¿Podria haver evitat el crim?

Un diumenge a la tarda sona el mòbil. Ariadna Nuño ja ho sap. Un altre cas de violència masclista s'ha emportat la vida d'una dona. Aquesta psicòloga canadenca es posa en marxa. Forma part d'un equip d'intervenció ràpida d'11 persones -psiquiatres, neuropsiquiatres, psicòlegs i treballadors socials- de l'oenagé Exil que, des del 2000, s'han convertit en els bombers emocionals dels casos de violència masclista a Catalunya. El xilè Jorge Barudy, neuropsiquiatre, hi posa el marc: «El mal causat per un altre ésser humà es defineix com una atrocitat. És diferent del que passa durant una catàstrofe natural».

Aquest equip d'emergència actua només si la família ho accepta. Després del circuit que comença amb la comunicació de la mort per part dels Mossos a l'Institut Català de les Dones, aquest activa el servei i el declara disponible. Si l'ajuntament i la família afectats diuen que sí, els equips s'hi presenten tan aviat com poden. No volen testimonis, com periodistes, que dilueixin o distorsionin el missatge i l'objectiu de la seva tasca. Tampoc volen que aquest reportatge porti noms propis ni casos concrets.

Sentiments de culpa

El saló d'algun familiar amb una foto de la víctima serà probablement el lloc on els pares o els germans de la víctima rebran el primer acompanyament de l'equip, d'una o dues persones. Nuño i Barudy saben quin és el seu objectiu: «Desculpabilitzar els membres de la família i els amics que han requerit l'ajuda». Entre plors per la pèrdua, sentiments de culpa i desconcert, les famílies comparteixen una preocupació: els nens. Són el primer. «Volen ajudar a acompanyar els nens. No saben com fer-ho perquè estan desbordats», assenyala la psicòloga d'Exil. Posa com a exemple un nen d'entre vuit i nou anys. «A la família no hi ha consens sobre com i què se li diu. Nosaltres creiem que se li ha de donar una narració única dels fets i el més pròxima possible a la veritat», afegeix Nuño.

Com a cas complicat, Barudy recorda el d'un nen que va donar la clau al seu pare per entrar a la casa. Després va passar el que va passar. O a vegades, insisteix Barudy, «els nens són els únics que coneixien el maltractament», i això explica la culpabilitat que senten. Com a nota al marge, aquest expert es queixa que «no es considera un impacte estar exposat a la violència». Exil també actua a les escoles, preparant els companys i els mestres que acolliran els fills de dones assassinades.

Però allà, en aquesta primera sessió d'urgència que durarà tot el dia, i que es repetirà només una o dues vegades més, l'equip d'emergència fa cures decisives i pràctiques. Per a un profà, imaginar-se aquesta escena és difícil. Una escena on el diàleg i la recerca de suport s'obren pas entre el descontrol emocional després d'un acte de summa violència. «L'empatia», convenen tots dos, vehicula la seva feina i les respostes a les preguntes que més habitualment fan familiars i amics. ¿Com ha passat? ¿Per què? ¿Com ho superarem? ¿Com podrem tornar a ser una família normal? ¿Què podríem haver fet?

Aquesta última, una de les preguntes que més oprimeixen aquests caps i aquests cors en estat de «sideració», segons el terme que fan servir els professionals, o de commoció, segons tots nosaltres. «La reacció i les respostes depenen de cadascú. Varien si han estat testimonis directes, si haurien pogut ajudar la víctima», enumera Barudy. En aquest joc ocult de culpes, l'agressor hi pinta més aviat poc.

Oberts al suport

Notícies relacionades

Contra la violència

El combat contra la violència masclista encalla en l'educació

«El fet és que, quan ens en anem després de la primera entrevista, estan més predisposats al suport», apunta Nuño, que destaca que aquest és un dels seus èxits, ja que han aconseguit infondre en els familiars, al capdavall víctimes també, la idea que «es mereixen beneficiar-se d'una ajuda específica per a vivències traumàtiques». Hi ha situacions paradoxals. En un dels casos d'assassinat que hi va haver aquest any a Catalunya, va ser l'empresa on treballava la víctima des de feia anys la primera que va demanar ajuda. «Una empresa petita, amb un director sensible que va acceptar la intervenció de l'equip i tancar un dia», explica l'especialista d'Exil.

¿Què va fer l'equip d'experts amb els companys? «Donar-los eines per comprendre per què ella es quedava amb la seva parella». «Bastants sabien que la seva companya no estava a gust amb la seva parella. Se sentien culpables per la impotència», recorda Nuño. ¿Van fer alguna cosa? «Sí, van decidir establir grups per acompanyar els familiars durant les setmanes posteriors a l'assassinat». Aquelles setmanes en què tothom ha marxat i els familiars i els amics de la dona assassinada es queden sols. L'equip d'emergència ja no hi és. És d'emergència. Amb sort, segueixen els especialistes locals. I molts es pregunten encara: ¿Hi podria haver fet alguna cosa?