Perdonar per egoisme: tres passos per alliberar-te

Filosofia, religió, cultura i psicologia han estudiat, discutit i promogut el perdó, que és una de les virtuts més importants, a l’assegurar la convivència i l’estabilitat. No sempre és fàcil, però és, abans que res, un acte d’alliberament cap a tu mateix.

Perdonar implica dos processos bàsics. D’una banda, treure a l’altre el càstig que li hem imposat, i, per l’altre, anul·lar els sentiments negatius que sentim. És a dir, una part es dirigeix cap a l’altre i la segona, sovint més important i difícil, a nosaltres. Perdonar és, abans que res, llibertat personal: tenim la decisió última. Acceptar que està a la nostra mà, que no importa com de greu hagi sigut, resulta dolorós, perquè la responsabilitat d’avançar recau sobre nosaltres mateixos.

El perdó sorgeix de l’acceptació i de la comprensió, però mai de la justificació. Acceptar el que ha passat, reafirmar-nos, saber que no ens mereixem que ens facin mal però que ja ha passat. És tancar una porta que no hem obert però que sí que estem mantenint. I, a més, és imprescindible que s’acompanyi de la compassió.

Aquesta última, com assenyalava el Dalai-lama i com ens recorda Paul Gilbert en la seva teràpia centrada en la compassió, es pot definir com "una sensibilitat cap al sofriment del jo i dels altres juntament amb un compromís profund per provar d’alleujar-lo". És a dir, basar-se enl’empatia, en saber que, encara que hi hagi greuge, l’altre també pateix, encara que no sempre sigui necessari conèixer tots els motius per assolir aquest punt, ni de bon tros arribar a la justificació.

Perdonar en tres passos

Assolir el perdó, l’apogeu de la compassió i l’acceptació no sempre és possible. Hi ha tres passos clau:

1. Primer pas, la consciència: Som capaços de veure la realitat, fins i tot encara que no en coneguem els motius. En aquesta etapa abunda el silenci, el dolor, l’enuig i la tristesa. I, encara que és la més realista i objectiva, no sempre es veuen els esdeveniments, sinó que es poden arribar a negar.

2. Segon pas, el duel: En aquest punt apareixen els retrets cap a un mateix, barrejats amb els que llancem a l’altre. Implica reordenar l’altre respecte a nosaltres mateixos, canviar la seva imatge, cosa que sol generar decepció.

3. Tercer pas, (per fi) el perdó:  És el punt final, girar full i tancar la història. Suposa, abans que res, abandonar el nostre paper còmode de víctimes, veure que som responsables de les nostres pròpies vides.

¿Perdonar-ho tot?

Perdonar és totalment independent al motiu d’enuig. De fet, en molts casos, l’enuig pot ser desmesurat. No sempre implica oblidar, ni treure-hi importància. No implica pensar que el que va passar va ser menys important. Perdonar és deixar anar, és alliberar-nos a nosaltres mateixos d’una cosa que ja és passat però que ens continua ofegant.

Perdonem per tornar a la calma, per reconciliar-nos, per enterrar la destral de guerra i continuar amb les relacions que abans hi havia. Restablim els vincles, girem full i provem de reordenar en la nostra memòria el que ha passat.

Notícies relacionades

L'èxit és per als guapos

¿Es poden esborrar els mals records?

Però també perdonem per egoisme, per alliberar-nos nosaltres, no l’altre, de tot el que ha passat. Amb això, som capaçosd’acceptar les emocions negatives, assumir-les i deixar-les anar, perquè, com diu Buda, "aferrar-se a l’odi és com prendre verí i esperar que l’altra persona mori". És a nosaltres mateixos a qui fem mal amb la ira, l’enuig i la frustració. Perdonar allibera, tranquil·litza i ens fa deixar anar la corda amb què nosaltres mateixos perpetuem el mal.  

* Ángel Rull, psicòleg clínic.