Andrés Fajngold, humorista: “Quan estic sol, em sento buit, no trobo sentit a res”

-Els filòsofs existencialistes diuen que la vida és absurda. Hi estàs d’acord?

—Sí, hi estic d’acord. En el nostre dia a dia, sembla que sí, que té sentit. Però quan t’allunyes una mica i veus el món i la teva vida i les coses que passen, em sembla absurd. No trobo una explicació seriosa a la vida a la Terra.

-No podem decidir néixer, però sí que podem decidir morir. Crec que va ser Sartre qui va dir que l’única qüestió filosòfica important és el suïcidi.

-I ell com va morir? El van assassinar per pesat?

-A qui van assassinar, no per pesat, va ser a Pasolini

-A mi em sona que Sartre va arribar a ser molt vell... [Va morir als 74 anys per complicacions cardíaques arran d’un edema pulmonar.]

-Què en penses, del suïcidi? Ho pregunto perquè si portem a l’extrem la idea que la vida és absurda...

-A mi personalment em fa més gràcia continuar vivint, però sé que és una opció, objectivament i innegablement.

-Tampoc no la promocionarem en aquesta entrevista...

-Sí, és clar, no vull quedar com si en fes apologia. Però innegablement hi és.

-I, amb l’eutanàsia, és un dret.

-És clar, en determinades situacions potser és la millor opció.

-Tens un sentit de la vida optimista o pessimista?

-Sempre penso que soc pessimista, però hi ha moments en què en realitat soc optimista. Estic convençut que la vida és absurda, però soc optimista. Igualment forma part de l’absurd.

-Hi ha qui diu que cal estar molt boig per no estar boig, en el món actual...

-Potser estem tots una mica bojos.

-I després hi ha el tema del mòbil i les xarxes socials... Tu hi estàs molt enganxat?

-Tinc èpoques, intento desenganxar-me’n, però últimament em trobo força enganxat. Intento prendre consciència de les diferents addiccions que tinc, i quan me n’adono veig que també soc addicte a la queixa.

-Ets addicte a la queixa?

—Ui, sí. Estic parlant amb algú i, de sobte, m’adono que m’estic queixant. O em proposo no queixar-me avui, i al cap de deu minuts ja estic amb una queixa a cel obert...

-És una queixa d’aquelles amargues?

-Són queixes ja de persona que es va fent gran, em queixo de les obres de sota casa, que fa dos anys que bloquegen la zona verda. Em trobo amb un veí i començo: “Quant de temps fa que estem així i ens cobren igual l’anualitat de la zona verda?”

-En els teus espectacles dius que tu ja vas néixer amb depressió postpart...

-Va ser la meva manera d’expressar una sensació d’estar sempre deprimit. D’estar sempre bregant amb la depressió.

-Això és veritat?

-Sí, la veritat és que sí. Permanentment tinc sensacions de depressió.

-Però te l’han diagnosticada?

-En algun moment de la meva vida, crec que sí. Va ser la primera vegada que vaig començar teràpia. Vaig tenir una depressió molt forta, crec que va ser perquè va morir la meva àvia o també quan ho vaig deixar amb la meva primera nòvia, amb qui havia estat gairebé un any. I quan ho vam deixar, encara vivia a casa de la meva mare, m’ofegava per tot arreu, en l’àmbit familiar, laboral, existencial. No sabia què fer amb la meva vida.

-Quina edat tenies?

-Quan vaig venir a Barcelona tenia 25 anys, així que jo diria que en tenia 22 o 23.

-Vas anar a teràpia, vas prendre medicació, ho vas passar sol o amb amics?

-Vaig fer una teràpia lacaniana. Aquesta del que està assegut darrere teu i tu parles, i de sobte t’adones que no saps si continua allà darrere teu.

-Perquè no diu res...

-Hi ha moments llargs en què no diu res i tens el dubte real de si s’ha adormit, si s’està tocant...

-O està pensant en la llista de la compra...

-O l’està fent. O està muntant un trencaclosques. O llegint el diari. Al final desconnecta del que està fent i diu: “ens veiem la setmana que ve”.

—Et va anar bé, aquesta teràpia?

—Sí, em va anar bé. Jo li deia al terapeuta: “Què faig?” I ell em deia: “I jo què sé?”. I recordo una sensació de confusió absoluta.

-És clar, jo he vingut perquè m’ajudis.

-I ell el que m’estava dient és: “està a les teves mans, fes-te’n càrrec”.

-No vas prendre medicació...

-Em va donar unes pastilletes petites, jo crec que eren placebo.

-És coherent amb un home que diu “I jo què sé?”. La pastilla “jo què sé” és el placebo.

-Jo ho sospito, perquè a la pastilla hi posava “Halls”, eren uns paquets...

-Ha, ha, ha. Tens una tendència depressiva sobre la vida?

-En general, quan estic sol tinc la sensació d’estar deprimit. Em sento buit, no trobo sentit a res. Aquest sentit tràgic, absurd, de la vida, m’acompanya. Quan estic sol, realment em sento així. No em sento en harmonia, feliç... I quan ho penso, dic: per què no valoro totes les coses bones que em passen a la vida, que tinc, d’entrada, la meva família, la meva parella, dos fills preciosos? Per què em sento així? En aquest sentit és en què parlo de depressió, no d’una depressió suïcida ni d’una desesperació.

-La teva feina és una manera d’afrontar aquests dimonis?

-En realitat, és un reflex d’una manera de ser que sempre he tingut.

-Potser en realitat a l’escenari no actues tant...

-De la mateixa manera que et deia el que em passa quan estic sol, quan estic assegut en un banc al carrer i de sobte passa algú que conec, per art de màgia començo a parlar, canvio el xip, soc optimista i començo a fer acudits. Crec que l’altre em nodreix, necessito l’energia dels altres.

-I a sobre de l’escenari, l’energia t’arriba, és clar.

-Jo necessito aquesta energia i l’aprovació, necessito molt la validació de l’altre. És un problema que tinc, i en soc conscient. Hi ha gent que no...

-O que va a l’altre extrem...

-Sí, gent que es valida sola. Jo necessito la validació, per això és tan perillós això de les xarxes socials, perquè amb un comentari negatiu em venen els dubtes, els fantasmes, la síndrome de l’impostor.

-Però li dones la volta en els teus espectacles.

-Sí, però al principi fa mal.

-Tu a l’escola ja eres el graciós.

—Sí, sempre vaig ser un pallasso. El típic pallasso trist. M’identifico amb aquest perfil.

-En el món de les arts escèniques el pallasso trist és com un oxímoron, com fusteria d’alumini, intel·ligència militar...

-Com fred calent.

-Des de la pandèmia, la salut mental ha experimentat un boom... Tu com t’ho mires, això? Amb escepticisme?

-Em sembla que està bé parlar de salut mental i que no ha de ser un tabú, poder dir-te a tu mateix com em sento, si em sento trist i per què, i fer-hi alguna cosa. Però, com tot, també hi ha un factor moda.

-Els adolescents fan servir conceptes mèdics constantment.

-Ara tothom té TDAH... O dir: un dia estic content i un altre trist, soc bipolar. D’una banda, ens omplim la boca parlant de salut mental, però caldria veure quanta gent acudeix a professionals. Una cosa és prendre consciència i una altra és parlar de salut mental en reels d’Instagram perquè vols que et segueixi més gent. Qualsevol cosa es transforma en postureig.

-Una altra cosa diferent és que se’n pot fer broma.

-Es pot fer broma de tot. Mira la quantitat de gent que fa broma de l’Holocaust. Algú va dir que la comèdia és tragèdia més temps. Podria ser Woody Allen.

-És un referent teu?

-Sí, deixant de banda la qüestió de la seva vida personal.

-A l’escenari et rius de les identitats: si soc pèl-roig, argentí, d’una religió, d’un club...

-Continuo lluitant amb aquest sentiment que tinc respecte a les meves diferents identitats. Sobretot, em pesa la part jueva, amb el que estem vivint, especialment des del 2023. Però abans també. Aquest tema em pesa moltíssim perquè sento culpa pel que està passant i alhora penso: “quina culpa en tinc jo”, si ni tan sols visc allà. Aquí a Barcelona he de bregar amb això i fer una deconstrucció de qui soc.

-I alhora te’n rius a l’escenari, per desestressar-te respecte a la sensació que vius, amb el genocidi, etcètera.

-I sí, és clar. Intento fer-ho. Se’m va ajuntar la crisi existencial que sempre havia tingut amb el fet que va esclatar el nou capítol del conflicte, sé que l’arrel és molt profunda, i un mes i mig després va morir el meu pare, amb qui ja estava en conflicte per aquest tema.

I això ho vaig portar a l’escenari i ho continuo intentant portar-hi, perquè és una cosa que no acaba de prendre una única forma al meu cap. I a estones ho aconsegueixo, a estones no. És difícil, però ho estic intentant portar a aquest terreny. Creiem que ens defineixen coses que no tenen res a veure amb qui ets. Crec que ens defineix més el que fem que el que diem. Tu com ho veus?

Notícies relacionades

Descobreix el ‘dusking’, la moda que ve d’Holanda per obtenir calma gratis i cada dia

L’epidemiòleg Oriol Mitjà, analitza les causes de la depressió: «Va arribar abans que la tristesa, va començar amb un càstig, un jo autocrític que em deia que ho havia de fer millor»

—És una bona manera d’avaluar-ho, sí.

—El més important és ser una bona persona, jo ho intento.