José Coronado: «Al principi era lògic que es pensés de mi que era un altre guapet»

Quan fa 30 anys José Coronado (Madrid, 1957) va provar això de la interpretació com un pas més en la seva incipient carrera de model, molts van pensar que era un altre guapet que pujava al carro de la fama. Però a poc a poc va anar aprenent l’ofici i el seu físic va passar a ser l’agradable embolcall d’un contingut valuós. De la seva condició de galant només queda la galania i, últimament, en les sèries es fica en papers de tio dur, com els de ‘Vivir sin permiso’, ‘Gigantes’ i ‘El inocente’, amb tal convicció que fins i tot fa por. Ara és a ‘Entrevías’, l’aclamada sèrie de Telecinco, un avi que per amor a la seva neta, una nena vietnamita adoptada, rebel i consentida, s’enfrontarà als dolents. Mors pels seus fills, diu.

Mai imaginàvem que arribaria el dia que veuríem José Coronado fent d’avi.

(Riu) La veritat és que quan el guió va caure a les meves mans i vaig veure que el meu paper era un avi, vaig pensar: però si soc la Santíssima Trinitat, si soc un coiot... Però el concepte que jo, i potser tu, tenim dels avis és el dels del segle XX i, ara mateix, amb la longevitat més endarrerida, un pot ser perfectament avi als 60 anys, ser un toro i tenir encara moltes coses per aportar. I la història era tan original i nova, a l’explicar una història d’amor a través d’un avi i una neta, que no vaig dubtar a acceptar el paper.

En sèries l’hem vist últimament amb personatges de tipus dur, fins i tot inquietant (‘Vivir sin permiso’, ‘Gigantes’, ‘El inocente’...). El Tirso, a la seva manera, ho és, però acaba mostrant la seva humanitat.

El Tirso està ancorat al segle XX. Va ser militar. Fa 30 anys, per temes que van passar a Bòsnia, va deixar el fusell i va obrir una ferreteria. És un home que a priori el veus i és el clàssic misantrop, políticament incorrecte, té el seu punt racista, diu el que pensa... I és un antiheroi. És un home de principis, però no li agrada el món en què viu. La seva vida es redueix als seus amics, que van ser soldats a Bòsnia, i no troba cap raó per ser un heroi en aquest món que no li agrada. Fins que amb la seva neta, una xineta adoptada per la seva filla, troba una causa per la qual lluitar. 

Però la vida se li complica.

Sí. I veurem el Tirso emprenyat perquè li toquen la família. És que no és gaire d’abraçades, ni de dir que t’estima, però per ell la família és un pilar intocable.

I va sorgint la humanitat que amagava aquest individu rondinaire i amargat.

A priori el Tirso no cau bé, perquè és molt políticament incorrecte. Però la seva neta el posarà davant el mirall. Intentarà redreçar-la, però possiblement és ella qui el faci redreçar a ell. Estan condemnats a barallar-se, però també a evolucionar i créixer. 

La sèrie ha arribat a grans nivells d’audiència: uns dos milions de telespectadors i pot presumir de ser la sèrie espanyola més vista de la temporada.

És que és molt familiar. Estan coberts tots els espectres d’edat. Hi ha la història de Romeu i Julieta de la nena amb el Nelson, que jo crec que agrada el públic juvenil. I, després, als que som més grans, aquesta ficció ens toca bastant, perquè un dels grans temes són els prejudicis. 

Però no és l’únic.

No. Un altre és treure les entrevies del món, ciutats populars que s’han creat a les entrevies de les grans urbs, quan hi va haver tot l’èxode de gent de l’àmbit rural per guanyar-se la vida a la ciutat. El Tirso estava bé al seu barri, amb la seva gent, però quan va començar a arribar la immigració, el va afectar. No tant pel seu racisme, sinó perquè s’havia anat desvirtuant. I després hi ha un suspens, un ‘thriller’, amb els dolents que volen fer mal a la meva neta. I també té els seus punts de comèdia, que són necessaris perquè respirin totes les sèries.

Tot i que de mala gana, el Tirso aprèn de la Irene. Però ¿què ha après Coronado de Nona Sobo, l’actriu que dona vida a la seva neta?  

Sobretot de la seva il·lusió, que és una cosa que els actors, segons va passant el temps, podem començar a perdre una mica. Jo intento que no, ¿eh? Intento treballar cada dia com si fos el primer. Però quan veig aquesta gent jove com la Nona amb aquesta il·lusió i disciplina, i entenent tan bé que és la professió... Jo a la Nona li auguro un gran futur. Perquè, sobretot, és molt treballadora. Jo he intentat parlar-hi molt, perquè, al marge del Tirso i la Irene, hi ha el José i la Nona, i m’he erigit una mica en el seu padrí. Perquè quan va arribar aquí fa tres anys a fer la prova, era un nadó que no sabia res i va estar un any sencer preparant-se. En el rodatge ha sigut molt agradable treballar-hi amb ella.

A la pel·lícula ‘Tu hijo’, el seu personatge també fa justícia pel seu compte per venjar el seu fill. ¿Què faria vostè per un fill?

Pels fills, tot. Un mor pels fills, això està clar. I qui no ho pensi és que no ha entès el que és ser pare o mare. És l’amor més incondicional que hi ha. Fill o net. Per mi és el mateix. Es fa tot. Ets capaç de fer la bogeria més gran perquè no toquin la teva família. I més si és línia directa.

Nicolás, el seu fill gran, nascut de la seva relació amb Paola Dominguín, va fent cosetes. L’últim ha sigut ‘Masterchef celebrity’ i la sèrie ‘Valeria’. ¿Com veu la seva carrera?

Bé, però al Nicolás el que l’apassiona per damunt de tot és la natura. Ha obert amb uns amics un negoci de probiòtics i plantes. A ell el que li agrada és aquest món i viure al camp. Però evidentment, ha mamat la professió d’actor des que va néixer i li agrada, l’inquieta, l’interessa. Però avui dia costa tant fer-se un lloc... Hi ha tanta gent, que resulta difícil. Però ell és un tio que viu feliç amb els seus gossos, les seves cabres i les seves gallines i li sobra el món. Jo l’envejo moltes vegades.

Deia en una entrevista que abans era més fàcil ser actor perquè n’hi havia menys.

L’aprovat era molt més barat en aquella època, sí. I et permetien el que em va passar a mi, que vaig haver d’anar aprenent pel camí. Tot i que ara penso: ¡cabró, que dolent eres! 

Quan va començar, molts van pensar (vam pensar, ho reconec) que era un guapet més. Però ha anat callant moltes boques. I li demanem disculpes.

Jo entenc que al principi es pensés això perquè tenien raó. És que, segons l’opinió d’alguns, no tenia res més per oferir que un físic agradable. Al principi estava molt bloquejat, molt sobreactuat, però havia de seguir. A l’haver-hi tan pocs actors, això va permetre que em perdonessin aquesta falta d’ofici i que n’anés aprenent pel camí. Després la situació va canviar.

¿A l’aconseguir el reconeixement? 

Perquè, passats els 10 anys que calculo que vaig haver d’estar per treure’m el carnet d’actor, que són els 10 anys de carrera, crec que puc dir que soc actor. I a partir d’aquí no he fet més que afegir aquest físic que se m’ha donat, i que algú pensa que pot estar bé, ja que un cop que t’has fet actor ajuda. Però al principi és lògic que la gent pensés: un altre guapet que arriba. A veure...

Parlant del físic. Ha aconseguit deixar de ser el típic galant, però manté la galania.

Quan em van començar a dir que era un galant, vaig anar com un boig al diccionari a buscar què volia dir aquesta paraula. I recordo que era una cosa així com un home ben plantat, educat, de principis. I vaig pensar ‘si és tot bo’. ¿Per què hi ha aquesta por? El que toca també és ser un bon actor. La galania, no només en l’ofici d’actor, en qualsevol altre, és d’aquests suplements que ajuden.

¿En quin punt de la seva carrera es troba? En una altra professió veuria a prop la jubilació, però un actor no se la planteja. 

Sempre m’he sentit un privilegiat per poder viure de la meva carrera. Sempre he pensat que m’havia tocat la loteria i, cada dia que vaig a treballar, continuo pensant la sort que tinc. I, sobretot ara, que a sobre vas controlant les eines de la interpretació i t’has obert a més i entens l’ofici, em continua apassionant. L’única cosa que estic intentant és veure les coses més a distància i intentar enamorar-me del que tingui entre mans. Perquè en aquesta professió t’ofereixen tantes coses, que després cauen i et passen per l’esquerra. He de tenir la capacitat d’enamorar-me del que he firmat i il·lusionar-me i pensar que el millor que puc fer és el que estic fent. I a viure, que són quatre dies. 

Notícies relacionades

’Yellowstone’, Kevin Costner contra tots

‘Miércoles’ i ‘Alien’, l’anhelat retorn a les pantalles

I a sobre, el coronavirus, i en el seu cas l’infart, fan témer que siguin menys. A part de salut, ¿què més li demana a la vida que no hagi aconseguit ja?

Jo li demano que el que em toqui viure sigui amb pau. Amb pau en tots els sentits. Sense alterar-me, sense lluitar... Disfrutant, assaborint el que quedi de vida. Tant el coronavirus com l’infart em van fer meditar molt, reflexionar sobre què és la vida. I saber prioritzar realment el que és important i relativitzar les coses que passen, que moltes vegades ens destrossen i fins i tot ens porten a l’hospital. Donar-los la importància que tenen. Així doncs, porto una vida moltíssim més suau i estic intentat pujar a aquest cavall de pau que em porti a aquest final.