Crítica de ‘Detrás de sus ojos’: el plaer del desconcert

La novel·la de Sarah Pinborough en la qual es basa ‘Detrás de sus ojos’, probable nou èxit de Netflix, es va fer famosa entre altres motius per donar peu al ‘hashtag’ #WTFthatending, una mena de #quinfinalesaquest. Segurament el ‘hashtag’ torna a agafar força amb l’estrena de la minisèrie, de la qual, igual que el llibre, és millor no saber res abans de començar el viatge.

De fet, tot i que avui dia és impossible, el millor seria no saber ni tan sols que hi haurà un final desconcertant. Un dels encerts de l’adaptació ordida per Steve Lightfoot, veterà productor britànic (‘Presunto culpable’, ‘Pétalo carmesí, flor blanca’) que va comandar una de les últimes sèries de Marvel Television (‘The Punisher’), deu ser la seva paciència a l’hora d’introduir l’espectador en una història i un món aparentment familiars, pròxims a la realitat o gairebé al realisme ‘kitchen sink’ (l’heroïna principal de classe obrera), per després, molt a poc a poc, introduir els elements que deformen la versemblança de la narració.

El plantejament inicial és de comèdia dramàtica romàntica. Coneixem la Louise (Simona Brown), una dona divorciada i mare d’un adorable fill de set anys (el petit gran actor Tyler Howitt), en la nit que ha decidit fer vida social i quedar amb la seva amiga Sophie (Nichola Burley) per prendre una copa. L’amiga la deixa plantada, però troba algú amb qui parlar, el gentil David (Tom Bateman, Bouc a ‘Assassinat a l’Orient Express’), però també per compartir un petó furtiu. Només un petó. Ell es disculpa, diu que no pot fer-ho i marxa. Però la Louise el torna a veure abans del que esperava: és el seu nou cap a la consulta de psiquiatria on treballa com a secretària alguns dies a la setmana.

Per desgràcia, el David no és només el seu cap, sinó que està casat amb la preciosa Adele (Eve Hewson), de qui la Louise, en certa manera, també es penja, tot i que només com a amiga. Com la novel·la de Pinborough, la minisèrie alterna la perspectiva de la Louise i de l’Adele, mentre que la segona protagonista, a més, ens ofereix els seus records. L’actitud controladora del David cap a la seva dona sembla lleument justificada: se’ns explica que ella va passar un temps en un hospital psiquiàtric després d’un incendi en el qual van morir els seus pares i des d’aleshores sembla que no és la mateixa. No en puc dir res més.

Notícies relacionades

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

’Yellowstone’, Kevin Costner contra tots

El director, Erik Richter Strand (‘Valkyrien’), no té la temptació d’avançar des del principi, amb excessos visuals o una càmera més vertiginosa, en quina mena de paisatge delirant acabarà la història. La frontalitat guanya la subjectivitat tret d’algunes escenes de malson i certs instants en què la càmera passa a ser estranyament flotant, com si algú observés des de dalt. L’efecte és inquietant, però no distreu en excés de l’acció ni revela massa.

Aquesta sèrie parla de bones persones que fan coses realment dubtoses (res anés del normal (res fora del normal) i d’estratègies misterioses per superar el trauma. Gairebé tot resulta inexplicable, però precisament en això rau el plaer: en anteposar el deliri a la raó, el salt al buit a la xarxa de seguretat, l’aventura a la rutina. Tot i que no és perfecta en absolut (direcció de vegades indiferent, repartiment desigual, efectes poc convincents), ofereix bones dosis de vertigen.