Crítica de 'La peste', temporada 2: la fetor de l'hampa sevillana

Un dels aspectes més interessants de ‘La peste’ és el seu plantejament de peripècia detectivescocriminal en un context històric i estètic tan allunyat del gènere policíac clàssic com pot ser la Sevilla de finals del segle XVI. Aquest to prossegueix en la segona temporada de la sèrie creada per Alberto Rodríguez i el seu guionista habitual, Rafael Cobos, responsables de pel·lícules com ‘La isla mínima’ i ‘El hombre de las mil caras’, dues interessants reformulacions més (amb precís context polític més recent) del ‘thriller’.

Mateo Núñez, qui a la primera temporada va buscar el perdó del Sant Ofici ajudant en la resolució d’uns crims esdevinguts mentre la ciutat era fuetejada per la pesta, torna del Nou Món. La seqüència en terres americanes, en un campament gelat, amb al·lucinacions producte del fred i la gana, recorda una mica la recent ‘The Terror’. Però la llum d’aquest Nou Món que serà aviat aniquilat pels conqueridors es torna ràpidament fosca, ominosa, en ombres, quan Mateo torna a Sevilla. Una altra de les virtuts de ‘La peste’ és el seu suggeridor treball d’il·luminació, essencialment amb una llum feble de llums d’oli en els realistes interiors.

Mateo s’ha d’enfrontar a un altre misteri criminal per ajudar l’assistent de la ciutat, l’encarregat per la cort de salvaguardar el seu escàs ordre, i de passada protegir els seus, la Teresa i el seu fill Valerio, que també es torben embrancats en la seva odissea particular, la de salvar les prostitutes que treballen a prop del riu i embarcar-les cap a les Amèriques. En un parell d’escenes del capítol dos, a casa d’un penjat i en la conversa amb un jugador que explica a Mateo com funcionen els lladres, Rodríguez i Cobos apuntalen uns processos deductius dignes de Sherlock Holmes.

La Garduña, l’hampa sevillana

Notícies relacionades

'La peste', segona temporada: Sevilla, entre l'or i el fang

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

La trama gira ara entorn de La Garduña, l’hampa sevillana, els membres de la qual porten tatuats tres punts a la mà. La ciutat sembla haver esquivat l’estigma de la pesta, però continua poblada per prostitutes amb sífilis, lladres, comerciants de mercuri i alcavots amb talls a la cara que van del llavi a l’orella.

Sevilla està habitada per figures sinistres i continua impregnada d’una olor a mort i desolació. «¿Què és aquesta fetor?», pregunta la dona de Federico Arias, l’assistent, a l’arribar a la ciutat. «¿Quina fetor, senyora?», li contesta un servent. Els protagonistes d’aquesta sèrie fosca i tel·lúrica s’han acostumat a la fetor, i tot i que nosaltres no l’olorem, la tenim ben present en cada imatge de la sèrie.