'Run', elèctrica fugida a una vida menys corrent

Darrere d’una gran dona hi pot haver una altra gran dona. Vicky Jones ha acompanyat la gran (o més ben dit, enorme) Phoebe Waller-Bridge durant totes les primeres etapes de la seva explosió creativa d’aquests últims anys. Va cofundar amb ella DryWrite, la companyia teatral coneguda per les seves vetllades escèniques de guerrilla i, després, un petit monòleg anomenat ‘Fleabag’, dirigit per Jones. En la primera temporada de la versió sèrie, ella en va editar els guions, com ja havia fet a ‘Crashing’, primera creació televisiva de Waller-Bridge. Quan aquesta va rebre l’encàrrec d’adaptar la saga Villanelle per a ‘Killing Eve’, Jones va ser part de l’equip de guionistes.

Jones és reputada dramaturga i directora teatral, però en l’àmbit televisiu ha viscut una mica a l’ombra de la seva millor amiga. Una cosa que canviarà quan el món disfruti de ‘Run’, la sèrie creada per Jones que HBO estrena aquest dilluns, dia 13. Les amigues no s’han distanciat, només canviat de rols: Vicky ara és la cap; Phoebe, una productora i actriu convidada, la gran dona darrere d’una altra gran dona.

Missatge de text d’auxili

La premissa de ‘Run’ pot ser, segons es miri, frustrant o alliberadora. ¿Una sèrie sobre dos examants que ho deixen tot i surten corrents? ¿En aquesta economia? Però potser ho necessitem, històries d’escapisme amb gent carismàtica, somnis de llibertat ben filmats, abans que nous recordatoris de misèries de tancaments. Certa broma sobre poms de porta i gèrmens no fa la gràcia prevista, però, fora d’això, ‘Run’ té bastant de tònic reconstituent.

En diem ‘bastant’ en lloc de ‘moltíssim’ perquè aquesta escapada no és tan rosa ni sexi com els seus personatges somien al principi. Fa quinze anys, Ruby (Merritt Wever) i Billy (Domhnall Gleeson) van fer un pacte: si es troben tancats en vides anodines, s’enviarien un missatge de text que digués, simplement, «CORRE», i això farien, córrer, recórrer junts Estats Units a la recerca d’una vida menys corrent.

En meitat d’un moment tan anodí com qualsevol altre de la seva vida de mestressa de casa, poc després de recollir la seva nova estoreta de ioga, Ruby rep aquest «CORRE», i entre aquesta proposta d’aventura i l’última petició del seu marit (que sigui a casa perquè puguin portar-li uns altaveus nous), tria l’aventura. Es deixa anar el cabell, agafa el primer vol a Nova York i es planta al lloc triat a l’hora apropiada.

Al principi, és com si res hagués canviat entre Ruby i Billy, sobretot per a bé: tornen la química, la complicitat i la comoditat per fer el ruc. Però la realitat (de vegades oculta) s’interposa en el seu periple sexi. El que comença com a elèctrica fuga al migdia es torna a poc a poc, sense remei, en una cosa més agredolça, melancòlica i fosca; sempre diabòlicament entretinguda.

Una altra dona molt humana

Els protagonistes de ‘Run’ fan un experiment d’història contrafactual amb la seva pròpia vida: ¿i si hagués seguit amb aquesta persona en lloc d’haver trencat amb ella? ¿El meu jo de la trentena podria continuar mantenint la vitalitat que tenia a la universitat? Jones parla de la sèrie com «una mena de realitat virtual, una experiència de visionament experiencial»: aquí hi ha el que podria passar, estimats espectadors, si realment enviéssiu aquest missatge a cert o certa ex durant una borratxera.

Notícies relacionades

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

’Yellowstone’, Kevin Costner contra tots

És fàcil voler fugir amb Ruby o amb Billy. Ella és, com les heroïnes de ‘Fleabag’ i ‘Killing Eve’, una dona complicada, contradictòria, molt humana, de qui no s’amaga la seva fam i iniciativa en matèria sexual. L’abans eterna secundària Wever es delecta i brilla com a veritable protagonista, a la fi. Billy és un guru vital sense rumb a la vida, millor arreglant els altres que a si mateix. Gleeson conquista com atribolat galant de ‘romcom’ després d’haver provat de defensar, en va, les inconsistències dramàtiques i conceptuals d’‘Una cuestión de tiempo’. Junts, Wever i Gleeson són pura dinamita verbal, física, emocional.   

El que ha aconseguit Jones amb ‘Run’ no és poca cosa: bàsicament, donar un sotrac elèctric, fosc i brillant a un gènere, la comèdia romàntica, que no passava precisament pel seu millor moment. La directora Kate Dennis es llueix component plans, sobretot durant l’arrencada de la fuga o, més tard, aquest trajecte amb barco per Chicago. És una sèrie important a tots els nivells, tot i que potser per ser comèdia i fogosa i relativament lleugera no es veurà o valorarà prou. Això seria una tragèdia.