hi erenJoan García CastelliSalvador Corberó Papiol, tots dos morts ja fa anys, amb qui compartia aquella guàrdia.

Connectats amb Madrid per teletip, havíem començat a informar de la situació, i jo m'hi afegiria aportant alguns detalls. Poca cosa, perquè tampoc crèiem que la nevada pogués empitjorar. Acabàrem aviat, i Corberó, que vivia lluny, anuncià que es quedaria a dormir en un hotel que encara hi ha al carrer de Vergara, per poder ser puntual a la feina l'endemà. García Castell, que tenia un sis-cents, s'oferí a portar-me fins a casa, ja que li venia de pas cap a la seva. Anàrem junts a buscar l'automòbil i, un cop a dins, voltàrem la plaça de Catalunya, enfilàrem la Rambla de Catalunya i quan arribàrem a l'alçada de l'actual Hotel Calderón, que era llavors un teatre, el cotxe es negà a seguir endavant. Havíem quedat colgats, i poguérem sortir perquè la neu cedí a l'obrir les portes. García Castell i jo ens acomiadàrem i cadascú marxà cap a casa seva a peu. Em costà una mica més que a la baixada, però no em fou gaire difícil arribar- hi.

SANT ESTEVE GLAÇAT

Com que perNadal iSant Estevetothom feia festa, els serveis municipals no feren cap actuació destacada. No sortiren brigades de neteja ni crec que es tirés ni un sol gra de sal, almenys en els llocs que jo freqüentava. Com que jo havia d'anar a treballar, vaig sortir de casa a quarts de nou del matí de Sant Esteve amb botes, caçadora de pell i una bufanda ben gruixuda com a especial prevenció.

El carrer era gelat i no hi havia cap mena de circulació rodada. Els tramvies seguien sense anar i algunes persones, ben poques, passaven per les voreres. Havia d'anar a peu i amb moltes precaucions, però com que era baixada em semblà que podia fer-ho sense gaires problemes, encara que amb més temps per evitar riscos. D'aquesta manera em fou possible arribar fins a la Gran Via, voltar la plaça de la Universitat, superar els magatzems El Águila que llavors hi havia a la cantonada amb Pelai, passar per davant de 'La Vanguardia'i arribar a la meva meta, que era l'edifici en què hi havia la botiga Foto-club. No va ser cap mena d'heroïcitat, perquè el delegat, Rafael Delclós, i els meus companys de feina -recordo Rafael del Cerro, Joan Sariol, Josep Aliaga, Joan García Castell, Salvador Corberó, Àngel Trull, l'ordenança Vicente i altres- ja havien arribat.

Tots allà teníem consciència que la cosa havia anat a molt més, no tant per la neu caiguda com pel glaç que s'havia format. Ens posàrem a treballar i, per fortuna, els telèfons i els dos teletips que teníem funcionaven, i fou possible connectar amb bombers, policia, Hospital Clínic i llocs oficials, així com amb els corresponsals. En alguns organismes ja estaven alertats, tot i que penso, sense voler presumir de res, que la nostra acció -«la premsa vol saber»- agilitzà la mobilització. Però ningú creia que el tema es convertís en un veritable problema ciutadà, com en realitat passà en els següents dies.

'DIARIO DE BARCELONA', CONTRA LA NEVADA

A la tarda vaig anar al 'Diario de Barcelona', situat al carrer de Muntaner, 49, on era redactor. Des de feia poc el redactor en cap eraMarcelino Sangüesa-que havia estat anys redactor d'Internacional i Espanya-, substituint Carmelo San Nicolás. Tenia idees renovadores, i va convèncer el director,Enrique del Castillo, que a més de les fotografies en retrogravat de la nevada a la portada i a les pàgines centrals -els fotògrafs eren Joaquim Brangulí i José Antonio Sáenz Guerrero-calia canviar la compaginació i començar les pàgines de tipografia amb aquesta notícia. Per això calia fer una crònica, al més extensa possible, que aportés el màxim del que se sabia i s'intuïa, i que centrés la qüestió, i a mi, que era jove i ardit, m'encarregà que escrivís tot el que volgués, per bé que els textos s'anaren escurçant i tenint unes dimensions menys desmesurades a mida que la normalitat s'anà recuperant. Estic agraït a Marcelino Sangüesa per la confiança que va posar en mi, i lamento el que després va passar, ja que ell, entusiasmat amb el canvi fet en la paginació, va voler que la informació de Barcelona seguís al davant, i l'empresa, presidida per Miquel Mateu Plau, i el director, no van voler. Sangüesa es va sentir desautoritzat i abandonà el diari.

L'ADMIRABLE HOME DE LES NEUS

Barcelona no estava preparada per a aquella nevada i la posterior gelada. Es trigà a prendre mesures i el caos fou extraordinari. Recordo que la gent pujava als terrats i tirava el gel al carrer, la qual cosa es prohibí perquè s'abonyegaven els cotxes aparcats que eren presoners de la nevada.

Notícies relacionades

Cristina Vallejo Ros, nova degana dels advocats de Barcelona

Assassinat aclarit al cap de 20 anys

La ciutat no teniallevaneus, i l'alcalde de llavors,Josep Maria de Porcioles, disposà que se soldessin pales al davant de camions, i que sortissin el màxim de brigades de neteja al carrer. I també cridàAndreu Claret, exiliat català a Andorra, empresari d'un servei de neteja de neu a les carreteres, perquè baixés a Barcelona amb les seves màquines. Claret no tenia passaport i era considerat un roig, però Porcioles va moure influències, i Claret arribà com l'admirable, en lloc de l'abominable del títol de la pel·lícula, home de les neus. Els seus fills eren els grans violoncel·listes germans Claret, i un altre fill seria el bon periodista Andreu Claret, però ell, en aquells anys, resultava «poc recomanable» pel seu passat polític i per ser amic de Pau Casals.

LA LLIÇÓ PERDUDA EN EL TEMPS

Aquest any farà mig segle d'aquella nevada. Mai no hem tornat a patir res de semblant, encara que han caigut volves i Barcelona ha quedat alguna vegada enfarinada, i crec que no es tornarà a repetir, perquè, encara que perduda en el temps i amb pocs testimonis directes, ha quedat en la memòria que convé reaccionar ràpidament, encara que sigui Nadal, per no deixar que la neu es faci glaç.