Generació Tahrir
Més enllà de l'acampada
La dificultat intrínseca d'un moviment que es defineix, se sap i es vol autogestionat, assembleari i horitzontal, i, sobretot, que té com a origen la motivació de cada ciutadà de forma individual, és la seva articulació i la seva organització interna. Tot i així, l'acampada de la plaça de Catalunya, així com la de Sol a Madrid i les que s'han anat produint al voltant del món en aquest últim mes, han sortit més airoses en aquest aspecte del que segurament molts s'esperaven.
El següent repte dels acampats, de cara a traslladar les protestes i la dinàmica assembleària als barris i als pobles, és precisament que desaparegui aquesta idea dels acampatscom a terme distintiu. Traslladar el moviment als barris no significa només fer assemblees a les places més significatives de cada barri -tot i que també-, sinó intentar adobar el terreny, la consciència, perquè la gent dels barris baixi i participi en aquestes places. No n'hi ha prou que la gent que ha estat a la plaça de Catalunya, o acampant als barris des del principi, faci una assemblea setmanal. Al cap i a la fi, seran els de sempre, els que ja es coneixen, la gent del barri que fa anys i anys que està implicada en lluites socials i protestes ciutadanes. S'ha d'utilitzar el cop de força que ha significat el que ha passat en l'últim mes per trencar l'endogàmia dels moviments socials, aconseguir implicar-hi la gent que mai s'hi ha implicat, que mai ha baixat al carrer, ha agafat un megàfon i ha dit el que opina.
És del tot necessari construir idees i difondre-les. La recuperació de la democràcia ha de sorgir de tot arreu, de tots els ciutadans, de tots els veïns i de totes les opinions. S'ha de fer patent que no hi ha requisits mínims per participar, excepte potser la voluntat de viure en una societat millor. Una comunitat millor ens permet viure millor, i això és una de les moltes coses que el capitalisme, l'individualisme i el sistema de partits ens han fet oblidar.
