Despertar amb un somriure

Al madridisme no li va doldre el què. El què és una Lliga. Un trofeu més per a la vitrina, una foto, confeti i una tertúlia animada en algun plató nocturn. No. El que realment cou és el qui, el com, el quan i l’on.

El qui és del tot insuportable. Perquè aquest Barça no ha guanyat amb un exèrcit de fitxatges impossibles adquirits a cop de talonari. No. Ha guanyat amb una colla de xavals formats a Sant Joan Despí que no porten l’escut estampat sobre el pit, sinó incrustat al cor. Mentre d’altres col·leccionaven figures amb les quals vendre samarretes i més samarretes, aquest Barça de Laporta fabricava identitat, una identitat a la qual ahir li va donar per explotar als ulls del món.

Després arriba el com. Aquest Barça no demana permís: juga amb alegria, solidaritat, desimboltura, gairebé amb rebel·lia adolescent. Nois que encaren com si no sabessin el que pesa un clàssic... Precisament perquè van créixer somiant que un dia el jugarien. El madridisme ha d’aguantar sucumbir contra un que es diverteix, que demana la pilota en català i que desmunta a bufetades els seus decorats artificials.

I el maleït quan. Quan els dos clubs estaven cridats per primera vegada en la història, no només a decidir en un cara a cara qui mana de veritat, sinó qui s’emporta la Lliga en un enfrontament directe i despietat. Sense excuses. Sense càlculs. I allí va aparèixer de nou un Barça a empentes, en el qual tots volien jugar, contra un Madrid ple de jugadors amagats que s’esborraven davant una evidència vergonyant.

Notícies relacionades

Un gol de l’etern Stuani evita la derrota del Girona a Vallecas

Fervor blaugrana pel campió

I, finalment, l’on. Aquest nou Spotify Camp Nou, cridat a tornar a ser el gran temple mundial del futbol. Perquè, mentre uns continuen tenint equips d’aparador, el Barça prefereix construir, vibrar, riure i plorar al centre de l’escenari.

Les lligues passen. Però, quan una generació nascuda a casa guanya, gaudeix i a més ho fa contra tu, en el dia decisiu i a l’escenari definitiu, ja no parlem d’una derrota. Parlem de l’inici d’un trauma que avui es dibuixa infinit.