Oriol Mitjà: «La depressió no és deixadesa, ni mandra. És un dolor que et treu les ganes de viure»

-¿Com et prens la vida, després de les depressions que has patit, en especial respecte a la teva gran autoexigència i les teves obsessions?

-Ha madurat. He pres consciència de tot el mal que m’estaven fent una sèrie d’idees preconcebudes i una manera d’entendre el món, que em destruïen per dins...

-Et destruïen...

-Sí, sí.

-Estaves amb la teva parella en un lloc paradisíac i seguies amb les ganes d’encendre l’ordinador... Suposo que això ho vivies com un conflicte interior...

-És un engany mental que arriba fins a la incapacitat de gaudir d’unes vacances, d’un cap de setmana, molt pendent del que els altres desitgen de mi, necessiten mi, i molt poc pendent del que necessito jo.

-I això ha canviat...

-Almenys m’he adonat que existeix, a base de viatges a les tenebres, de comprendre la fragilitat humana. El patiment et dona perspectiva. Després de passar dolor, pèrdues, desitjos incompresos, tens més perspectiva que la vida és ferotge i que te la pots prendre d’una altra manera. Poder pensar des d’aquesta altra mirada no significa que desapareguin les teves cicatrius, però pots prendre decisions de forma diferent.

-¿Fins a quin punt aquesta infància en què et senties diferent, et van fer bullying i et van dir ‘marica’, ha influït en les teves depressions en l’edat adulta?

-No ho sé. En la meva infància hi va haver burla i humiliació. Interpretava que jo era defectuós i que havia de canviar. Busques que l’altre et vulgui en el seu grup. La pressió autoimposada de l’autoexigència s’acaba convertint en una font d’ansietat, d’angoixa, de no poder viure. Això segur que predisposa a la fatiga física i mental i segur que predisposa.

-I això desenvolupa una depressió posterior o no...

-O de vegades és tristesa, ansietat, trastorn alimentari. Cadascú el desenvolupa d’una manera...

-Al llibre parles de la depressió de la teva mare, que et va tocar sent adolescent. Parles d’aprendre a estimar-la en l’absència...

-Quan arribava a casa, la casa sempre estava apagada i sense llum i la meva mare era al llit. Ho passava malament i jo ho passava malament també per veure-la així. Va durar molts anys i s’acumulava la tristesa i la tristesa l’emportàvem els altres. Jo l’estimava i l’estimo fins a l’infinit, és la meva mare... però durant la infància em va faltar aquest paraigua que ella no em podia donar. És això d’arribar a casa després que riguin de tu i et digués ‘ets el nen més bonic del món’. Ella no podia.

-¿Què li diries a algú que convisqui amb un fill, una parella o una mare amb depressió?

-Els diria una cosa que no vaig entendre fins que jo vaig passar la depressió: la depressió no és deixadesa, ni mandra ni no estimar-se aixecar del llit. És una cosa que qui no pateix li costa d’entendre. Fins i tot a mi, quan no estic en depressió, em costa d’entendre. És un dolor que et treu l’energia, la motivació, les ganes de viure.

-Hi va haver un moment en què vas salvar la teva mare...

-Va ser una trucada...

-No se t’oblidarà..

-Que et truqui la teva mare i et digui ‘t’estimo fill’ i tu sàpigues interpretar què significa això... I sentis la por de perdre-la, i de trobar-me-la a punt d’anar-se’n, és una cosa que porto bastant dins.

-Quan has estat amb depressió i algú t’ha dit alguna cosa com ‘aixeca’t ja’, ¿com ha entrat en tu aquesta frase?

-És horrorós perquè [llarga pausa] la depressió, a part d’entristir-te, també et fa dubtar. Et preguntes en quina mesura és per beure dues cerveses, per no cuidar-te, perquè no tens ganes de treballar... Et culpes a tu mateix. I quan una altra persona t’ho recrimina, et desperta un sentiment de culpa horrorós.

-Has esmentat les cerveses, que apareixen al llibre, quan parles de l’abús de l’alcohol, de provocar-te els vòmits, de no poder dormir... ¿Amb què ho relaciones?

-Molt del que explico al llibre són mecanismes d’evitació, de no voler sentir l’emoció trista o negativa, l’ansietat. Et vols deslliurar com més aviat millor, de vegades amb pastilles o amb l’efecte ansiolític de l’alcohol. És una manera de relaxar-te, que és el que més desitjo.

-Portant aquest argument a l’extrem, intentar suïcidar-se també seria una manera d’evitar...

-El suïcidi és una manera de deixar de patir. És quan ja no trobes cap altra solució i tot se’t fa tan pesat i no veus sentit a la vida. No hi ha cap altre motiu. Creus que aquesta vida no val la pena i no vols continuar patint tant. Seria equiparable a qui té un mal d’ossos enorme i constant i diu que no vol patint.

-Arriba la pandèmia i vas estar en el focus mediàtic. Rebut crítiques. ¿Com ho vas viure, tenint en compte la teva manera de ser, el teu perfeccionisme, la necessitat d’agradar?

-Imagina-t’ho. Una vida intentant aconseguint l’afecte dels altres per un sentiment d’inseguretat i inferioritat, i de cop tot es va veure qüestionat de forma sistemàtica. És molt dolorós. I desgastant, perquè no hi havia un moment per parar-se i reflexionar.

-¿Tens por de recaure?

-És una por constant. Quan ets al pou és horrorós. Una de les coses que més fa patir és que quan ets dins, penses que mai s’acabarà. És igual si l’has tingut cinc vegades. A la següent, tornes a pensar que mai s’acabarà. I quan surts del pou, agafo molta por de tornar a caure i intento controlar-ho tot, em torno molt obsessiu.

-Aquesta estabilitat diuen els especialistes que són bàsiques per als qui heu passat per això

-Hàbits saludables de dormir bé, sí. Però parlo de tornar-te obsessiu per tenir-ho tot perfecte i ja que no surt mai perfecte, et genera més ansietat. Al psicoanalista li dic que em vull quedar tancat a casa perquè allà no hi ha incerteses i em diu que hauré d’aprendre a conviure-hi.

-Al final del llibre et preguntes sobre tu jo. ¿Qui és Oriol Mitjà, avui?

-Jo em reconeixia com una persona amb depressió, i un col·lega em va dir ‘no ets només una persona amb depressió’. Tu ets metge, trist, viatger i d’aquesta ideologia... Cap etiqueta és certa del tot. Pots canviar d’opinió amb el temps, pot ser que no siguis tan impuntual com eres. Diem ‘jo soc molt...’ El que he après és que puc fer créixer coses diferents, més pròximes al que vull ser, no al qual m’han dit que havia de ser.

Notícies relacionades

Catherine Durkin, psiquiatra: "El risc de desenvolupar problemes de salut mental pot augmentar durant la perimenopausa”

Salut mental al món rural: quan el teixit social és una arma de doble tall

-¿Què opines dels professionals i testimonis en primera persona que demanen mirar la persona en la seva globalitat, per sobre de les etiquetes diagnòstiques? ¿Hi hauria d’haver un enfocament menys biomèdic i més social?

-Etiquetar-ho tot és massa rígid. És necessari etiquetar si t’ha d’ajudar a tenir una resposta específica, que aquest tractament està provat. T’ajuda a decidir. La resta d’etiquetes te les pots estalviar.