El creixement de l'espiritualitat: més enllà del papa i les religions

“Tenim la necessitat de posar en relleu la dignitat i la compassió humanes, el valor de la condició d’ésser humà i del seu conjunt; ho necessitem per viure i per sobreviure. Aquesta necessitat, al seu torn, és reactiva a un context en què aquests valors estan en risc a causa del paradigma tecnològic, econòmic i productiu en què estem immersos”, argumenta Anna Falcó, responsable de la Càtedra UB de Salut Espiritual i Humanització de la UB amb el patrocini de la Fundació Sanitària Mollet.

L’espiritualitat vindria a donar resposta, segons aquesta experta, als reptes que han deixat oberts grans avenços científics, com ara la deshumanització de l’assistència, la presa de decisions condicionades per la IA o el risc que la tecnologia prengui decisions sense equitat. Per això, per a Falcó, en aquestes últimes dècades “les grans transformacions socials, científiques i econòmiques ens porten a la necessitat de trobar noves formes de protegir allò que és humà en essència”.

Falcó posa com a exemple l’èxit de la Càtedra que dirigeix, després de dos anys de funcionament: “El balanç és molt positiu, ha estat molt ben acollida per diferents sectors, hem creat una microcredencial i un màster especialitzat; i pel que fa a la recerca, hem generat nous estudis, juntament amb tesis doctorals, treballs finals de màster i treballs finals de grau”. La Càtedra ha obert col·laboracions internacionals amb altres universitats i centres de recerca.

Joves amb creences

Segons l’última enquesta oficial, del 2023, gairebé la meitat dels catalans tenen creences religioses. Per edats, les persones més grans de 64 anys creuen més, però entre els 25 i 34 anys el percentatge de creients és del 48% entre les dones; i també la meitat dels homes joves de 18 a 24 anys tenen creences. I els joves són els més partidaris —segons aquest sondeig del CEO— d’una assignatura sobre diversitat religiosa. La confessió majoritària és clarament el catolicisme. I per al 57% dels catalans, Déu té influència en les decisions que prenen a la seva vida.

Resposta a un buit

Mercè Conangla, psicòloga al capdavant de la Fundació Ecologia Emocional, respon a la pregunta de l’auge de l’espiritualitat amb una idea: el buit que senten molts ciutadans en la societat actual. “Tenim molta abundància exterior però fam interior, fam i set de trobar un sentit a l’existència; l’èxit ha deixat de donar resposta a les grans preguntes i és aleshores quan comencem a entrar en l’exploració d’aquest espai, que alguns anomenen ànima, i que seria aquesta dimensió espiritual, la que busca sentit, connexió, transcendència”.

A la Fundació, amb trenta anys ja d’experiència, han percebut aquest auge de l’interès per la dimensió espiritual: “Hi ha molta gent que busca, a partir del creixement personal, el mindfulness, la contemplació, les religions... El fet que nosaltres creéssim l’Institut de la Bondat neix també d’aquesta espiritualitat que ens uneix a tots, independentment que siguem religiosos”.

Pot haver-hi religió sense espiritualitat?

Falcó explica clarament que religió i espiritualitat no són necessàriament sinònims: “L’espiritualitat és la recerca de sentit, de propòsit vital i de connexió amb el transcendent, una dimensió intrínseca de l’ésser humà; l’espiritualitat no és religió; la religió és una forma d’expressar l’espiritualitat, però no l’única”.

És més, es pot sentir espiritualitat sense ser religiós i es pot donar el cas de ser religiós, però no espiritual, “si la persona religiosa no integra o no treballa la seva espiritualitat, com el propòsit de vida o la connexió amb els altres d’una manera conseqüent amb els valors i preceptes de la seva religió i es deixa portar simplement per altres motius, com la necessitat de pertinença a la comunitat religiosa”.

Per això, a l’OMS i en diferents societats científiques es diferencien tots dos termes per evitar, com explica Falcó, “fal·làcies, demagògia i debats estèrils”. “Per a mi —opina Conangla— l’organització religiosa no té res a veure amb l’espiritualitat, pots ser un obedient seguidor de consignes i ser poc espiritual; no dic que tots siguin així, afortunadament hi ha grans teòlegs”.

Notícies relacionades

Marisa, testimoni en primera persona: «Jo no soc els meus pensaments ni les meves emocions»

Àngels, mare amb òvul de donant: “El meu embaràs van ser nou mesos d’obsessió i por”

Conangla crida també l’atenció sobre aquesta diferència de conceptes: “No hem de confondre el mètode amb el què; podem explorar el mindfulness, o fer contemplació a la natura, o silenci... Cada persona escull camins i cadascun et porta a un lloc; no és bo quedar-te a la superfície de les coses; aprofundeix, perquè l’espiritualitat no deixa de ser també una àrea de venda de consum”.

“És una força inherent”

Per al filòsof Francesc Torralba, també és evident un retorn de l’espiritualitat, “perquè és una força inherent a la persona humana, que l’impulsa a conquerir objectius nobles”. I es manifesta de formes diverses: en la literatura, l’assaig i la música. Què s’hi guanya, amb l’espiritualitat? “Les persones de confessions diferents i també d’espiritualitat laica van a fons, no es queden a la superfície, intenten veure què hi ha més enllà de l’eslògan”. Això implica relativitzar la immediatesa: “És una mena de distanciament, de despreniment, que et porta a perseguir la bellesa, la veritat i la bondat”.