Edat i territori: per què moltes morts per suïcidi es produeixen lluny del sistema assistencial

Segons les xifres oficials, 1.162 persones de 65 anys o més es van suïcidar a l’Estat espanyol el 2024, gairebé una de cada tres morts per suïcidi aquell any. D’aquestes, 867 eren homes i 295 dones. Si s’estreny encara més el focus, 666 morts corresponen a persones de 75 anys o més, amb una clara sobrerepresentació masculina (516 homes davant de 150 dones).

Aquestes dades absolutes ja apunten una realitat sovint invisibilitzada: el suïcidi en edats avançades no és residual. Però és quan es tenen en compte les taxes per 100.000 habitants quan el fenomen adquireix una altra dimensió.

Quan el risc creix amb l’edat

Les taxes de suïcidi augmenten de manera progressiva amb l’edat, especialment entre els homes. En el grup de 85 a 89 anys, la taxa masculina supera els 40 suïcidis per cada 100.000 habitants, i en el tram de 90 a 94 anys arriba a més de 45, molt per sobre de qualsevol altre grup d’edat. En canvi, les taxes femenines es mantenen molt més baixes en totes les franges, fins i tot en les edats més avançades.

Aquest contrast posa de manifest dues qüestions clau: d’una banda, que el risc no es distribueix de manera homogènia al llarg del cicle vital; de l’altra, que el gènere continua sent un factor determinant, també —i especialment— en la vellesa.

“No és només una qüestió d’edat cronològica”, apunta Albert Quiles, director de la Fundació Amics de la Gent Gran. “En edats avançades conflueixen factors com la pèrdua de vincles, la solitud no desitjada, el dol acumulat, la malaltia o la sensació de no ser necessari. Tot això té un impacte directe en la salut mental”.

Municipis petits, menys mirada pública

Les dades disponibles no permeten saber el lloc exacte on es produeixen les morts, però sí ofereixen informació sobre la mida del municipi de residència i de defunció, un indicador rellevant per entendre el paper de l’entorn.

El suïcidi presenta una presència proporcionalment més alta en municipis petits i mitjans, especialment entre les persones grans. En aquests entorns, la proximitat social no sempre es tradueix en xarxes de suport efectives, i l’accés als recursos de salut mental pot ser més limitat.

“La idea que en els pobles ‘tothom es cuida’ no sempre és certa”, assenyala Mercè Torrentallé, psicòloga i experta en salut mental comunitària. “Hi ha molta invisibilitat del patiment, especialment en persones grans, que han après a no expressar malestar emocional o a viure’l en silenci”.

Torrentallé destaca que en edats avançades el sofriment psicològic sovint queda diluït darrere de diagnòstics físics, processos de dependència o narratives d’“envelliment normal”, fet que pot retardar o impedir una detecció adequada del risc.

El pes del silenci

Notícies relacionades

Per què els homes moren més per suïcidi: una bretxa que no és innata i creix amb l’edat

El 40% de les dones amb problemes de salut mental han patit violència física o psicològica, segons un estudio

A diferència d’altres franges d’edat, el suïcidi en la gent gran rep menys atenció mediàtica i social, malgrat l’elevat risc que reflecteixen les dades. Aquesta manca de visibilitat dificulta tant la prevenció com el desplegament de polítiques específiques.

“No podem abordar el suïcidi només des de la urgència o des de les edats joves”, insisteix Quiles. “Si no incorporem una mirada clara sobre l’envelliment, la solitud i la salut mental en la vellesa, continuarem arribant tard”.