Josep Vilajoana, director de la Fundació CCSM: "Els pacients tenen dret a decidir si prenen medicació o no, si s'hospitalitzen o no"

-Què pretén la Fundació CCSM?

-És una creació interdisciplinària que té 25 anys de vida, nascuda quan la salut mental no era a la palestra com ara. Agrupa psiquiatres, altres metges, psicòlegs, infermers, educadors… pensant que l'atenció a la salut mental és diversa. I defensa un model comunitari, no psiquiatrizant ni hospitalitzador. Enfoca diferents aspectes que afecten la salut mental.

-Estan aconseguint aquests objectius?

-Ho estem aconseguint, amb dificultats. No tenim mecenes, no tenim laboratoris. La mirada més biologicista es manté. Últimament, han proliferat les associacions en primera persona i hem començat a parlar de drets, no només de malaltia. Els pacients tenen dret a saber per què han de prendre aquesta cosa, decidir si ho prenen o no, si es volen hospitalitzar o no. El debat està canviant a favor d'una visió comunitària.

-Vostès fa 25 anys que estan amb aquesta mirada…

-Això ens dóna el valor, perquè fa temps que ho mantenim. I han augmentat els 'partners'.

-La mirada biologicista continua sent poderosa…

-És molt poderosa. Estic al Consell General de la Psicologia a Espanya. Tot el que hem treballat perquè hi hagi psicòlegs a l'atenció primària, ha tingut l'oposició frontal de psiquiatres biologicistes que són al Ministeri.

-Per què si els factors socials, l'entorn, la comunitat… són determinants, segons vosaltres, es dedica el gruix dels diners a investigar les qüestions biològiques?

-És un tema de poder. Un investigador m'explicava recentment uns avenços en electricitat intracranial, un sistema barat, innocu… Quan estaven avançant, la indústria farmacèutica li va aturar els peus, perquè si apareixia això, els fàrmacs deixaven de tenir… Dues vegades hem tingut picabaralles amb La Marató de TV-3 sobre la salut mental: es destina gairebé tot. neurofisiòlegs, no psicoanalistes- que la paraula modifica estructures cerebrals.

-En canvi, com deia abans vostè, s'avança en la reclamació dels drets dels usuaris...

-Ens venien la idea que el metge pot decidir perquè és el que sap. Això ha canviat perquè hi ha denúncies i el metge es cura en salut i explica què farà. Però amb un trastorn greu, quan és difícil mantenir una conversa amb el pacient, és fàcil decidir l'ingrés, i les subjeccions mecàniques estan a l'ordre del dia.

-Sobre la depressió hi ha un debat infinit sobre les causes, sobre si es tracta d'un desequilibri en alguns neurotransmissors o de factors de la nostra vida…

-Els factors que fan patir una depressió més gran no tots vénen del dèficit del neurotransmissor. Hi ha molts factors que hi poden influir. Un dèficit de serotonina? Potser s'ha instaurat per condicions de vida deplorables, per atacs personals… Decidir que falta aquest neurotransmissor i donar una dosi de medicació... s'ha demostrat que no funciona, que no és veritat. Si una persona pren un antidepressiu, potser s'alteri el seu estat d'ànim, però això no explica ni l'origen ni com s'acabarà la cosa; moltes vegades és contraproduent, acaba provocant un suïcidi. Hi ha moltes causes, en contra del que defensa la psiquiatria.

-Posi exemples d'intervenció en depressió…

-Hi ha intervencions directament al cervell. És clar que poden influir a l'estat d'ànim. Però la causa de la depressió és un dèficit d'electricitat allà? No. Hi ha casos clars de depressió exògena, amb factors ambientals…

-Expliqui'm alguna situació concreta

-Un home de cinquanta-pocs anys. L'acomiaden perquè ja 'no és útil', es baralla amb la parella, se separen. Va a veure la treballadora social, aquesta ho envia al psicòleg i tenen una conversa. Ell decideix llençar-se al Metre. Quan és a l'andana, recorda la conversa amb el psicòleg, es replanteja la seva decisió i es dedica a escriure un conte sobre la situació. A la següent entrevista amb el psicòleg, li explica que ha escrit el conte, que l'han premiat, que ha trobat gent, que fan unes grans barbacoes…

-Sense medicació…

-És clar, sense medicació. Ni la prenia ni li van donar. Hem de tenir temps per saber què passa a cada persona. Un psiquiatre deia l?altre dia que la gent li ve amb ansietat i els fa una recepta i ja està.

-Hi ha una sobre medicació evident

-Espanya és el país més consumidor de benzodiazepines. Això és indicatiu del que passa a Primària: un professional desbordat que rep gent amb problemes que no sap com abordar, no té un psicòleg a prop… i per tant, dóna el que té més a mà. Serveix per a alguna cosa? Sí, una benzodiazepina té efectes físics, però no soluciona el problema. Les més demandants són dones, i van totes plenes de benzodiazepines.

-Entre els psiquiatres, veuen vostès professionals propers a la seva mirada més comunitària?

-La Fundació és plena d'aquests psiquiatres que jo anomeno psiquiatres bons. Vinculats a l'art, amb una pràctica comunitària… Tampoc neguem allò biològic.

-Les farmacèutiques influeixen en els psiquiatres?

-Jo recordo haver anat a un congrés a Finlàndia. Tres dies i torno a casa. Però fulanito i menganet d'allà se'n van a Sant Petersburg. Eren psiquiatres a qui pagava el viatge un laboratori. Això ha passat no fa tants anys i continua passant. És una manera encoberta d'influir-hi. També hi ha gent que es nega.

Notícies relacionades

El 40% de les dones amb problemes de salut mental han patit violència física o psicològica, segons un estudio

Descubreix el mètode PEPME de la psicòloga Maria José Valiente per fer front al consumisme nadalenc

-Dediquen vostès el seu vuitè congrés a l'art, a la creativitat... Per què?

-S'han posat de moda prescriure activitats que no són fàrmacs. Volem que hi hagi més investigació, que la pagui algú -que és sempre el problema- per demostrar-ne els efectes, més enllà de dir que està molt bé. Volem les dades que demostren que, per exemple, les persones amb un trastorn que fan teatre, han millorat i els han baixat o tret la medicació.