Ginestà: “Hi ha vegades que ens empassem gripaus per tirar endavant, però alguns s’empassen rinoceronts”

Pau Serrasolsas (P. S.): Tot ha girat d’una manera molt positiva des que vam començar. Amb l’últim EP, Només viure, vam fer un pas endavant pel que fa a oients. El somni era arribar a aquest punt de poder estar tranquils, estables… No hem anat a buscar una cosa per fer feliç la gent sinó una que ens fes molt feliços a nosaltres. I això t’ho dona la tranquil·litat de saber que no t’estàs jugant la feina de l’any vinent. Tot flueix més i és més sincer i bonic si fas les coses com tu vols i quan tu vols.

És la primera vegada que feu un treball des de l’estabilitat?

Júlia Serrasolsas (J. S.): Ens la va acabar de donar l’EP. Cada vegada que fèiem un disc pensàvem molt bé com el volíem fer, què és el que necessitàvem com a projecte, observàvem què passava al voltant. Ens hem cuidat molt com a equip, no hem volgut buscar la tendència… I hem pogut fer el que ens venia de gust fer, amb més presència del rock, però també amb intimitat, amb molta balada.

Alhora, com dieu al títol de l’àlbum, tot gira “diferent”. Com afronta Ginestà els canvis, el pas del temps?

P. S.: Marquem la nostra vida per discos, per cançons o projectes. El pas del temps l’hem pogut entendre bé amb allò que més feliços ens fa, amb allò que més ens obsessiona, ens autoexigeix i més maldecaps ens dona, que és la música. Equilibrar-ho i entendre que estàs fent allò que més t’agrada no és senzill.

J. S.: Hi ha molta relació entre com està fet aquest disc i com està el projecte. És una mica més reflexiu i atrevit pel que fa a algunes lletres.

“La innocència ha marxat espantada”, dieu a la cançó que dona títol al disc.

P. S.: Ser professional de la música vol dir empassar-te gripaus que no et volies empassar. A vegades fas passos enrere pel que fa a la incomoditat per fer-ne dos endavant pel bé del projecte, i això no sempre és agradable. Has de ser molt conscient de les decisions que prens perquè no et passin factura.

Això d’empassar-se gripaus, creieu que és més habitual en l’àmbit català, en què jugueu vosaltres, que a fora?

P. S.: Em sembla que nosaltres ens empassem molts menys gripaus que la majoria, estem projectats a fer les coses amb calma. Hi ha vegades que t’has d’empassar gripaus per tirar endavant, però és que hi ha gent que s’empassa rinoceronts.

J. S.: I amb la convicció que els anirà bé…

P. S.: També hi ha molta gent que no té consciència d’estar-se’ls empassant, simplement ho veu com un pas natural.

Els vostres seguidors no paren d’augmentar. Per què creieu que connecteu amb un públic tan ampli? Hi ha alguna cosa d’aspiracional, de voler sentir la intensitat, l’amor profund, que desprenen les vostres cançons? O és que Catalunya està bojament enamorada?

J. S.: Mitja Catalunya està enamorada i la gent també té ganes que algú posi paraules boniques, poesia, metàfora i sinceritat a les coses que sent. En Pau ho aconsegueix disc rere disc. Percebem un públic molt proper i diferent. Públic que ha anat creixent, i públic que s’ha anat obrint per dalt i per baix. Hi ha molts nens que ens escolten i això és molt bon senyal.

La més diferent i novedosa del disc és El mirall, peça esmolada a través del sentiment del despit, ara tan explotat en el pop.

P. S.: Veníem de Només viure, vaig sentir que estàvem repetint la fórmula i vaig pensar que això no podia ser. Aquesta cançó va ser una aposta personal amb Xicu, el productor. Em va dir: “Ginestà mai no ha tingut mala llet, ets incapaç de fer una cançó que pugui fer tremolar els fonaments del que representeu”. I vaig dir: “Ja ho veuràs”. Em vaig posar a escoltar ranxeres i a escriure sense filtres.

Com porteu com a autors la confluència entre allò personal i allò artístic?

P. S.: Amb el temps he après que fer cançons és la meva feina i a distanciar-me dels meus sentiments i de les meves històries. Que, més enllà d’ocupar-me la vida sencera, no em trastorni l’altra part. I moltes vegades això passa per edulcorar, inventar... El mirall no ho he viscut amb aquesta intensitat, però m’ha estat relativament senzill posar-me al lloc dels artistes mexicans que fan això constantment.

J. S.: És un pas molt sa. Hem tingut discos que eren com un diari personal… I passa que ho compons, ho graves, i la teva perspectiva ha canviat al 100% del que pensaves… I has de fer una gira!

P. S.: D’altra banda, això no li treu veritat al relat. Les històries hi són i no són menys veritat per no tenir les paraules exactes.

El disc inclou Pau, la resposta a Júlia, cançons que us heu dedicat l’un a l’altre. És fàcil compartir grup amb un germà?

J. S.: Ho fa més fàcil. Primer de tot, perquè partim de la mateixa base a nivell d’educació, valors… Tot això ens ha agafat molt joves i hem anat construint tot el que ens ha passat amb Ginestà mentre anàvem creixent.

P. S.: Hi ha temes delicats dels quals ningú vol parlar, com el tema dels diners. Això sol ser el que fa saltar pels aires alguns grups i nosaltres sempre ho parlem amb molta naturalitat i pel bé comú. Intentem que tot sigui pel bé del projecte, guardar diners, reinvertir-los…

“La notícia no és que ens hàgim significat políticament, sinó que hi ha 35 grups que no ho han fet”

Sou un grup que s’ha posicionat políticament, tot i que la majoria de les vostres cançons actuals no contenen una càrrega política explícita. Hi ha part de política en la manera de gestionar el projecte o fins i tot en com s’escriuen les cançons?

J. S.: En aquest disc sí que hi ha una part més literal pel que fa al nostre posicionament polític, que apareix a l’última cançó, una cançó més despullada. En general, la gent quan pensa en Ginestà pensa en un grup que està posicionat, i no només amb una story o amb anar a cantar a l’Act X Palestine, sinó que som un grup que intentem ser sempre als espais de base, de carrer, on s’ha de ser. No ho amaguem, en traiem pit, i més tal com està el panorama, que sembla que la gent tingui por.

P. S.: La notícia no és que Ginestà s’hagi significat políticament, sinó que hi ha 35 grups que no ho han fet.

Però, alhora, vosaltres us heu de relacionar amb molts d’aquests grups.

P. S.: A nivell personal, ens entenem molt bé. Sembla que és una tendència global. Tampoc no creiem que a Catalunya tothom sigui una colla de NPC [Non-Playable Character, és a dir, personatges sense personalitat], que potser una mica sí. Tenim molt integrat que això no passarà.

J. S.: I no ha passat abans tampoc. Crec que es parla molt de la nostra generació, però no penso que altres generacions, més enllà d’Obrint Pas, Txarango… Ningú no ha dit mai res.

P. S.: Em sembla més interessant mirar d’on ve cadascú per entendre les preguntes que es fa cada persona. Així pots entendre el no posicionament.

Posicionar-se és perjudicial per a la carrera d’un artista?

J. S.: La por està instaurada. Passen diverses coses: una, el que diu en Pau, que si ja neixes amb el privilegi, no et surt reivindicar coses perquè no et travessen; una altra, que vam passar per un període de temps en què hi havia molta més repressió sobre les persones que es posicionaven políticament. Però en el punt en què som ara, quan amb la lluita contra el genocidi de Palestina hi ha hagut un posicionament a escala mundial del panorama cultural, aquí és on veus on són les costures… Jo no ho acabo d’entendre. Fins que una lluita no es fa mainstream sembla que no aparegui ningú.

Notícies relacionades

‘El diablo viste de Prada 2’: diccionari de la seqüela més esperada sobre el món de la moda, de la A d’Andy Sachs, a la C de Cerúleo i la M de Miranda

El somni dels delirants

I sembla encara més difícil fer-ho amb l’eix nacional.

P. S.: El nacional ara mateix està tot tan desdibuixat que ni tan sols tenim l’oportunitat de reivindicar res.