17 anys per assassinat per als dos nois que van cremar la indigent

De poc va servir que Ricard Pinilla i Oriol Plana asseguressin durant el judici que en cap moment van voler acabar amb la vida de Rosario Endrinal, la indigent que va morir després de ser cremada viva en un caixer de La Caixa, el desembre del 2005. Van demanar perdó i van explicar que només volien molestar-la, espantar-la, divertir-se... L'Audiència de Barcelona els va condemnar ahir a 16 anys de presó per un delicte d'assassinat amb traïdoria i a un altre any pels desperfectes provocats en l'incendi que va acabar amb la vida de la dona, de 50 anys.

En total, Pinilla i Plana passaran 17 anys entre reixes, però el lletrat de Pinilla, Antonio del Moral, ja va anunciar que recorrerà la sentència perquè, al seu entendre, durant el judici, celebrat el mes passat, no es va acreditar que tinguessin la intenció d'assassinar la indigent.

UNA AGONIA DE 24 HORES

La magistrada ponent, Montserrat Birulés, ha interpretat els fets d'una manera molt diferent de la defensa. Al llarg de les 19 pàgines de la sentència, el tribunal assegura que els dos joves "van actuar conscients de l'altíssima probabilitat" que hi havia que la dona morís, i tot i així, "van actuar en conseqüència". I subratlla el "dolor intens causat a la víctima", que va agonitzar 24 hores hospitalitzada amb cremades de tercer grau al 68% del seu cos.

L'assassinat va ser comès el 15 de desembre del 2005 a la matinada. Rosario Endrinal, Charo per als pocs amics que conservava, aquells freds dies d'hivern dormia a l'interior d'un caixer de La Caixa al carrer de Guillem Tell, a Sant Gervasi. Pinilla i Plana, que aquella nit van sopar amb un grup d'amics, van molestar en dues ocasions Rosario Endrinal. Li van llançar objectes i fins i tot, segons detalla la sentència, la van agredir amb uns tubs de cartró rígids, com van demostrar els hematomes identificats pel forense durant l'autòpsia. Rosario Endrinal es va desfer dels gamberros i es va tancar a l'interior del caixer. Però ells van tornar. Acompanyats de Juan José Mena --que llavors era menor i ja va ser jutjat i condemnat a vuit anys en un centre d'internament-- "van ordir una trampa" per enganyar la indigent i tornar a entrar.

Queda provat que Mena i Pinilla van ser els que es van apoderar del bidó de dissolvent que hi havia al primer pis d'una bastida d'obres de l'edifici del costat. "Amb plena consciència de l'alta probabilitat d'acabar amb la seva vida", relata la magistrada, Mena va abocar el dissolvent "a escassa distància de la dona, que es trobava ajaguda i adormida". Van marxar "somrients" sense prestar-li auxili ni sol.licitar-ne a tercers.

Notícies relacionades

Catalunya planteja canviar les proves de competències bàsiques per fer els seus resultats «científicament comparables» any rere any

Boda a l’uci: l’Esther i el Javier es donen el ‘sí, vull’ en una emocionant cerimònia organitzada pels sanitaris

El cruel assassinat va comptar amb un element que durant el judici va ajudar a reforçar la tesi de l'acusació i que durant els dies posteriors al succés va posar la pell de gallina a l'opinió pública: les càmeres de seguretat van gravar el crim. Tothom va poder veure una vegada i una altra la cara desdentada i la melena despentinada de la indigent, desfent-se dels seus assassins minuts abans que la cremessin viva. I els amics, entrant i sortint del caixer. Pinilla, a qui la sentència atribueix l'acció de demanar foc a un transeünt i llançar sobre el bassal de dissolvent la burilla que va provocar l'incendi, no somreia.

La sentència fa constants referències al vídeo. És inevitable. Va ser un assassinat gravat. I amb traïdoria per l'ús del líquid inflamable quan ella no tenia cap opció de defensar- se: "Dormisquejava".