Anar al contingut

RELLEU FEMENÍ

Una nova generació de pageses irromp al Baix Llobregat

Tot i que continuen sent minoria, cada vegada hi ha més exemples a la comarca de dones que agafen les regnes de les explotacions agrícoles

La poca visibilitat històrica se suma a altres dificultats del sector, com la falta de relleu generacional, una cosa que les noves iniciatives volen frenar

Aitana Glasser

Una nova generació de pageses irromp al Baix Llobregat

Teresa Vendrell volia fer un «canvi radical» a la seva vida. Havia estudiat comerç i màrqueting i havia estat treballant per a diverses empreses fins que «es va cremar». Fa dos anys, amb 34, va decidir agafar les regnes de l’explotació agrícola que el seu pare, ara jubilat, tenia a Begues i abandonar el món de l’administració per dedicar-se plenament a la pagesia. El seu cas no és únic, però no n’hi ha gaires.

Resulta difícil encara trobar noms femenins com a titulars d’una explotació, i més encara dones joves dedicant-se completament al camp, tot i ser el Baix Llobregat una comarca de referència a nivell metropolità en el sector agrícola, gràcies en gran part a la ubicació del Parc Agrari del Baix Llobregat, del qual formen part 14 municipis.

«Aquí al Baix, on predomina tradicionalment el cultiu de fruita i hortalissa, les dones s’han encarregat tradicionalment de la comercialització, d’anar als mercats municipals a vendre, tot i que també feien treballs a les terres», explica Montse Lligadas, filla de pagesos de Viladecans i dinamitzadora territorial d’Unió de Pagesos. Les dones s’ocupaven d’una part molt important de l’explotació, però ho feien sense regularitzar. «Es deia que eren ‘col·laboradores’, però a l’hora de cotitzar només ho feia l’home, així que no tenien ni seguretat social agrària».

«El paper de la dona sempre ha quedat una mica amagat, ha quedat a l’ombra i, tot i que ara s’estigui donant a conèixer més, no significa que abans no hi hagués pageses», afegeix Montserrat Tugas, copropietària d’una explotació familiar d’hortalisses i fruites entre Viladecans i Gavà, al Parc Agrari. «Sempre s’ha dit que les dones el que feien era ajudar l’home, i encara avui ho diuen alguns pagesos de la zona, però jo els dic: ‘No no, és que no és així, és que la teva dona acaba treballant igual que tu’», reclama Vendrell.

I aquí radica precisament un dels problemes que, tot i que s’ha anat solucionant, dona bona mostra de la situació en què han estat les dones del sector agrícola durant generacions, apunta Lligadas: «Tenim un gruix de dones que en el seu moment van estar treballant en explotacions agràries igual que els homes, però que ara no cobren jubilació», i això que «la seva feina era igual de necessària, perquè si la dona no hagués estat venent, l’home hauria tingut un problema».

«Són temes que s’han anat superant, però que s’arrosseguen des de fa molt temps», explica Tugas, que recorda que la seva mare, que va dedicar tota la seva vida al camp, cobra una pensió perquè en els últims anys va aconseguir cotitzar alguna cosa, però tota la trajectòria anterior no «se li ha reconegut mai». És el cas de dones com ara Ángela Martínez, que des que va arribar a Gavà procedent de Sevilla als anys 50 es va estar dedicant al camp amb el seu marit, al capdavant de l’explotació. 

«Jo era agricultora, sembrava i collia, però també venia a la botiga; ell, en canvi, només era al camp». Tot i que ho va combinar amb altres feines temporals, aquesta va ser la seva principal dedicació des dels 13 anys. Ara, amb 87 anys, cobra una pensió no contributiva de jubilació, ja que aquests anys dedicats a la pagesia no l’han comptabilitzat, a diferència del seu marit.

La tornada al camp durant la crisi

Si bé problemàtiques laborals com aquesta s’han anat solucionant i en els últims anys aquesta estructura s’ha anat dissolent, ja que la dona va començar a treballar fora de l’explotació –fet que va comportar l’abandonament durant un temps de la venda directa, apunta Lligadas–, la viladecanenca assegura que, arran de la crisi econòmica, moltes dones s’han incorporat de nou al camp, algunes reprenent la mateixa tasca de comercialització i altres com a titulars de l’explotació, com l aTeresa, un fenomen que s’ha donat en molts punts de Catalunya.

Un altre sector, el vitivinícola, és també exemple d’això. «Nombroses dones han agafat el relleu de l’explotació familiar de vinya i estan impulsant cellers», explica Lligadas. Maria Font, nascuda a Ullastrell, ostenta, junt amb el seu marit, el celler Can Morral del Molí, a mig camí entre el Baix i el Vallès Occidental. La tradició agrícola no li ve per part de la seva família, sinó de la del seu marit, i fa una dècada, en vista que la venda de raïm no era suficient, va decidir donar-se d’alta com a jove agricultora i van posar en marxa el celler amb l’ajuda d’un enòleg.

«La meva sogra, com la majoria de veïnes del meu poble, es cuidava de la casa i de la família, però, a part de tot això, quan era temps de collir, portava l’esmorzar als set temporers que hi havia treballant i després es quedava collint a l’hort», explica. Ara, sosté, al sector hi ha moltes dones que es dediquen a fer de tot, des de controlar les vinyes i portar el tractor fins a vendre el vi i anar a repartir.

El rejoveniment del sector

«Rejovenir el sector i aconseguir més inclusió de la dona al sector agroalimentari» són dos dels principals reptes que afronta ara el sector agrari, segons Cooperatives Agroalimentàries, màxima representació del cooperativisme agrari estatal. I és que la falta de relleu generacional i la imperant masculinitat dificulten la continuïtat de les dones en un sector econòmic que, a Catalunya, ocupa unes 52.600 persones, de les quals només el 18% són dones (9.200), segons l’INE.

La filla de Maria Font, la Mariona, va estudiar viticultura i ara està estudiant enologia, perquè pretén agafar les regnes del celler quan els seus pares es jubilin. «Ho ha mamat des de petita i sembla que li agrada; a mi m’agrada que s’hi dediqui, perquè crec que el món de la vinya és molt apassionant, i perquè nosaltres comencem i acabem el procés, però potser en el cas dels pagesos d’hortalisses i fruites és diferent. Si només ens dediquéssim a vendre el raïm, potser sí que creuria que fos més convenient llogar les terres», reconeix.

Una noia rega els cultius de la cooperativa Central Parc a Sant Boi / CENTRAL PARC 

«Jo soc l’única de tres germans que s’ha dedicat a això, i els meus fills ni volen dedicar-s’hi ni jo vull que s’hi dediquin, perquè és una feina molt esclava», apunta Tugas. En la mateixa línia es mou Yolanda Figueras, de família pagesa de Gavà i ara també dedicada al sector agrícola junt amb el seu marit, també pagès. «Intentaré que els meus fills no es dediquin a això, perquè cada vegada és més complicat. Li dic al meu fill que estudiï, que faci esport, i si no hi ha res més sempre té això, però em donaria un disgust», explica des de la seva parada al Mercat de Pagès de Gavà.

Teresa Vendrell, en canvi, és de l’opinió de Font. Tot i que reconeix que el sector de la pagesia «és molt sacrificat» i continua sent «molt d’homes, molt masculí i molt masclista», també li ha donat llibertat per dedicar-s’hi com ha volgut i crear-se el seu propi horari. «És una manera de viure molt diferent del que la gent està acostumada; les meves filles venen amb mi al camp, a repartir i a vendre, i tot i que soc partidària que facin el que vulguin, sí que m’agradaria que continuessin fent-ho», afirma.   

Falta de relleu generacional

¿I com es pot aconseguir que les noves generacions s’interessin pel món rural? «Amb més ajuts exteriors», diu Tugas. La majoria coincideix que introduir-se al sector costa, però mantenir-se encara costa més. Segons Lligadas, «algú que no té patrimonialment una explotació agrària és molt difícil que pugui aconseguir terres i, després, si les aconsegueix ha d’aconseguir maquinària». «Potser quan comences et donen una ajuda, però has de pagar l’IVA de les màquines i potser són 10.000 o 12.000 euros. Per a algú que treballa a petita escala, el km 0 és molt difícil», reconeix Figueras.

Una altra manera: l’educació, apunta Vendrell. Explica que fa poc va llegir una enquesta feta en un institut de Camprodon en què preguntaven als alumnes quantes vegades necessitaven un pagès per alimentar-se durant la setmana. La majoria contestava que dues vegades: «Els dos dies que mengen verdura», diu. «Però un pagès hi és des que t’asseus a la taula i menges pa fins que fas el cafè i t’aixeques; els nens es creuen que les patates fregides es fabriquen a màquina», diu fent broma, i afegeix que «se’ls hauria d’explicar d’on venen les coses».

Un exemple semblant utilitza Montse Cardona, vicepresidenta de l’Associació de Dones del Món Rural, constituïda com a tal aquest mateix any. «Quan preguntes a un nen o a una nena què vol ser de gran, cap et dirà que vol ser pagès o pagesa, i això és perquè hi ha molt desconeixement del que és la pagesia». «És un món difícil –reconeix–, però jo crec que s’hauria de fer molta pedagogia», sobretot entre els estudiants de secundària, fent, per exemple, que les escoles agràries es facin un lloc en certàmens com el Saló de l’Ensenyament.

Joves de Sant Boi realitzen un Programa de formació i Inserció laboral al Parc Agrari a través de la cooperativa Central Parc / CENTRAL PARC 

Atreure la joventut al camp

Precisament en aquesta línia, en la d’atreure l’atenció dels joves cap al camp i posar de relleu l’agricultura, s’enfoquen noves iniciatives com ara Central Parc, una cooperativa de Sant Boi dedicada a recuperar espais en desús del Parc Agrari per impulsar-hi l’agricultura ecològica, promovent, a més, la formació i la inserció sociolaboral de persones en situació de vulnerabilitat a través de l’ONG DESOS Opció Solidària. 

Treballen amb aturats de llarga durada, refugiats i demandants d’asil, però el seu projecte principal s’enfoca a joves d’entre 16 i 21 anys sense estudis secundaris i sense feina. «Intentem que els alumnes coneguin el món de la pagesia i ho vegin com un ofici de futur», explica Rebeca Segura, una de les sòcies fundadores. El perfil dels participants és molt variat: des de menors estrangers no acompanyats (‘menes’) que no poden accedir al sistema educatiu fins a joves que no volen fer-ho o que tenen, per exemple, problemes d’addicció.

«Intentem que s’hi apuntin les noies i hi hem tingut diverses participants, però per desgràcia el projecte no sol tenir èxit entre elles», lamenta. «Les noies s’apunten a l’itinerari de comerç i ells, als de mecànica i agricultura, perquè està erròniament associat a una tasca masculina i la descarten de seguida», diu Segura, que també apunta al desconeixement com a causa d’aquesta falta d’interès.

La manera més senzilla de traslladar a aquests joves el valor del camp, assegura, és «fer-ho de manera vivencial», i traslladant-los la passió per l’agricultura que tenen els mateixos formadors. «Ningú es planteja ser pagès, perquè està mal vist; cal fer arribar als nois i noies aquests referents, explicar-los d’on venen els productes que consumeixen i fer-los veure que al darrere hi ha, sovint, condicions laborals precàries i molt esforç que han de valorar». 

Exemples com el de la Teresa i el de la Laila Chaabi, una enginyera agrícola que el 2013 va recuperar unes terres familiars a Sant Boi per posar en marxa el seu propi projecte agroecològic, Cal Pastera, que ara gestiona en solitari junt amb una altra explotació a Sant Vicenç dels Horts, poden ajudar precisament a crear aquests referents propers, que escassegen especialment en el cas de les dones i que poden encoratjar les més joves a impulsar aquest necessari canvi generacional. 

La representació de les dones del món rural 

Les dificultats genèriques a les quals s’enfronta el sector agrícola, sumat a la poca consideració que han tingut històricament les dones del món rural i la seva encara avui escassa visibilitat va empènyer el naixement de l’Associació de Dones del Món Rural, que no només pretén unir totes aquestes dones i visibilitzar la seva feina, sinó que també lluita per reivindicar els seus drets i exigir millores, una cosa que fan a través de trobades anuals, col·laboracions amb entitats i administracions públiques i, sobretot, creant comunitat a través de xarxes socials. 

Ara són unes 140 sòcies i es comuniquen diàriament mitjançant un gran xat de WhatsApp. Entre elles hi ha Maria Font i Teresa Vendrell, que les va descobrir a Instagram i de seguida s’hi va sumar: «És una manera de donar visibilitat a les dones del món rural, però, sobretot, a aquelles que viuen a la Catalunya Central o a la Catalunya interior. Jo visc a Begues i en mitja hora puc estar a Barcelona i puc desconnectar, però per a les que treballen tot el dia en una masia perduda, aquest tipus de vida és molt més complicada», apunta.

Totes elles han creat un espai propi en què es poden moure més enllà dels mateixos organismes –consells rectors, sindicats i cooperatives– que les representen i que no tenen normalment de figures femenines. «La presència de dones en les cooperatives és irrisòria», assenyala Montse Lligadas (Unió de Pagesos), que assegura que quan hi ha una reunió, tot i que en l’explotació treballin un home i una dona, qui va a la reunió sol ser l’home.

Ja el 2011, un estudi estatal de Cooperatives Agroalimentàries posava el focus sobre la baixa participació de les dones en els òrgans representatius i de decisió de les cooperatives agràries, ja que en els seus Consells Rectors hi havia llavors amb prou feines un 5% de representació femenina. Les últimes dades de l’INE sobre Catalunya reflecteixen que la tendència es manté: dels gairebé 21.500 membres de cooperatives agràries a la comunitat autònoma, tan sols uns 4.000 són dones, un 18% aproximadament.