Crítica de 'Stranger things 3': màquina d'emocions a ple rendiment

Sovint es titlla 'Stranger things' de simple pastitx de referències dels 80, com si un bon pastitx no tingués el seu valor o com si fos tan fàcil evocar amb èxit (molts ho han intentat i han fracassat) el sentit de la meravella, i la diversió, i l’emoció sense ironia de tant cine d’aquella dècada.

'Stranger things' és una carta d’amor amb milers de destinataris (Steven Spielberg, John Carpenter, Richard Donner, Stephen King, etc., etc., etc.), però escrita amb inusual bona lletra. Escrita amb sinceritat i fins i tot ingenuïtat: Matt i Ross Duffer degueren creure que retre homenatge a 'Under the skin’, una pel·lícula de fa només uns anys, en la seva representació del buit psíquic de Once, era una idea maca, i que ningú els titllaria de saquejadors o paios sense imaginació.

La millor manera de veure 'Stranger things', encara que una cosa així no es pugui forçar, és com aquests germans l’han concebut: sense temptativa de cinisme, amb el cor al descobert, reconnectant amb el nen interior si ja no ho ets a l’exterior. Això últim ens ho han posat especialment fàcil en la tercera temporada, que arriba a Netflix dijous, dia 4 de juliol, quan es desenvolupa (però el 1985) el seu espectacular clímax final.

Rates de centre comercial

La màquina d’emocions funciona a ple rendiment en vuit episodis en els quals personatges joves miren de sobreviure no només a nous i vells enemics, sinó al monstre de la pubertat, i els adults no es desenvolupen gaire millor, igual de matussers a l’hora de resoldre tensions amoroses. En realitat, ningú creix realment: tots som per sempre els absurds éssers que érem a l’institut. Cosa que explicaria l’èxit intergeneracional de 'Stranger things'.

Descriguem el paisatge de la tercera entrega sense caure en precisions, entre altres motius perquè Netflix ens ho exigeix respectuosament. La llista de punts per no tocar és llarga. Sí que podem explicar, sigui com sigui, que a l’estiu de 1985 Mike (Fionn Wolfhard) i Ce (Millie Bobby Brown) estan insuportables, petonejant-se tota l’estona mentre escolten balades AOR de Corey Hart o REU Speedwagon. Jim (David Harbour), tutor de la segona, està cansat de veure’ls tancats al seu dormitori. Si la porta s’entreobre, Ce, clar, la tanca sense necessitat de saltar del llit: mola tenir una nòvia amb superpoders.  

El fervor del primer amor no és l’únic que té absorbits els nostres joves herois. A Hawkins, Indiana, han obert un gran centre comercial, l’Starcourt, on al principi de la temporada Mike, Will (Noah Schnapp), Lucas (Caleb McLaughlin) i Max (Sadie Sink) es colen en una preestrena d’'El dia dels morts’, de George A. Romero. La relativa normalitat no tarda a torçar-se, perquè a la meitat de la projecció es talla la llum i Will té Aquella Sensació: alguna cosa s’acosta, una cosa assedegada de sang, i sembla pitjor que mai.

Als cines de l’Starcourt passen també ‘The stuff’ (¡por!), 'Oz, un món fantàstic' (¡més por encara!) o 'D.A.R.Y.L.' (esnif encara), però cap d’aquests clàssics d’Aquells Anys Meravellosos són referències importants per als nous episodis. Pensin més en 'La invasió dels lladres de cossos’, en la versió de Philip Kaufman (per alguna cosa hi ha una sabateria anomenada Kaufman Shoes al centre comercial), la primera entrega de 'Terminator' (estrenada als EUA a la tardor de 1984 i aquí ja el 1985) i, sobretot, 'La cosa', que dona peu a una divertida conversa en la qual es compara el treball de Carpenter amb la New Coke.

Dolors del creixement

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Els millors cops d’humor arriben, de nou, de la mà d’un Gaten Matarazzo (el sense parell Dustin) cada vegada més a prop de John C. Reilly en la seva deliciosa comicitat. També enamora Maya Hawke (filla d’Uma Thurman i Ethan Hawke, hereva del talent dels seus pares) com un nou personatge, Robin, companya de Steve (Joe Keery), el que no para de lligar, a la gelateria de l’Starcourt. El repartiment incorpora també un favorit dels 80, Cary Elwes, el plebeu Westley de 'La princesa promesa', com a alcalde corrupte, o Jake Busey, com un dels periodistes veterans que arruïna l’experiència de Nancy com a becària del 'Hawkins Post’.

Però la Jugadora Més Valuosa de l’equip és, encara i sempre, Millie Bobby Brown, àlies Once, component del jove repartiment original amb més probabilitats de fer gran carrera una vegada acabi la sèrie; en principi, amb la quarta o cinquena entregues. En la seva mirada i les seves accions s’aprecien, de la forma més natural, tots els sentiments que associem a l’adolescència: aquest primer desig, aquesta innocència romanent, aquesta maduresa amenaçadora i, com més s’acosta el final, aquesta por davant de la impossibilitat de fer marxa enrere, com Marty i Doc, a temps passats en què tot era, malgrat el Demogorgon, una mica més senzill.