Sant Jordi fantàstic

Sant Jordi teletransportat a Gigamesh

Que la 'literària' Irene Solà firmés al temple fantàstic, igual que Marc Pastor o Ricard Ruiz Garzón, potser és senyal que algunes barreres de gènere comencen a cedir

Sant Jordi teletransportat a Gigamesh
3
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Coordinador d'Opinió y Participació

Especialista en Escric, quan puc, sobre literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Allò d’un braç de robot escrivint en un llibre mentre, en un altre país, l’autor redactava la seva dedicatòria personalitzada és un experiment que va succeir fa uns dies a l’Abacus. Potser el lloc més adequat hauria sigut el temple de la ciència-ficció i la fantasia, Gigamesh. O no. Al carrer de Bailèn aquest Sant Jordi sí que es va practicar el teletransport, d’autors i gèneres. Però sobretot la cua presencial ordenada i disciplinada (tres, una per entrar a la llibreria, una altra davant les dues taules de firmes i una altra davant una parada de venda al carrer) que va competir en longitud amb les que Norma congregava a l’altre costat de la mateixa illa (en alguns moments, des de Sant Joan fins a Bailèn, uns bons 100 metres).

Braços no robòtics però també incansables van ser els dels tres dibuixants (Monteys, Cels Piñol i Jordi Pastor, que presentava la versió en còmic del ‘Transcrepuscular’ d’Emilio Bueso) que il·lustraven les seves obres (Pastor, per descomptat, amb el personatge de Trapo «fent males passades o sent desagradable»); Ricard Ruiz Garzón, que va aconseguir el seu rècord de firmes en una tirada (45), o Irene Solà, que no les va comptar però que anirien per aquí. Sí, Irene Solà, premi Llibres Anagrama i Premi de Literatura de la Unió Europea, a Gigamesh, integrada dins d’un ‘tour’ de Sant Jordi que incloïa també La Central, Laie, Jaimes i La Impossible. Pur teletransport de gèneres, símptoma d’una ruptura de fronteres que fa que a les lleixes de la llibreria dels friquis sigui normal trobar títols d’autors ‘literaris’ com Ian McEwan, Kazuo Ishiguro, Mariana Enríquez o la mateixa Solà. I als seus llibres, ànimes que vaguen, núvols i muntanyes que parlen o androides sensibles. «M’ha fet il·lusió venir perquè vaig redescobrir recentment Gigamesh en la presentació de l’últim llibre de Mariana Enríquez», explica. Els seus referents: la Rodoreda de ‘La mort i la primavera’, Víctor Català, la mateixa Enríquez, Halldor Laxness, Cristina Moreno. «M’agrada bastant transgredir les barreres dels gèneres, igual que quan em pregunten on soc, entre la literatura i l’art: deixeu-me seguir pel camí que vulgui». Això sí: les llistes de més venuts a Gigamesh no s’assemblen a les del gremi de llibreters. En aquesta lliga secessionista els vencedors van ser, així a ull, Brandon Sanderson, Joe Abercrombie, Ken Liu, Octavia Butler i Tamsyn Muir.

Davant la triple cua, el responsable de programació de Gigamesh, Alberto Granda, opinava que «la gent es nota que volia sortir». ¿Ja hi va haver aglomeracions en els dies anteriors, en la línia d’allargar Sant Jordi al llarg de la setmana? Doncs resulta que no. O no gaires. «Si no dones el descompte, la gent s’espera. Si vols allargar el Sant Jordi, deixa que s’allargui també el descompte», replica.

Notícies relacionades

Però el Sant Jordi a Gigamesh va ser bo. Un altre factor ajuda també a explicar-ho. El 23 d’abril és el dia en què les xifres del llibre en català salten per sobre de totes les seves mitjanes anuals. I la producció està disparada. «Fa cinc anys seria inimaginable tenir títols en català al nostre ‘top 20’ de vendes. I ara... (Granda entra a la llibreria per comprovar-ho) 3 de 20. I hi ha setmanes que més».

Un dels habituals en aquest podi és Marc Pastor. «Tenia por de tant contacte, però em van convèncer de venir. Que hi hauria distància, pantalles, al cap i a la fi estic vacunat... i vist com ha funcionat, me n’alegro», diu. Qui estava teletransportat en esperit però no en carn mortal era Salvador Macip, representat per l’altra meitat de l’autoria de ‘Janowitz’, Ricard Ruiz Garzón. Una novel·la de la qual no es poden donar gaires detalls, més enllà que en aquest món la realitat es fa miques, a risc de rebentar ‘spoliers’. I que també viatja saltant fronteres: en català s’ha publicat en un segell juvenil, en castellà en un d’adult. «El Salvador no para de dir a les xarxes que el gènere juvenil no existeix», recorda la seva parella de ball. Ell porta el lema ‘Frikipuls’ estampat en la seva mascareta, per cert. N’hi ha més. I en samarretes. Resulta que és el grup format pels exalumnes del curs de literatura fantàstica que dirigeix Ricard Ruiz a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. Van camí de la cinquantena. I estan escrivint. Així que ull, que la plaga creix i es multiplica.