Generació Tahrir
Sense poesia no hi ha revolució
Ahir a la nit, unes 200 persones es van mobilitzar davant del consolat francès de Barcelona per solidaritzar-se amb els acampats francesos, que van ser atacats a la plaça de la Bastilla amb gasos lacrimògens i, una vegada més, brutalitat policial. La concentració va consistir en una cassolada i una esbroncada general davant del consolat -que estava buit- i en un recital de poesia completament espontani. Es va fer el silenci a la ronda de la Universitat, mentre els versos de Miguel Hernández primer, i de Lorca i Machado després, anaven omplint l'aire del carrer. Entre andalusos de Jaén i Lorca caminant amb la mort, segons Machado, es va alçar el clam al carrer: «Sense poesia no hi ha revolució».
Per més que n'hi hagi alguns que ho dubtin, és la bellesa d'un somni el que ens mou. Ni partits, ni sindicats, ni interessos, ni malentesos. La bellesa d'un món més just. Fins que no entenguin que aquest és el nostre motor, no podran entendre que ja som invencibles.
Notícies relacionadesI malgrat tot (no resulta inesperat), no se n'adonen. I segueixen amb les seves sòrdides mentides en despatxos i davant la premsa, penjant-se medalles de tolerància i bones accions. Ara som els «pobres confosos» que no vam entendre les seves bones intencions divendres passat. Som els ciutadans que, intel·ligentment, els demanem ajuda i consell perquè sabem que ens volen. Som l'ovella esgarriada, tolerada encara que represa sàviament, que s'estremeix sota la carícia del guant de seda.
Continuem endavant mentre les mentides plouen sense arribar a regar res, i el món de mica en mica li va veient la cara al monstre. Un monstre que és capaç de mossegar-te per després esperar que elogiïs les seves dents. Un monstre que és capaç de mentir per seguir en el seu lloc de poder ja podrit. Però sobretot, un monstre incapaç d'entendre què és la poesia. I sense això, amics, sense això no es va enlloc que valgui la pena.
