La ruta calenta del gel

El canvi climàtic està en boca de tot-hom, però hi ha poques oportunitats de conèixer de primera mà com l'escalfament global afecta l'Àrtic. El Fram, un vaixell de passatgers de la companyia noruega Hurtigruten, va emprendre fa unes setmanes, amb el nom de Climate Voyage, una travessia que perseguia precisament això: comprovar fins a quin punt hi ha desglaç a l'Àrtic. El Fram va salpar de Reykjavík el dia 21 de juliol amb destí als 80º Nord, per sobre de les illes Svalbard, amb una desena de científics a bord que al llarg de la singladura van anar exposant aspectes del preocupant canvi climàtic. El que segueix és un dietari d'aquell viatge cap al nord.

Dia 1 21 de juliol Salpant de Reykjavík

Salpem de Reykjavík al capvespre, sota un sol tímid, i veiem des de popa com s'allunya lentament la façana marítima de la capital islandesa, amb l'església Hallgrimskirkja -¿un coet a la rampa de llançament?- dominant la ciutat.

«El Fram, que en noruec significa Endavant, agafa el seu nom de la goleta que entre el 1893 i el 1912 van utilitzar els exploradors Fridtjof Nansen i Roald Amundsen per a les seves expedicions polars», explica Olav Orheim, director del Museu Fram d'Oslo. «Era un vaixell de fusta molt resistent que Nansen va deixar que quedés empresonat en el gel, confiant que el corrent el portaria al Pol. Al veure que no es complia el seu objectiu, va intentar arribar al Pol Nord esquiant, però va haver de desistir als 86º 14' N».

Per si algú ha oblidat aquesta proesa -i la d'Amundsen, que el 1911 es va embarcar en el Fram per ser el primer home a arribar al Pol Sud-,

al nou Fram s'exposen una maqueta de la goleta, un bust de Nansen i llibres, fotografies, objectes i mapes de les diferents expedicions que demostren que l'Àrtic era abans una terra només per a aventurers.

Després del primer sopar a bord, el capità, Arild Harvik, un tipus alt i ros que sembla que sempre atalaia l'horitzó, ens adverteix que anem amb compte, ja que «les aigües de l'Àrtic creen addicció». «Estic segur que molts de vosaltres voldreu tornar a aquests mars després d'aquest viatge», afegeix com si llancés una maledicció.

Dia 2 22 de juliol Sempre cap al Nord

El dia s'aixeca amb núvols plomissos i un mar gris metàl·lic; el termòmetre marca 5 graus quan surto a coberta per entreveure, entre esquitxos de boira, l'agrest costa oest d'Islàndia. Minuts després, Mojib Latif, científic alemany d'origen pakistanès, de l'Institut de Ciències del Mar de la Universitat de Kiel, alerta: «Cada vegada hi ha menys gel a l'Àrtic, i això posa en perill l'ecosistema. Les glaceres estan en retrocés i la capa de gel de Groenlàndia s'està fonent. Hi ha clarament un canvi climàtic. La temperatura ha pujat 0,7 graus en els últims cent anys, i això provoca la fusió de part del gel àrtic, que entre el 1981 i el 2011 s'ha reduït un 30%».

«Durant els últims cent anys el nivell del mar ha crescut 20 centímetres», prossegueix Latif. «Si continuem així, l'estiu del 2060 desapareixerà tot el gel del mar. Com a conseqüència, el nivell de l'aigua pot augmentar fins a un metre i inundar una gran part de Bangla Desh. El diòxid de carboni és en bona part el culpable del canvi».

Hores després, un parell de frarets aletegen seguint el Fram: plomatge blanc i negre, rodanxons, bec multicolor. Manuel Marín, ornitòleg xilè, comenta: «No hi ha pingüins a l'hemisferi nord, però el nom ve d'aquí. A les aus d'aquesta família se les va anomenar pingüins perquè tenien molt greix (pinguis, en

llatí)».

La següent atracció és una balena geperuda que exhibeix la seva poderosa cua i deixa anar un potent raig. Un parell de japonesos desenfunden ràpidament trípode i teleobjectiu per metrallar-la, mentre Olav Orheim reflexiona: «Segles enrere, els baleners eren els únics que s'atrevien a aventurar-se per aquestes aigües».

Dia 3 23 de juliol Una illa allunyada de tot

Entreveiem a primera hora de la tarda l'illa de Jan Mayen, velada per la boira, abrupta, volcànica, misteriosa. Recolzat en la barana d'estribord, Orheim comenta que és una pena que els núvols ocultin el volcà, de 2.277 metres d'altura. Un altre científic, Olle Melander, apunta que «els holandesos van caçar balenes aquí entre el 1610 i el 1650, fins que les van exterminar. El 1921 es va inaugurar a l'illa l'estació meteorològica i durant la guerra freda Jan Mayen va jugar un paper destacat. Avui és una illa noruega allunyada de tot, a 600 quilòmetres del nord d'Islàndia i a 950 de l'oest de Noruega. El seu principal interès constitueix l'estació meteorològica, bàsica per estudiar el canvi climàtic».

Orheim, la mirada fixa en l'illa, recorda l'erupció del 1970, quan el volcà va escopir tal quantitat de lava que va augmentar la superfície de l'illa en quatre quilòmetres quadrats. «Jo vaig arribar a l'illa el 1972», recorda. «Vam desembarcar en una Zodiac, hi vam plantar les tendes i vam estudiar el volcà durant cinc estius. No hi he tornat des d'aleshores... No puc dir que sigui un lloc acollidor».

Tot just havíem desembarcat, un grup de turistes xinesos desplega una bandera vermella sobre la sorra negra per fer-s'hi una foto. S'estén l'alarma: ¿es tracta d'una conquista en tota regla? Les prospeccions indiquen que hi ha molt petroli i gas a l'Àrtic, i això anuncia una forta disputa per aquests recursos quan el gel desaparegui. És un altre aspecte del canvi climàtic que va fer que, l'agost del 2007, els russos plantessin una bandera al fons de l'oceà per reivindicar la seva part del pastís.

Jan Mayen és l'escenari de la desolació: sòl volcànic, escassa vegetació, lava, cendres i muntanyes negroses. Només 18 persones viuen a la base: un conjunt de barracons i antenes, amb una bandera noruega i dos vells canons holandesos. A l'interior d'un dels barracons hi ha un petit museu amb fotos antigues, un cap d'ós dissecat i un bar que exerceix de lloc més càlid de Jan Mayen. El comandant de la base, Per Erik Hanevold, de 54 anys, explica: «És dur passar un any sencer aquí, però és el que fem. Si no aguantes la soledat et pots tornar boig. Jo ja és la tercera vegada que vinc... L'últim ós el van matar el 1991».

Orheim observa que no veu gaires canvis des de l'última vegada que va estar a Jan Mayen, fa 35 anys. «Han canviat els mobles, però gairebé tot segueix igual», diu. «La soledat és el que més impressiona en aquesta illa». Tot i així, a la part posterior hi ha un canvi a tenir en compte: una piscina d'aigua calenta, amb gespa artificial al voltant i un gran sol pintat a la paret. Pura il·lusió. «Estem aquí només per a dos mesos», comenta un dels dos homes en remull, amb la cervesa a la mà. «¿El que més trobo a faltar? ¡Les dones!».

Caminem per la platja deserta, plena de troncs arrossegats per la marea, fins a l'estació meteorològica, on algú ha tingut la humorada de col·locar un senyal de parada d'autobús amb un cartell: «Última parada». Al costat, una guillotina. No sembla un missatge gaire optimista, potser perquè els meteoròlegs de l'illa confirmen que en els últims anys també aquí es nota l'escalfament global.

Dia 4 24 de juliol Sota el volcà

Salpem al capvespre enmig d'una espessa boira, com si viatgéssim a la fi del món. Però després de la mit-janit la boira es retira i apareix davant nostre el majestuós volcà. La silueta nevada, amb glaceres als dos costats i un fons de núvols negres, adquireix, sota el sol de mitjanit, l'aparença d'un paisatge sorprenent.

El glaciòleg francès Bernard Lefauconnier afirma: «És difícil dir fins on arriba l'Àrtic. A l'Antàrtida és fàcil, ja que allà hi ha terra, però aquí una gran part és aigua. Per alguns, l'Àrtic és la regió que està per sobre del Cercle Polar; per altres és on hi ha pergelisòl, la capa de gel permanentment congelat en els nivells superficials del sòl. Per mi, l'Àrtic és on hi ha óssos polars». «On més es nota el canvi climàtic és a l'Àrtic», afegeix, «ja que va desapareixent el gel, que reflecteix un 80% dels rajos solars. Com a conseqüència, el mar s'escalfa i augmenta la temperatura del planeta. Per una altra part, les glaceres retrocedeixen i el pergelisòl ha disminuït un 25% i, per tant, es pot alliberarel diòxid de carboni emmagatzemat i augmentar encara més l'escalfament global».

Dia 5 25 de juliol El mar de gel

El dia s'aixeca clar, sense ter-ra a la vista. Fa fred: 2 graus. Des del pont de comandament, el capità alliçona: «Hi ha tres coses bàsiques per a la navegació: el compàs, el radar... i la màquina de cafè». «Si tot va bé, el pilot automàtic s'ocupa de tot», continua. «Quan apareix el gel, però, pilotem nosaltres. Per cert, ens informen que a les illes Svalbard hi ha gel. Allà haurem de reduir la velocitat. L'Àrtic no és un mar fàcil: no hi ha mapes fiables i el gel pot complicar-ho tot».

A les 13.00 entrem al mar de gel, amb els cims de les Svalbard a l'horitzó. Continua brillant el sol, però l'entrada a l'Isfjorden, on hi ha el port de Longyearbyen, es complica. «Hi ha més gel del que esperàvem», assenyala amb gest preocupat el capità, «però intentarem arribar-hi a velocitat reduïda».

El gel és un puzle gegantí que es trenca a mesura que avancem i va creant estranyes figures de diferents textures i colors. Durant un parell d'hores el Fram avança lentament, trencant un gel que s'esquerda amb un soroll sord que provoca l'esvalot de les aus.

A les 14.30 el capità anuncia que el gel ens obliga a retrocedir. «Posem rumb al nord, cap a Ny Alesund, on ens informen que no hi ha gel», comunica.

La navegació cap al nord de les Svalbard, sota un sol esplèndid, ens permet contemplar un paisatge panoràmic: fiords angostos,

cims, muntanyes pelades i grans glaceres que semblen que s'hagin escapat d'una òpera wagneriana. «Que hàgim trobat gel al mar no significa que no hi hagi escalfament global», puntualitza Melander. «És una cosa esporàdica, ja que el gel ha estat impulsat pel vent. El retrocés del gel a l'Àrtic és una evidència, encara que més de la meitat de les illes Svalbard està totalment ocupada per glaceres».

Dia 6 26 de juliol El poble més al nord

Arribem a primera hora a Ny Alesund, el poble més al nord del món, a 78º 55': amb prou feines una trentena de cases a tocar d'un fiord envoltat de muntanyes i de glaceres, en què destaquen les grans antenes parabòliques, el vell tren miner i les instal·lacions del Laboratori Marí Àrtic.

«Abans aquí hi havia una mina de carbó, però l'any 1962 una explosió va matar 21 miners», explica Melander. «Podria haver estat el final de tot això, però el Govern noruec va transformar el poble en centre d'investigació. Va ser una bona idea, ja que aquest és un bon lloc per estudiar el canvi climàtic. Actualment hi ha 10 països que investiguen a Ny Alesund: Noruega, la Gran Bretanya, Holanda, Alemanya, França, Itàlia, la Xina, el Japó, l'Índia i Corea del Sud».

Abans de desembarcar, ens aturem al davant de les glaceres Lillehööksbreen i Kungsbreen. La seva majestuosa proa de gel, de 12 quilòmetres de front, podria fer pensar que el retrocés de les glaceres potser és una fal·làcia, però Orheim ho desmenteix. «Les Svalbard són un exemple dramàtic de l'escalfament global», afirma. «Totes les glaceres han retrocedit molt des de l'any 1986. ¿Veu aquella illa? -apunta a l'altre costat de la badia-. Abans ens pensàvem que era una península, ja que la llengua de la glacera la unia al territori. Només quan el gel s'ha fos hem pogut veure que és una illa».

A Ny Alesund s'ha de transitar per camins senyalitzats, ja que les aus ataquen si t'acostes als seus nius. També s'ha de desconnectar el telèfon mòbil, per no interferir en els experiments científics, i anar amb un guia armat per si apareix un ós. «La setmana passada en vam veure un a prop del poble», diu un dels guies com si fos la cosa més normal del món. «Hi ha uns 3.000 óssos a les Svalbard, el doble que persones».

Pocs dies després, el 5 d'agost, un ós va matar un turista britànic de 17 anys a les Svalbard, i va deixar clar que l'amenaça és real.

Al carrer principal -pràcticament l'únic carrer, de fet- destaquen el museu dels temps miners, la botiga local (on venen cartells de «Pol nord, a 1.230 quilòmetres)», l'oficina de Correus (des d'on es pot enviar una postal remota) i l'hotel Nordpol. L'edifici més gran és propietat de l'Institut Polar Noruec, però el que sorprèn més són els dos lleons de pedra que guarden l'entrada de l'estació xinesa. «Els van enviar en vaixell, ja que eren massa pesants per a l'avioneta», comenta el guia. «Pel que sembla, es veu que eren indispensables».

«Uns 30 científics viuen tot l'any a Ny Alesund», indica Orheim al costat de l'estàtua d'Amundsen. «A l'estiu aquesta xifra arriba a 150. Allà hi ha la vil·la Amundsen, on es va allotjar ell abans de volar cap al pol, i més enllà el pal on va amarrar el seu zepelí... Però abans hi havia molta més neu i gel per aquí».

Dia 7 27 de juliol 80º Nord

Notícies relacionades

Mor una netejadora de BCN mor després de treballar tot el dia al sol

Dues dècadesde bodes LGTBI

Llevem àncores de Ny Alesund al migdia amb l'objectiu d'arribar als 80º Nord. El paisatge continua sent espectacular: una successió de fiords, muntanyes, illes i glaceres que té els seus punts àlgids a Magdalenafjorden i Smeerenbugfjorden. No hi ha ni una sola casa a la vista: és el regne del silenci i de la soledat absoluts.

Pocs minuts després de la mitjanit arribem a l'illot de Moffen. Unes morses amuntegades alcen el cap per observar-nos mentre el capità anuncia amb solemnitat que acabem d'arribar als 80º 9' Nord, a només mil quilòmetres del pol nord. Brindem amb aiguardent noruec per celebrar-ho, sota el sol de mitjanit, mentre retem homenatge als intrèpids exploradors d'abans i als científics que viuen una part de l'any en aquestes terres inhòspites per estudiar l'evolució del canvi climàtic. El doctor Mojub Latif ho aprofita per insistir: «L'escalfament global és, per desgràcia, un fet. Hem de reduir les emissions de diòxid de carboni abans que sigui massa tard. Si no ho fem, aquests bellíssims paisatges quedaran reduïts a no res i perillarà la vida al planeta».