Com llegir les dades del suïcidi: què expliquen les xifres i què no

Així ho subratlla Andoni Anseán, president de la Societat Espanyola de Suicidologia i de la Fundació Espanyola per a la Prevenció del Suïcidi, que insisteix en la necessitat de llegir les dades amb cautela i de no atribuir-los una capacitat explicativa que no tenen. «Les estadístiques descriuen, però interpretar el suïcidi és molt complicat», resumeix.

Les xifres no parlen soles

«En suïcidi no sabem res: intuïm molt, però tenim poques evidències científiques», afirma Anseán. El registre oficial de causes de mort permet conèixer quantes persones moren per suïcidi i comparar-ne l’evolució en el temps. Tanmateix, no ofereix informació sobre els processos previs ni sobre els factors que conflueixen en cada cas. «L’observatori observa: descrivim; interpretar és molt, molt complicat», afegeix.

La sèrie històrica de l’última dècada mostra oscil·lacions anuals, amb repunts i descensos, sense detectar canvis estructurals abruptes. Entre el 2014 i el 2024, el nombre total de morts s’ha mantingut en valors relativament estables, amb un màxim el 2022 i un descens progressiu els dos últims anys. En termes de taxes per 100.000 habitants, el patró és similar: variacions moderades sense una ruptura clara.

Edat: volum i risc no són el mateix

Tal com mostren les taules de distribució per edat publicades a la primera peça, el volum més alt de morts per suïcidi es concentra de manera persistent en les edats mitjanes, especialment entre els 45 i els 59 anys. Aquest patró es repeteix al llarg del temps i no es veu alterat pel descens registrat el 2024.

En les edats més avançades, el nombre absolut de casos és menor, però les taxes de mortalitat són proporcionalment més elevades, sobretot en homes. Això indica que, tot i que es registren menys defuncions en termes absoluts, el risc relatiu augmenta amb l’edat, especialment a partir dels 75 anys.

A l’extrem oposat, les dades en menors de 15 anys són molt baixes en termes absoluts i mostren una paritat pràcticament total entre nois i noies, fet que evidencia que la bretxa de gènere que apareix en etapes posteriors encara no s’ha consolidat en la infància.

«Darrere de cada número hi ha una persona molt concreta que s’ha llevat la vida, i no sabem per què», recorda Anseán, que insisteix que les estadístiques no permeten reconstruir trajectòries vitals ni identificar causes individuals.

Gènere: una variable clau, amb dades incompletes

Les xifres per sexe, que mostren un clar predomini masculí en les morts per suïcidi, són una de les dades més visibles i, alhora, una de les que generen més lectures simplificades. El 2024, prop de tres de cada quatre defuncions van correspondre a homes, un patró que es manté estable al llarg del temps.

Tanmateix, aquesta informació només reflecteix una part del fenomen. A Espanya no existeix un registre estatal unificat de la ideació suïcida ni de les temptatives, que es recullen de manera fragmentada a través de registres sanitaris autonòmics o enquestes de salut. «És insostenible que a Espanya no existeixin dades epidemiològiques sobre la ideació suïcida i els intents», adverteix Anseán. Segons explica, aquestes dimensions del comportament suïcida només es documenten de manera parcial en algunes comunitats autònomes, fet que impedeix disposar d’una visió homogènia a escala estatal.

És en aquest àmbit on la literatura científica descriu l’anomenada paradoxa de gènere. «La paradoxa de gènere és universal: se suïciden més homes, però hi ha més intents en dones», assenyala el president de la Societat Espanyola de Suicidologia. L’absència de dades homogènies sobre temptatives i ideació impedeix quantificar aquest fenomen a escala estatal, però tampoc el contradiu, ja que fa referència a dimensions que no queden reflectides en les estadístiques de mortalitat.

Territori i entorn: on es produeixen les morts

Més enllà del qui i del quan, les estadístiques també permeten observar on es produeixen les morts, encara que sense explicar les circumstàncies prèvies. En funció del municipi de residència, les taxes mostren diferències entre entorns urbans i municipis petits, on el pes del suïcidi masculí és proporcionalment més alt.

Pel que fa al lloc de defunció, la majoria dels suïcidis es produeixen en l’àmbit privat, principalment al domicili, molt per sobre dels centres sanitaris o d’altres espais públics. Aquest patró es manté estable en el temps i suggereix que una part significativa del patiment no arriba als dispositius assistencials abans del desenllaç fatal.

Tanmateix, aquestes xifres no permeten saber si les persones havien tingut contacte previ amb el sistema de salut ni en quines condicions. «L’observatori observa: descrivim; interpretar és molt, molt complicat», insisteix Anseán.

Els límits del coneixement

Notícies relacionades

Salut mental i mitjans de comunicació: entre informar i manipular

Un de cada vuit adolescents recorre a la IA en moments de malestar emocional

Per a l’especialista, un dels principals errors en el debat públic és atribuir a les dades una capacitat explicativa que no tenen. «En aquest camp hi ha moltes més incerteses que certeses; desconfia de qui parli amb excessiva contundència», afirma.

Les estadístiques permeten dimensionar el fenomen i detectar patrons generals, però no expliquen les trajectòries vitals ni els factors socials, sanitaris o relacionals que conflueixen en cada cas. Per això, la lectura de les dades requereix complementar-se amb altres mirades especialitzades que ajudin a entendre què hi ha darrere de les xifres.