Thomas Hübl, psicoterapeuta: "Una societat que no afronta els seus traumes els converteix en patrons invisibles"

"Empremtes que trascendeixen generacions"

“Les guerres, les migracions o les desigualtats extremes deixen empremtes que transcendeixen generacions”, explica Thomas Hübl, psicoterapeuta, facilitador global expert en trauma i escriptor alemany considerat un dels principals teòrics del trauma col·lectiu. “Quan una societat no afronta els seus traumes, aquests es converteixen en patrons invisibles que afecten la confiança i la cohesió social”.

Per Hübl, curar aquestes ferides requereix una feina compartida. "La reparació col·lectiva no és només responsabilitat dels terapeutes, sinó també de les institucions i els governs. Les comunitats necessiten espais per recordar, parlar i legitimar el dolor viscut".

Quan la confiança es trenca, el trauma és social

Una mirada que connecta plenament amb l?experiència de Pilar Polo, especialista en intervenció en crisi per casos d?abús sexual infantil a la Fundació Vicki Bernadet. "L'abús és una ruptura d'enllaços basats en la confiança. Quan passa en espais com una escola o una parròquia, l'impacte és molt més ampli. La pèrdua de confiança no afecta només la víctima: travessa famílies, barris sencers i deixa una ferida que pot durar dècades".

També Marta Mariñas, psicòloga experta en violències masclistes, considera que el trauma no es pot entendre al marge del context social. "Els esdeveniments traumàtics són d'alt impacte emocional, però aquest impacte no sorgeix del no-res: està travessat per desigualtats estructurals. Les violències sexuals, per exemple, són també un missatge de poder i dominació. Com deia Rita Segato: "no són només actes contra una persona, sinó advertències simbòliques a tota una comunitat".

Confiança, poder i culpa: tres claus del trauma social

Entre Polo i Mariñas s'estableix un diàleg que confirma la naturalesa sistèmica del trauma. La primera parla de tres paraules clau –confiança, poder i culpa– que es repeteixen en tots els processos de dany i reparació. La segona afegeix una dimensió política: "El trauma col·lectiu també implica una responsabilitat col·lectiva. Si sabem que les violències generen trauma, tenim el deure ciutadà de minimitzar-ne les causes i acompanyar-ne les conseqüències".

Formació, detecció i reparació: el camí cap a la cura col·lectiva

Les dues especialistes coincideixen que la reparació passa per la formació, la detecció i la legitimació del patiment. "Només podem detectar el que coneixem", diu Polo. “I només podem reparar el que s'anomena”, afegeix Mariñas. Tant per a elles com per a Hübl, posar nom a les ferides és el primer pas per guarir-les.

Notícies relacionades

¿Sols acumular roba a la cadira? Això és el que la psicologia diu de tu

Què significa que deixis el llit sense fer al matí, segons la psicologia

Les dues expertes reclamen també més recursos per als serveis públics i més cura dels professionals que sostenen aquests processos. “Cal escoltar els qui escolten”, diu Polo. Mariñas ho corrobora: "Treballar constantment amb el trauma genera trauma vicari. Necessitem espais de supervisió i descans per poder seguir cuidant".

Una societat sana no és la que no pateix, sinó la que sap ajudar

Quan se'ls pregunta si és possible una societat no traumatitzada, les respostes divergeixen. “No existeix”, afirma Polo. “Viure és tenir ensopegades, però el que defineix una societat sana és que, davant del dolor, hi hagi algú que pugui ajudar”. Mariñas es mostra una mica més optimista: "Potser no veiem una societat sense trauma, però sí una de més igualitària i amb més capacitat de reparar. El trauma genera trauma, però també pot generar consciència".