Mònica, 22 anys: "Era una adicta als ansiolítics, com una ionqui"

Tot va començar al Batxillerat i amb l'ansietat que li provocaven els exàmens. "Passava alguna cosa, li deia a la meva mare, tenia molts atacs de pànic i no volia medicar-me perquè em feia por, estava superdesregulada", recorda. "És com tenir foc al cos, sents que t'arribarà un atac de cor i comences a tremolar, a hiperventilar, no pots ni caminar", descriu.

Després d'un d'aquests atacs, al servei de Psiquiatria de l'Hospital del Mar li van indicar que havia de medicar-se. La medicació aconseguia certa estabilització, però l'ansietat no cessava. I al centre de salut mental -on tenia visites cada sis mesos- li van recomanar que, en lloc d'anar a Urgències, tingués a mà el diazepam -ansiolític- de rescat quan tingués un atac.

Atacs diaris

Els atacs eren diaris. Li van pujar la dosi de l'ansiolític. El psiquiatre li va recomanar un diazepam per dormir. I va ser derivada a la Unitat d'Ansietat, on l'enfrontaven als símptomes com la taquicàrdia o la suor. "Em prenia el diazepam a la nit, em despertava a les dues de la matinada, no anava a classe perquè estava KO, i l'endemà el mateix, fins que me'l van retirar, només em donaven el de rescat, però ja no em feia res" quan tenia un atac, recorda Mònica (que prefereix mantenir l'anonimat i no es diu Mònica). Volia un segon diazepam. "Vaig arribar a demanar diazepam pel carrer, estava enganxada i vaig agafar una addicció molt forta, el meu cos volia la pastilla i creava aquest malestar que jo tenia per poder-la prendre", detalla.

"Me'n volia anar"

La situació va empitjorar. Va voler marxar de casa amb el seu pare -separat de la seva mare- perquè considerava que no era compresa. En un d'aquests atacs, la mare no va voler donar-li el diazepam, ("jo tenia tota la medicació amagada", apunta la seva mare, i li donava només una pastilla, la de rescat) i la Mònica se'n va anar perquè sentia que s'estava ofegant, que es moria. "Vaig cercar per tota la casa on estaven les pastilles, com una drogaddicta i vaig pensar que l'única solució era anar a la finestra i ja sé que això no s'ha de fer, i jo no volia fer-ho, estava fora de mi, i em vaig voler anar".

"Era com una alienació, com una persona que té la mirada fixa, corrent cap a la finestra, fora de si; vaig córrer darrere -recorda entre llàgrimes- i la vaig treure amb totes les meves forces cap a fora, i vaig obrir la porta de la casa, se'n va córrer escales avall", recorda, emocionada, la seva mare, Sandra.

"Es va prendre tot el blíster"

Però aquest episodi no va acabar amb el dolor. Associava la casa de la seva mare amb l'ansietat. Els Serveis Socials li van proporcionar un pis tutelat compartit amb altres joves. "Les meves companyes, quatre noies, estaven pitjor que jo, tenien depressió i no tenien pares; jo em prenia el diazepam de rescat, i me l'anava prenent; les meves companyes estaven fatal i la meva ansietat es va triplicar. Volia un lloc segur i va ser pitjor. I els educadors no feien absolutament res".

Les companyes de pis li robaven medicació de la seva habitació. Una d'elles va ingerir tot el blíster de pastilles. Ella va ser la que va trucar a l'ambulància i als educadors de l'Ajuntament de Barcelona. "Ningú em contestava el telèfon, la meva companya estava inconscient, amb convulsions", detalla. Aquell any en aquell pis, en definitiva, no li va proporcionar la calma i l'estabilitat que necessitava. Més aviat tot el contrari.

"Jo creia que tenia alguna cosa més"

Mentrestant, Mònica insistia als metges que el seu problema anava més enllà de l'ansietat. Trastorn de la Personalitat, bipolaritat... Els professionals li deien que no. Que era ansietat. Va tornar amb la seva mare i la situació va empitjorar. Va patir una ruptura sentimental. Va començar a visitar una psicòloga privada. "Amb aquesta sí que parlàvem -diu la mare- i la professional es va adonar de la dependència al diazepam". I els va advertir que no hi havia teràpia possible fins que no es desenganxés. Li va treure de cop la medicació.

"Cercava la pastilla com una drogaaddicta"

"Vaig reaccionar amb agressivitat, vaig agredir la meva mare, la seva parella, buscant per tota la casa una pastilla, com una drogaddicta, el meu món es va enfonsar, em vaig autolesionar, volia dolor físic per compensar el dolor mental. Estava passant una síndrome d'abstinència molt fort", recorda Mònica.

I va ingressar en un centre de desintoxicació lluny de Barcelona. "És l'experiència més horrible de la meva vida, estava envoltada de drogaddictes, alcohòlics, tots més grans que jo; per benzos [benzodiacepines] hi havia dos o tres persones de quaranta pacients", explica. "Les teràpies eren superdurs, tenia un síndrome d'abstinència total, els psiquiatres no sabien què fer amb mi, em vaig fugir tres vegades a la muntanya, sola", afegeix. "Una pel·lícula de terror, vaig estar un mes".

"La teva filla està molt malament, no podem amb ella, no pot estar en aquest centre [que costava 9400 euros mensuals], tinc pacients d'heroïna que no estan com ella", li van dir a la mare, que es va plantar. D'allà a un centre de dia per a l'addicció, també privat. Mònica tenia ara dos diagnòstics: l'ansietat i l'addicció. D'aquí també va intentar fugir.

Fins al mes passat de setembre, Mònica no ha rebut el diagnòstic que el seu problema és Trastorn de l'Espectre Autista (TEA). El psiquiatra i investigador Benedikt Amman li va oferir una plaça pública d'hospital de dia al Fòrum, a Barcelona, abans de l'estiu, durant el qual va patir un episodi dissociatiu. "No era conscient de res, no podia parlar", relata.

En aquell centre de dia va ser quan, finalment, van descobrir els bucles de pensament de Mònica i altres comportaments i va ser quan Benedikt li va comentar a la seva mare que veia trets d'autisme. "Jo ja notava pensaments molt intrusius, no sortia d'una idea", recorda ella.

Ara Mònica està en un altre hospital de dia a Barcelona. Diu que està millor però li costa. Continua lluitant amb l'ansietat. De moment, ha d'estar sempre acompanyada de la seva mare o el seu avi, no pot estar sola. "Sense el diazepam, no puc fer les coses -confessa- tinc por de tenir un atac". "Ara tinc una psicòloga en un centre privat d'autisme -perquè no hi ha res públic- amb la qual connecto superbé".

Mònica cuida la sobreestimulació que pateix des de petita respecte a les llums i els sons. I està convençuda que sí, que serà actriu professional. Ha fet un videoclip i ha fet d'extra en algunes sèries. "Vull acabar la meva formació perquè al teatre és l'únic lloc on no sento l'ansietat", conclou. Això, i continuar la teràpia. "Falta molt recorregut, molt de temps, però aquest és el camí, fer una vida normal, és el que més vull".

Notícies relacionades

L'autisme invisibe de les dones: la faiga de semblar normal

Addicció al sexe: quan deixa de ser una elecció i cal demanar ajuda

Sandra, una mare coratge, guarda una carpeta amb tot el recorregut de lluita pel qual ha hagut de passar, juntament amb altres dos fills menors que Mònica, durant aquests anys. S'ha sentit exclosa del tractament perquè Mònica ja era major d'edat. "No hi ha feedback ni treball conjunt", denuncia. No ha pogut rebre teràpia a casa. No ha tingut suport psicològic en els ingressos a planta. I un dia recorda com una punxada que un psiquiatre li va dir que "treballés el meu sentiment de culpa davant la possibilitat del suïcidi de la meva filla".

I sobre l'autisme, denuncia la manca de formació entre els professionals i lamenta el temps d'espera perquè fos derivada a la Vall d'Hebron. El preu de 600 euros per un diagnòstic. "Falten serveis públics per a persones amb TEA", conclou. Amb tot, s'acomiada amb un somriure d'agraïment. Sempre al costat de la seva filla.