Jim Mickle es consagra amb el 'thriller' 'Frío en julio'

L'únic camí de Jim Mickle (Pottstown, Pennsilvània, 1979) sembla cap amunt. En cada pel·lícula se supera a si mateix, puja un esglaó. Va caure bé amb la història d'homes-convertits-en-rates Mulberry St (2006), va començar a ser pres realment seriosament amb Vampirs de l'hampa (2010) i, a l'altura del drama caníbal We are what we are (2013), molts ja es van preguntar si no estàvem davant el gran director de terror del nou mil·lenni. I llavors Mickle es va passar al thriller. «Però amb una mica de terror, perquè fa por, o espero», diu ell. «Per descomptat, se m'havien acabat les formes de mostrar persones menjant-se altres persones. Ara volia cultivar la tensió partint d'elements més quotidians, explicar una altra mena d'història».

Frío en julio -que després del seu pas per Sitges fora de concurs arribarà a les sales comercials el 12 de desembre- és la torbadora però també divertida odissea de Richard (Michael C. Hall), un paio decent, feliçment casat i pare d'un fill, que es dedica, a finals dels 80, a un negoci poc fosc: l'emmarcament. Tot canvia quan una nit se sent un soroll a casa i ell acaba prement un gallet i matant un home. Segueix una trama insana.

La font és una novel·la del 1989 de Joe R. Lansdale, prolífic escriptor -i expert en arts marcials- a qui Mickle va descobrir a través de la cult movie Bubba Ho-Tep, que adaptava una plaquette de l'autor. «Em va encantar la pel·lícula. I després vaig començar a intentar llegir-ho tot, un gran treball. Té 30 o 40 novel·les. En vaig llegir moltes a la universitat. Però Cold in July em va caure a les mans més endavant, després de rodar Mulberry St. De seguida vaig saber que volia convertir-ho en una pel·lícula».

'THRILLER' DELS 80

De la mà del seu coguionista i actor habitual Nick Damici, Mickle ha convertit la novel·la en un petit gran thriller dels que ja no se'n fan. Tens, enginyós, maliciós, adult en un bon sentit. La classe de pel·lícula policíaca fàcil de trobar en els 80 però ara absent de les sales. «Ara només existeixen les pel·lícules molt petites o les pel·lícules de superherois. Però les pel·lícules que, en els 80, haurien rodat un Kurt Russell, un Richard Gere, ja no existeixen. En qualsevol cas, vull creure que hi ha esperança. Perquè els adolescents ja no van al cine, es descarreguen les pel·lícules, i potser els productors adverteixen que s'han de dirigir a un públic de més edat. Que aquí encara hi ha un mercat».

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Entre els calfreds de misteri i acció de Frío en julio s'amaga, en aparença, una crítica a les lleis d'armes als EUA. Quan el protagonista acaba amb l'invasor domèstic, és considerat un heroi, però en realitat el mata per accident, a causa de la por que l'ha envaït. Mickle prefereix no donar gaire importància a aquest aspecte: «És cert que hi és. No puc dir que no em preocupi. Però la meva pel·lícula tampoc és la més adequada per parlar en profunditat d'un tema tan seriós».

LA INFLUÈNCIA COREANA / Tot i això, no costa lligar Mickle amb els directors de Corea del Sud que, els últims anys, han ofert històries criminals arrelades en les problemàtiques socials del seu país. Ell està encantat amb l'associació: «No oblidaré mai el meu viatge al festival de PiFan -a Bucheon, Corea del Sud- per presentar Vampiros del hampa. No és un festival tan hospitalari com Sitges. Gairebé no parlen anglès i et sents perdut, no saps mai on has d'anar... L'únic que se'm va acudir per passar l'estona va ser entrar a la sala de visionat. I allà vaig absorbir tota la producció del moment. La influència m'ha seguit fins a Frío en julio. Està en els canvis de to, en l'aspecte impredictible de la trama... Al preparar-lo vaig demanar a tot l'equip que veiés tres pel·lícules sud-coreanes: The chaser, Memories of murder i Mother.Espectador omnívor, Mickle es declara també fan de les sèries, i el seu projecte més immediat hauria de ser Hap and Leonard, sèrie per a Sundance TV basada en les novel·les de Joe R. Lansdale. Si no, també té entre mans una adaptació de Mar de fondo, de Patricia Highsmith. Per primer cop, treballaria sobre un guió aliè: «El millor que he llegit mai». Això promet. Ja ho sabem, cada film seu és superior a l'anterior. «No em pressioni, per favor», suplica entre rialles.