Lurdes Quintero, geògrafa i mediadora: "Cal anar amb compte a l’hora de relacionar la causa-efecte en la mort per suïcidi"

-Quina tesi vols aportar al fenomen del suïcidi?

-El llibre neix d’una experiència personal i de trobar a faltar allò que envolta la mort per suïcidi. Tot el que trobava era des d’una perspectiva individual i privada, d’alguna cosa que passa de portes endins, com passava amb la violència masclista. Jo creia i percebia, i per la meva experiència, que era una qüestió col·lectiva i que aquest relat no estava a l’ordre del dia. També el fet que estigui completament patologitzada, com una malaltia, quan la majoria de persones que moren per suïcidi no estan malaltes. Si han desenvolupat alguna depressió o ansietat és per conseqüències socials, no perquè els neixi de manera biològica el fet d’estar així. Vull apel·lar a la responsabilitat com a societat de parlar-ne i de posar-hi solucions i no relegar les polítiques de prevenció a posar més psiquiatres i psicòlegs.

-El llibre posa el focus més en la vessant social que la psicològica o biològica, per entendre el fenomen del suïcidi. Segons les entitats de prevenció, es tracta d’un fenomen multifactorial... En el text parles d’assassinats socials...

-Un suïcidi abans d’un desnonament és un assassinat social. Claríssim, des de la meva perspectiva. Jo considero que les malalties mentals no existeixen. És una terminologia per excloure les persones amb diversitat mental que hi ha a la societat. Jo tinc una diversitat mental i no em considero una persona malalta. I, per tant, des de la psiquiatria crítica i l’activisme de l’Orgull Boig, defenso en primera persona —que en això ningú m’ho pot negar— la meva visió de les malalties mentals. Jo no em considero una persona malalta sinó diversa a nivell mental. Això és completament legítim. I, sí, el llibre està fet des d’aquesta perspectiva, és la meva i és política. Però no he vingut perquè se’m rebati, sinó perquè se’m pregunti i jo informo. No vinc a contrastar perspectives.

-En el llibre també afirmes que "mai no podem saber quin ha estat el motiu del suïcidi" i que és "multifactorial"

-Jo el que faig és insistir que la mort per suïcidi és molt complexa i multifactorial i que el problema és que únicament s’ha definit des de les causes mèdiques. Jo això ho faig dins de la Càtedra d’Antropologia Mèdica de la URV (Universitat Rovira i Virgili). S’ha de posar sobre la taula que hi ha factors relacionats amb causes socials. En cap moment faig la determinació que totes les morts per suïcidi siguin socials...

-Al text qüestiones l’existència de les malalties mentals

-Sí, perquè jo vinc de la psiquiatria crítica. No considero que un autisme sigui una malaltia mental, és una diversitat, jo m’alineo amb la psiquiatria crítica...

-L’autisme no, però l’esquizofrènia, la depressió major, el trastorn bipolar...

-... Per a mi són neurodivergències. S’hi pot estar d’acord o no. He fet una investigació i aporto dades. Intento traçar un relat que fins ara no he trobat a nivell bibliogràfic amb dades, la qual cosa no significa que tots els suïcidis siguin per aquestes causes. Hi ha morts que són eutanàsiques. En la mort per suïcidi parlem de la fase final del patiment, no de què li va passar tres anys abans. Hem de parlar de les ganes de morir com un procés que comença molt enrere en la història de vida de la persona i acaba amb la ideació suïcida. Però només s’aborda, pel que fa a la prevenció, quan la persona ja està amb la ideació o ha fet un intent.

-A la depressió no s’hi pot arribar per diferents causes biològiques, psicològiques i socials?

-Jo el que dic és que també hi ha factors socials que porten a tenir una depressió. I que hi ha persones que moren per suïcidi que no tenen depressió i que tenen un patiment que els genera la societat. Jo no soc metgessa, ho he analitzat des del punt de vista antropològic de la conflictologia social. El suïcidi és una mort molt complexa i multifactorial i traço un relat de les situacions socials o del que hi ha a la societat capitalista que fa que les persones no tinguin cap altra sortida que la mort per suïcidi. Sí que em poso amb les neurodivergents perquè soc neurodivergent i he patit el tancament psiquiàtric, però no estic eliminant que hi hagi altres motius. Jo n’he analitzat uns quants. I de motius socials n’hi ha molts que m’he deixat. No és excloent.

-Pel que fa a les mesures de prevenció, al llibre denuncies que es basen en l’àmbit sanitari, però en el pla català es parla de prevenció i de col·lectius vulnerables...

-Però es despleguen des de l’àmbit sanitari.

-Parles dels psiquiàtrics com a presons i dels psiquiatres com a carcellers...

-No sé si has viscut alguna experiència de tancament psiquiàtric, però especialment a les comarques de Tarragona, el model és el del tancament. Quan algú té patiment psíquic, el que menys necessita és un aïllament o una contenció mecànica i això és el que s’està fent.

-Les TIC poden explicar l’augment de casos de suïcidi?

-Cal anar amb compte a l’hora de relacionar la causa-efecte en la mort per suïcidi, perquè és una qüestió molt complexa. El que sí que pot fer és que, davant d’un patiment en un entorn laboral o escolar, les xarxes socials facin que aquest patiment o assetjament no s’acabi mai. Pot generar escenaris de patiment infinit i continu i que fins i tot creixi exponencialment.

Notícies relacionades

Un mètode innovador troba marcadors genètics en la depressió, l’esquizofrènia i el TDAH

Maria José Valiente: "A les segones oportunitats hi arriba més una persona que ha viscut, que ha caigut i que s'ha tornat a aixecar"

-Entenc que es tracta, doncs, de posar el focus en els aspectes socials...

—Sí, perquè he trobat a faltar aquesta bibliografia, hi ha un buit que he intentat omplir, sense excloure l’altra bibliografia, ni excloent motius mèdics o biològics. No substitueixo uns pels altres, aporto una informació d’un relat que fins ara no existia. Parlo de valors del capitalisme com la competitivitat, l’exigència laboral, la soledat, l’individualisme. Ho faig per ampliar el focus i animar que les polítiques de prevenció no es plantegin només des de departaments mèdics sinó des d’Habitatge o Ensenyament. És transversal. Hi ha molts professionals que poden fer polítiques de prevenció. No nego que les que hi ha tinguin el seu efecte, dic que cal ampliar-les.