Pau Molins: "M'hauria agradat actuar al Palau"

Canta un repertori dels anys 80, una època que ell no va viure amb la intensitat deguda. En aquells dies de festes al Pachá d’Eivissa, Pau Molins (Barcelona, 1962) era un noi formalet. Al ser el petit d’11 germans –els hereus de Cementos Molins–, li va tocar encarregar-se d’uns pares grans («el meu pare va morir quan jo tenia 24 anys, una setmana abans de casar-me»). Va estudiar Dret i va començar al despatx de Piqué Vidal. El seu currículum aclapara.

–Tan bé que estaria, vostè, fabricant ciment...

–Segur. Maleeixo el dia en què em vaig decidir pel dret penal. Encara no sé per què vaig escollir aquest camí. És una feina en què carregues amb la culpabilitat de la gent. I sóc molt patidor.

–Ningú ho diria.

–Pateixo pel client, pel contrari... Pateixo quan m’enfronto a un judici i quan ofereixo un concert.

–Doncs té entre mans un cas que sortirà als manuals.

–Des del punt de vista tècnic, elcas Milletés un gran repte. Tampoc tinc problemes morals. I personalment... Admeto que vaig estar tres dies bloquejat al veure el que s’havia fet. Jo era patró del Palau.

–Dels que pagaven, vaja.

–Formava part d’una comissió denominada Palau 2000, una espècie de laboratori d’idees per al Palau del futur format per les noves generacions de la indústria catalana. La primera cosa que vaig fer a l’acceptar la defensa de Millet va ser dimitir com a patró. I no perquè em senti més a prop seu que del Palau, ¿eh?

–A canvi, vostè s’ha convertit en una celebrity.

–Molins & Silva és una firma que ja tenia un cert reconeixement. Està entre els cinc millors despatxos de penal de Barcelona. Acabem d’obrir seu a Madrid. Però jo no m’esperava aquesta resposta mediàtica.

–Li ha fet vendre totes les entrades per al concert d’avui.

–No crec que hi tingui res a veure.

–Cregui’m que sí.

–M’he plantejat la conveniència d’actuar... Fa dos mesos que estic col·lapsat de feina. No dormo més de quatre hores. He hagut de contractar un responsable de comunicació. El tema se m’ha escapat de les mans... I jo sóc massa perfeccionista. També a l’hora de cantar. No vull que ningú es pensi que estic fent el pallasso, tot i que sóc el pallasso del grup...

–L’humanitza.

–Ara algú dirà que l’advocat de Millet treu el tema de la música per oferir una cara més amable... El cas ja ha perjudicat bastant la meva família. I la veritat és que ni Millet és al carrer per tenir un bon advocat ni per ser ric ni perquè la justícia s’aplica només als pobres. No s’han de barrejar les coses.

–¿Què l’ha decidit a actuar?

–¡A l’assaig vaig desconnectar tant...! A més, PorFinViernes actua sempre amb fins benèfics. Aquesta vegada la recaptació serà per a dos projectes vinculats a nens amb lesions cerebrals, el Projecte Nadís del Sagrat Cor i el de la Fundació DIF.

–Això de combinar la toga i el micròfon... ¿Doble personalitat?

–A mi la música em va molt bé per desconnectar. Més que el tennis.

–El que canta els mals espanta, diuen.

–PorFinViernes sorgeix d’un grup d’amics que ens reuníem els divendres a sopar i acabàvem cantant. Al veure que teníem una certa capacitat de convocatòria, el 2000 el vam convertir en una manera de recaptar fons per a causes solidàries. Ara arribem a recaptar 20.000 euros per concert i tenim llista d’espera d’oenagés.

–¿Què li semblaria tocar pels damnificats del Palau de la Música?

–¿Per què no? Encara que les causes a què destinem els diners en necessiten de veritat. Sense treure ferro al que ha fet Millet, el Palau no està en una situació desesperada. Durant els 30 anys en què Millet n’ha estat al capdavant s’han aconseguit les metes. Fins i tot s’han sobrepassat.

–¿Ha cantat a l’auditori privat del seu client?

–De fet no sabia ni que existia. A mi m’hauria agradat actuar al Palau... Crec que Millet no sap que em dedico a la músicaamateur.

–¿Què sent sobre l’escenari?

–Emoció. Si tingués facultats, em dedicaria a la música, que m’agrada més que la meva feina. ¡Jo pagaria per fer-ho!

–Al seu repertori hi figura Simply the best. ¿Un autohomenatge?

–(Riu) Fem música dels anys 80. I m’agrada Maná. En el muelle de San Blas, Rayando el sol...Encara que sempre m’ha obsessionat Pink Floyd.

–¿Money

–No és de les meves favorites, no.

–¿Quin és el seu hit

–La chica de ayer,d’Antonio Vega. Però tampoc em surt malamentBoig per tu,amb què acabem els concerts.

Notícies relacionades

Un de cada sis avis pateix maltractaments: «Visc amb por, el meu fill l’emprèn contra mi quan pateix una crisi»

Fer regals (o no) al professorat

–Si el cas MilletRock de la cárcel?

–Sonaria a rock simfònic del tipus Coldplay, que tan aviat sona tranquil com et dóna un ensurt.